29/04/2009

Febles i Neutres

Miquel
El diari Avui va actualitzar, coincidint amb la diada del nostre patró, la seva pàgina electrònica. Personalment, m'agrada el nou disseny i sobretot la gran quantitat de vídeos i imatges que en definitiva formen part de la nova generació periodística, la informació a la xarxa. Divagant entre les noticies de la web, prorrogant llastimosament la meva inevitable tornada als llibres de text, he anat a parar al canal interactiu del propi diari, i allí, m'ha cridat l'atenció un vídeo que fa referència a l´ús incorrecte de la nostra llengua al Parlament de Catalunya. A aquestes alçades aventurar-se a pronosticar qui fou el gran perjudicat de l'anàlisi lingüístic no resulta gaire arriscat. 

Com si d'una metàfora suculenta servida en safata de plata pel millor sommelier es tractés, la manera d'expressar-se del nostre cap executiu manté una estreta, i curiosa, relació amb el procedir de la seva gestió. El document en qüestió, determina que les principals carències del nostre líder polític són la pèssima utilització dels pronoms febles i l'absència absoluta de vocals neutres en la seva parla. Seria injust obviar que aquest personatge no és l'únic que provocaria urticària a Fabra, però dat el seu càrrec i el fet d'ésser el màxim representant nacional més enllà de les nostres fronteres, és lògic que l'examinem amb lupa. 

Com deia, el llenguatge d'aquest home manté una analogia perceptible amb l'ens que ha encapçalat durant els últims anys. La formació del govern català actual, des d'un bon principi, va donar mostres de feblesa: una gran coalició de partits que no havien guanyats les eleccions i un antecedent roent, i molt recent, on els mateixos socis havien acabat llançant-se els mobles pel cap. Unes debilitats evidents que han anat confirmant-se a mesura que ha avançat la legislatura, condicionades redundantment per la pròpia feblesa del govern. Sense marxar gaire enrere, el caos provocat per un conseller totalment inepte, que s'ha guanyat a pols l'antipatia de les forces de l'ordre catalanes, hauria d'haver suposat la destitució fulminant d'aquesta figura rematadament incompetent, ara bé, la solidesa deficient del tripartit així ho impedí perquè també ens haguéssim quedat sense govern. Llàstima.

Per altra banda, en aquest exercici de reflexió, trobem la neutralitat; aquest cop però, en forma de correlació negativa respecte l'ús que en fa el màxim dirigent. Mentre aquest les defuig per manca d'habilitat lingüística, s'han convertit, alhora, en una remarcable senya d'identitat de la present administració. Quan hem clamat lideratge davant la ineficiència, no n'hi ha hagut; quan hem necessitat decisions contundents i impopulars, res; i quan la crisi ens ha estomacat per totes bandes, ells han seguit sent a l'esquerra, això sí, a l'esquerra del zero. Una manera de fer, o de no fer, possiblement adient per les possibilitats dels dignataris actuals, ja que si fer quelcom és sinònim de fer-ho malament potser és millor que seguim sense fer res. Ben neutres  i anar tirant, que qui dia passa any empeny.

El Molt Honorable és una il·lustració clara del que viu la política catalana enguany, i representa perfectament els valors que transmet una institució que destaca per una manca de fermesa institucional que ja ha propiciat, de nou, el viratge cap al fracàs. Ell, que entre pronoms febles i vocals neutres, ja ha perdut tot el crèdit que mai se li hagués pogut oferir, és la viva imatge d'un govern decadent, sense propostes ni respostes. Ja ens ho van demostrar el primer cop; què podíem esperar del segon? Ex nihilo, nihil.

25/04/2009

Llum Verda

Miquel
Moltes són les iniciatives que els departaments de recerca i investigació d'arreu del món aborden per aconseguir un tros del pastís de les energies renovables. Aquest mercat emergent serà, sens dubte, una de les grans indústries del futur i és una qüestió de temps que la utilització de recursos renovables en massa deixi de ser una utopia ecologista per convertir-se en una realitat mundial.

