27/06/2023

El Govern Fàcil

Miquel
Ja ha passat un mes de la celebració de les eleccions municipals, temps suficient perquè tothom hagi digerit els resultats i cada grup municipal entomi el mandat que acabem d'encetar amb els reptes i les il·lusions renovades. Pocs canvis en relació amb el govern que hem gaudit i patit els últims quatre anys, mateixos colors i mateixes primeres espases, però amb un matís important: el govern no té majoria. Així, la nova coalició al capdavant de l'Ajuntament de Malgrat de Mar compta amb 8 regidors, ...

12/03/2023

Elogi del Nacionalisme

Miquel

 Article publicat a l'Unilateral el gener del 2020 que ara també reprodueixo en aquest espai. 

----------------------------------------------------------------


Ja sigui pel bagatge polític com a diputat a les Corts de Madrid, o pel lideratge circumstancial que ha hagut d’assumir dins del partit arran de l’exili de Rovira i l’injust empresonament de Junqueras, Joan Tardà s’ha convertit en una de les veus més autoritzades dins d’ERC.

En els últims mesos la bel·ligerància de Tardà vers companys independentistes de JxCat s’ha intensificat de manera ostensible. Si ara fa un any el vam sentir dir que si calia s’hauria de sacrificar el President Puigdemont, el reguitzell d’articles i tuits que des d’aleshores ha anat compartint, sovint advocant per a un acostament de posicions amb els comuns i el PSOE, han encès els ànims de part de la comunitat independentista en més d’una ocasió.

En aquesta línia, fa unes setmanes que Tardà ha iniciat un nou capítol en la seva estratègia. En articles com “Ja no queden conills al barret de copa postconvergent” d’El Periódico o a les tertúlies en les quals participa, ha pres el relleu de Carod-Rovira quan el 2017 escrivia “Nacionalisme o República” al Nació Digital, i intenta teixir un relat polític concret definint repetidament l’espai d’Esquerra com a “republicà” i l’espai electoral del PDeCAT com a “nacionalista”, i ho fa de forma maldestra i fins i tot perversa, contraposant els dos conceptes com si fossin antagònics, com si s’excloguessin mútuament.

Per dissort seva, aquesta mena de reduccionismes infantils ja no quallen en una societat tan polititzada com la catalana. Provar de colar l’adjectiu “nacionalista” com una qualificació pejorativa, com un menyspreu al teu rival polític, és una tàctica massa barroera per algú que ha estat, entre regidor i diputat, quaranta anys dedicat a la política.

El nacionalisme català és una realitat ben viva, com ho és el nacionalisme americà, l’espanyol o el neozelandès. Com ho és, de fet, a tots els països del món reconeguts internacionalment. O és que Catalunya, pel fet de ser una nació sense estat, no pot tenir un sentiment nacionalista? I doncs, què són sinó manifestacions nacionalistes els onze de Setembre quan omplim de senyeres i estelades les avingudes de les capitals del país?

Darrere aquest menyspreu per part de l’esquerra independentista al nacionalisme català hi ha l’evident subjugació al marc mental polític espanyol, nacionalisme del qual coneixem a bastament i que sempre ens ha comportat conseqüències nefastes. Negar el nacionalisme català és una petulància per fer-nos creure que erradicant tots els nacionalismes de Catalunya, l’espanyol inclòs, ens aproparem a la república, i això és rotundament fals.

The Bright Side of Nationalism (en català El Costat Positiu del Nacionalisme) és el títol de la conferència que va presentar l’any passat a la Central European University l’historiador i escriptor israelià Yuval Harari. El doctor Harari ha esdevingut en els darrers anys un referent de primer ordre en el marc del pensament occidental gràcies als llibres Sàpiens (Edicions 62, 2014) i Homo Deus (Edicions 62, 2016).

A la conferència, Harari explica com el nacionalisme és la ideologia que ha permès als humans passar de ser cavernícoles a formar les avançades civilitzacions actuals. El nacionalisme primigeni, explica, no és res més que un tribalisme proteccionista: vigilar la cova que aixopluga la tribu i dominar el terreny que alberga les bèsties que cacen. L’agricultura, el foc, l’escriptura, la navegació, la domesticació, la roda, la pólvora i molts altres avenços i descobriments han anat ampliant els dominis del nacionalisme primitiu, fent-lo sortint de la cova, creant comunitats, abastant més territori i afegint-hi cada cop més elements culturals com la gastronomia, la religió, la música, la literatura o els esports.

