Tres dies a Washington m'han servit per conèixer, dins de les possibilitats que ofereixen les limitacions temporals, el cor administratiu del país més poderós del Món. El National Mall, la zona que reuneix la gran majoria d'edificis emblemàtics d'aquesta gris ciutat, et transporta a un paisatge majestuós on les reminiscències clàssiques a l'arquitectura, especialment a les columnes i detalls dels sostres, t'embolcallen de l'esplendor que segles enrere va enlluernar les àgores de les polis gregues.
Gentilesa del senador de Carolina del Sud, Jim DeMint, vam tenir la possibilitat de gaudir d'un tour, sense cues, del Capitoli; la visita al cor de la política americana no va poder ser més fascinant. Les parets que alberguen el Senat i la Casa de Representants, equivalent a la cambra baixa espanyola, amaguen entre passadissos, estàtues, pintures, murals i altres representacions, secrets i anècdotes que creen una mística especial a l'interior de les habitacions que t'atrapa dins la curta, però intensa, història americana.
La National Gallery, la galeria d'art per excel·lència de la ciutat, també va resultar d'allò més captivadora. Més enllà d'una guia que contínuament es referia a "l'hemisferi oest" per anomenar Amèrica (?), el museu és poesia en cada una de les seves obres. Raphael, Boticelli, da Vinci, Rembrandt, Monet, Manet, Cézanne, Picasso o Miró s'expliquen a través de l'oli, i tu intentes submergir-te en el missatge que s'amaga darrere el somriure, el paisatge, la barca enmig del llac o la forma amorfa, i acabes descobrint que no ets ningú, tan sols un més que ha caigut en el joc, en la trampa, d'aquests genis. I ells et miren, i riuen. Malauradament, el meu ull poc entès i ignorant no és capaç de retenir tanta informació i es satura. Passada una estona totes les pintures comences a assemblar-se, els missatges es difuminen, i les formes perden el sentit. Llavors, s'esvaeix aquest lligam que t'uneix amb les obres i ja no té sentit seguir al museu. Una pena.
Per recórrer al tòpic fàcil diré que ha resultat una experiència molt enriquidora en tots els sentits; Washington t'intriga des de l'instant en que et trobes envoltat de la grandor imposant de la seva infraestructura; t'atrapa quan descobreixes el petit secret a cada racó de cada sala de cada edifici i et fascina quan t'adones que aquest secret que tanta gent sap només tu l'has après a la teva manera, i només per això ja és especial. Hi ha una connexió que s'estableix entre la ciutat i tu, i això no es pot explicar, s'ha d'experimentar.
L'anècdota:
Ha sigut complicat remarcar una d'entre les mil i una curiositats que he après aquesta setmana, però al final m'he decidit per una de les estàtues que vigilen el hall principal del Capitoli, la figura de Kamehameha. Fins fa poc sempre avia pensat que Kamehameha no era res més que el poderós atac que els super guerrers de Bola de Drac feien servir contra els malvats, doncs no; resulta que Akira Toriyama va voler rendir homenatge al Rei hawaià que va aconseguir la unificació d'aquestes illes del Pacífic a finals del segle XVIII, garantint la pau a l'arxipèlag, alhora que va establir rutes comercials amb altres poderoses colònies pacífiques. Val la pena donar un cop d'ull a la seva biografia, encara que sigui a Wikipedia, només diré que el seu nom natiu complert és: Kalani Pai'ea Wohi o Kaleikini Keali'ikui Kamehameha o 'Iolani i Kaiwikapu kaui Ka Liholiho Kunuiakea.