A Austràlia, des del 2001, un dels projectes més ambiciosos a nivell mundial segueix covant-se al desert del sud-est del país, i diverses proves pilot han resultat molt satisfactòries. Es tracta de les torres solars gegants que està dissenyant l'empresa EnviroMission. El funcionament d'aquests nous sistemes generadors d'energia és força fàcil d'entendre si no entrem en detalls mecànics ni tecnicismes, es tracta d'una mena d'hivernacle gegant de varis quilòmetres quadrats amb una descomunal torre al centre que conté les turbines on es crea l'energia. Els hivernacles escalfen l'aire que circula per dins la instal·lació fins a nivells elevats, fent servir únicament els rajos solars, llavors, la forma d'embut invertit transporta l'aire calent, que puja, fins al bell mig de l'estructura on es troba la magnànima torre. Dins d'aquesta, com ja he esmentat, s'hi troben un total de trenta-dues turbines igualment gegantines que utilitzen la força de l'aire calent per generar energia de forma continuada. 

La planta pilot a petita escala amb els resultats més satisfactoris es troba a Manzanares, als afores de Marid; la planta, que operà del 1982 al 1989, va produir uns 50kW d'energia anual. Si bé no són unes xifres gaire considerables, l'energia solar encara es trobava en fases iniciàtiques dues dècades enrere. La planta espanyola va demostrar que el projecte a gran escala era factible si s'hi feien els retocs necessaris. 


Avui dia encara s'estan buscant fonts d'inversió, tant públiques com privades, per seguir desenvolupant el projecte a Austràlia, tot i que sembla que la primera planta operativa serà als Estats Units. L'energia creada en aquestes instal·lacions serà totalment ecològica i lliure d'agents contaminants, fet que significarà un gran avenç per la lluita contra el canvi climàtic i per la implantació d'energies alternatives. Ara, és qüestió d'esperar que el projecte es materialitzi de debò i esdevingui una opció energètica real per al nostre futur, i no una idea més perduda dins un calaix d'una oficina qualsevol.

L'anècdota:

Es realment complicat fer-se creus de la mida d'una d'aquestes torres solars. Si finalment s'executa el pla dissenyat per EnviroMission, aquestes noves plantes energètiques esdevindran, de llarg, l'estructura construïda per l'ésser humà més gran que mai s'hagi vist. A continuació un gràfic comparatiu, amb l'Empire State Building o la Torre Eiffel de referències, per tenir-ne una idea aproximada. 


 

23/04/2009

Un dia d'inspiració

Miquel
Perdut al fons de les carpetes desusades del meu ordinador he trobat, amagat entre treballs de batxillerat de fa un parell o tres d'anys, un curiós document que vaig a escriure al Mundo Deportivo mostrant el meu rebuig per la manca d'una edició en català. Certament, el diari no es va mostrar gaire interessat per la carta ja que ni tan sols em van respondre. En qualsevol cas, però, em va servir per desfogar-me i, siguem realistes, tampoc podia fer gaire més. 

_____________________________________________

Benvolgut Director del Mundo Deportivo,

Per mitjà del present correu els faig arribar la meva disconformitat amb la política lingüística de la seva empresa. Mentre estadístiques recents mostren objectivament el retrocés de la nostra llengua nacional, vostès segueixen limitant la presència del major element aglutinador de la nostra cultura a la secció, més aviat minsa, que li dediquen al futbol d’aquí.

És totalment comprensible que una empresa en el lliure exercici econòmic per assolir els màxims beneficis rebutgi utilitzar determinades estratègies. Ara bé, considerant el ressò que la seva plataforma posseeix dins de tot el principat i els temps que corren, en que cada dia és més difícil viure de forma normal parlant la llengua dels avis dels nostres avis, vostès podrien col·laborar activament en la preservació d’aquest instrument tan diferenciador de la nostra societat.

Gran part de la massa social catalana agrairia que a la seva web poguéssim llegir els seus articles en català, o que disposéssim d’una edició en català cada matí. En qualsevol cas, no em vull posar en boca de ningú més qua la pròpia persona, ja que des de la meva humil posició quelcom seria una gosadia extravagant.

Estic convençut que si tots els elements influents en la nostra societat comencen a protegir la llengua, de forma apolítica, i potenciant-la com a tal, un element de cohesió social d’existència gairebé mil·lenària, la nostra llengua seguirà essent present i nostra i no un record d’un poble que un dia existí.

Moltes gràcies pel seu temps.

Respectuosament, rebi una salutació.

_____________________________________________

Si hom vol copiar la carta i enviar-la a qualsevol dels diaris o mitjans que no usen la nostra llengüa és lliure de fer-ho. Aquest text no té reservats cap tipus de dret d'autor i l'SGAE no us assetjarà si el feu servir. 