Destaco dos extractes de la xerrada en què Harari diu: “Molta gent està preocupada amb l’auge del nacionalisme, però hauríem de ser molt curosos i separar el costat bo del dolent. Òbviament, l’ultranacionalisme, que es converteix en feixisme i condueix a la guerra i al genocidi és un dels pitjors fenòmens de la història de la humanitat, però el nacionalisme també té un costat positiu. La gent s’imagina que sense nacionalisme tots viuríem en una mena de paradís liberal, però és molt més probable que sense nacionalisme visquéssim en un caos tribal; perquè el gran projecte del nacionalisme és fer que un grapat de desconeguts tinguin cura els uns dels altres i siguin capaços de cooperar”.

I més endavant: “Un dels problemes que la gent té amb el nacionalisme és que el nacionalisme és una barrera per a la cooperació en l’àmbit internacional. El president dels EUA ha dit recentment que hi ha una contradicció entre el nacionalisme i el globalisme, i que la gent escull el nacionalisme i rebutja el globalisme. Però penso que és un error, és un plantejament molt simplista, perquè no hi ha cap contradicció entre nacionalisme i globalisme. El nacionalisme no tracta d’odiar els estrangers sinó d’estimar els teus compatriotes, i el segle XXI l’única manera de garantir la prosperitat i seguretat dels teus compatriotes és cooperant amb els estrangers, amb les altres nacions”.

Harari ens ve a dir que el nacionalisme no és dolent per definició, ans al contrari, però s’hi converteix quan els integrants d’una nació es creuen superiors a les nacions que els envolten. El nacionalisme, doncs, és l’orgull de formar part d’una comunitat amb costums compartits que habita en un territori determinat, i aquesta és la concepció de nacionalista que em faig meva.

El nacionalisme català és l’amor a la terra i a la gent que hi viu, és l’estima a tothom que en respecta la cultura i la promou, i és l’obstinat compromís amb la construcció d’un país on predominin valors eminentment catalans com l’esperit crític, la justícia social o la voluntat de superació personal i col·lectiva. La nació catalana és una esponja que amb el pas dels segles ha absorbit les tendències i modes que s’hi han passejat, així com les persones que les hi han dut, i per això el nacionalisme català ha estat i segueix sent divers i plural, amb la llengua catalana com a pal de paller d’uns costums, alguns mil·lenaris d’altres més recents, que s’han de cuidar i protegir.

Per tot això cal reivindicar el nacionalisme català, patrimonialitzat per grupuscles ultres en alguns moments i damnejats per l’esquerra en altres, que patí les pitjors conseqüències d’un altre nacionalisme històricament supremacista. La centralitat d’un nacionalisme català transversal, inclusiu i desacomplexat serà el combustible pel nou embat per assolir la plena sobirania; i serà el fonament d’una nació compromesa amb la igualtat, la llibertat i la fraternitat; precisament el lema de la revolució que instaurà la república a França, perquè al capdavall ser nacionalista mai no ha estat renyit amb ser republicà.

09/02/2023

Crònica d'una mort política

Miquel

El pròxim 28 de maig se celebren eleccions municipals, una altra vegada. Ningú no té la sensació que ja han passat 4 anys, però com ens passa amb tants altres càlculs, hem de descomptar els gairebé 18 mesos de confinaments i restriccions vàries derivades de la Covid que ens van trasbalsar la vida. També al govern de Malgrat de Mar. Repassem-ho.  

La legislatura ja no va començar amb gaire bon peu. El vot de càstig d'una part de Malgrat de Mar contra la moció de censura i al govern del quadripartit es va aglutinar en el PSC atorgant-li 8 regidors. No obstant això, el govern sortint va mantenir la majoria absoluta i tot indicava que hi hauria continuïtat en el projecte polític que s'havia iniciat, amb tots els equilibris i tensions però també amb els consensos i fortaleses, tot just un parell d'anys enrere.

La candidatura de JuntsxCat - Malgrat ens Mou amb els seus dos regidors, i de la qual jo en formava part com a núm. 3 de la llista, va decidir pactar amb el PSC d'en Joan "Sense Censura" Mercader, com resava el seu eslògan electoral. En conèixer la decisió vaig abandonar el projecte pels motius que vaig explicar en el seu moment i que avui segueixen ben vigents. 

Bé. Amb el govern 8+2 del PSC+MeM, i contra la voluntat de la majoria del poble que va apostar per la reedició de la coalició, es va iniciar la legislatura. Ningú no s'hauria imaginat mai que en l'espai de dos anys empalmaríem, com a mi m'agrada referir-m'hi, una triple crisi: el temporal Glòria, la Covid i la paralització de les obres del Passeig Marítim. 

(Aaah, el Passeig Marítim. El 2010 l'alcaldessa Campoy ja en plantejava la remodelació, però no es posava cap termini i no va ser fins a finals del 2018 que el nou govern va desempolsegar el projecte i executar-lo. Però d'això en podem parlar un altre dia.)

El cas és que el govern va trampejar la triple crisi durant els dos primers anys de legislatura, amb alguns encerts i massa errors, alguns comprensibles i compartits amb altres administracions, davant d'una situació excepcional i sobrevinguda, i d'altres més difícils de justificar i atribuïbles a la manca de projecte o de capacitat política. 

El dubte es va escatir poc després quan el novembre del 2021 l'alcalde Mercader anunciava que plegava del càrrec per motius personals i familiars. Aquest és un tema delicat; però endavant: si tu ets alcalde i decideixes plegar, perfecte; ara bé, ho has d'explicar. Ho has d'explicar pel compromís com a alcalde que has pres amb més de 18.000 persones. I si realment és una qüestió familiar o mèdica la gent ho entendrà, ho respectarà i a més a més et farà costat. Però no ha estat el cas, i apareixen els rumors i les soto voces.

Algunes males llengües, al no haver-se assabentat ni haver estat informades de cap infortuni del batlle malgratenc, conclouen que el pretext adduït és només això, una cortina de fum, i pensant-ho bé, tant de bo sigui així, ja que voldrà dir que en Joan i la seva família estan bé, i que tot es deu al tacticisme polític. En aquest cas, l'alcalde censurat per la moció del 2017, s'hauria autocensurat el 2021. L'alcalde sense censura, censurat pel seu propi partit. Quines coses. 

En qualsevol dels casos, la legislatura no estava sent el paradigma de l'eficiència i el lideratge; la paràlisi posterior al confinament i la somnolència col·lectiva dels malgratencs, mancats de qualsevol projecte il·lusionant, ens ha fet entomar el relleu a l'alcadia com tot el que té a veure amb el consistori: amb apatia, menfotisme i desinterès.

D'ençà del traspàs de vara les coses no han millorat. Seguim en un estat d'ensopiment general, de poble trist i desmoralitzat. La gent del mercat, les associacions, els comerciants, els hotelers, els restauradors, els càmpings, els clubs esportius i un llarg etcètera de col·lectius i ciutadans continuen desencantats per una gestió cada vegada més bradicàrdica; una letargia que ja dura masses anys.  

Si les perspectives no eren prou desoladores us encoratjo a que dediqueu 10 minuts a veure l'entrevista a l'alcaldessa del 8 de febrer a Ona Malgrat i fer-vos coneixedors del projecte que l'actual partit de govern planteja pels 4 anys vinents. Petit espòiler: cap idea, cap projecte, cap propòsit, cap iniciativa. Res de res de res. La constatació de la fi del cicle, la llangor d'un projecte de més de 40 anys, en definitiva, la crònica d'una mort política.

28/01/2019

La Crida

Miquel
Ahir es va presentar La Crida per la República al CCIB de Barcelona, l'OPA encoberta de l'òrbita Puigdemont al PDeCAT i darrer xantatge a ERC, pels detractors, i l'instrument polític definitiu que ens durà triomfalment a la independència, pels feligresos. Si espereu un altre article que lloï cegament o desacrediti de manera sectària el nou moviment que encapçala Jordi Sànchez segurament preferiu deixar de llegir aquí mateix. Si decidiu seguir llegint, intentaré explicar la meva experiència ...

30/09/2018

El Ramat

Miquel
La contramanifestació d'ahir a Barcelona ha evidenciat les abismals distàncies entre l'estratègia operativa social dels diferents agents que conformen l'independentisme. Com un reflex perfecte de les innegables actuals divergències entre els partits polítics, mancats de full de ruta, almenys públicament, per implementar i instaurar la República, el poble català tampoc és una massa homogènia i compacta, i per tant s'organitza i actua com creu convenient per defensar la seva dignitat.  Així, ...
Pages (38)1234567 »
2023. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria.. Amb la tecnologia de Blogger.