20/04/2009

Quina hora és, Piqué?

Miquel
M'ha sobtat considerablement la indiferència amb què s'ha rebut  la notícia publicada a l'Avui en relació al suposat acostament de Josep Piqué a Convergència, i el poc ressò que aquesta ha tingut a la Catosfera. Des d'aquí, sempre em resulta una mica més complicat percebre amb profunditat l'impacte mediàtic que té una notícia, però basant-me en els blocs i els mitjans comunicació que segueixo periòdicament, m'hi jugaria un pèsol que la nova ha passat força desapercebuda.

Intueixo que durant la reunió amb Piqué, més enllà de l'intercanvi habitual de visions particulars sobre l'actualitat, Mas obrí de bat a bat les portes de la Casa Gran a l'ex-líder dels populars catalans fruint només amb pensar les repercussions que això generaria. Piqué representa l'enganyifa popular a Catalunya. Un polític culte, eloqüent i respectat que va intentar materialitzar diversos girs catalanistes dins del PP català, però Madrid mai li va oferir un marge d'actuació suficientment ampli. Totes les garanties d'Acebes i Zaplana resultaren paraules buides, la vella retòrica de l'espanyolam. Fracassats els intents, Piqué dimití i el PPC s'ha establert en aquesta deriva oportunista políticament poc influent.

Piqué, seguint la metàfora de l'article anterior, sempre tingué dos rellotges (o més) des de ben jove. La militància comunista i socialista, el posterior pas per Unió, recalant finalment al Partit Popular, demostren que amb el pas del temps s'ha anat formant com a polític i persona intentant encaixar-se allà on més còmode es sentia. I ara, després d'esvair-se totes les possibilitats per fer entendre Catalunya des d'una òptica distinta a ulls dels populars espanyols, el polític vilanoví s'apropa al catalanisme convergent. Aquest moviment pot ser entès fàcilment com la culminació política d'un personatge que va intentar propagar una idea moderada d'una Catalunya dins d'Espanya, però el reaccionarisme recalcitrant centralista popular mai va voler fer l'esforç d'entendre-la.

A diferència de Guardans, que s'allunya, i fins i tot renega de la política "excessivament" catalanista de Mas, Piqúe sembla que s'assabentat finalment del rellotge que sí funciona i està decidit a implicar-se de nou en política, aquest cop en la seva versió més catalanista. L'únic que cal esperar ara és que es desempallegui definitivament de la resta de rellotges, esgotada la opció col·laboracionista, i es centri exclusivament en Catalunya. 


16/04/2009

Quina hora és, Guardans?

Miquel
Molt s'ha dit a la Catosfera, i als mitjans, sobre l'afer Guardans i la seva estrepitosa caiguda des de la privilegiada posició al Parlament Europeu, fins al càrrec funcionarial amb el que l'han seduït a les espanyes. Arreu del Principat blocaires de reputació i personalitats influents el destrien com un garrí a l'escorxador; d'altres, menys, el lloen per haver estat finalment enlluernat cap al camí de la veritat absoluta col·laboracionista.

En qualsevol cas, el seu nom s'afegeix a la llista de personatges que al seu dia també van posar-se de quatre grapes, van donar l'esquena, es van baixar... vaja, que van acabar anant a Madrid. Trias de Bes o Vidal-Quadras, per citar dos noms que s'han sentit a dir molt aquests dies, l'acompanyen en aquesta llista de dubtós prestigi, i per la sensació que es percep des de la distància, gran part de la societat catalana ja l'ha sentenciat, almenys per una bona temporada. 

El que CDC decideixi a partir d'ara sobre el cas no crec que resulti gaire rellevant, tan si Guardans es manté dins del partit com si no, aviat caurà en l'oblit i la indiferència que es mereix el cap del cinema d'un Ministeri de cultura que, al cap i a la fi, no és ni la nostra. Per fer-nos-en una idea, Fernando Lara Pérez, el que esdevindrà el seu predecessor, no passarà precisament als anals de la història per l'impacte social que ha exercit des del seu càrrec.

No obstant, el que si han de vigilar els considerats cercles catalanistes és l'aparició d'aquests personatges que simpatitzen amb la capital a la primera de canvi. Famoses són les suposades aspiracions ministerials de Duran o els continus flirteigs polítics de Miquel Roca a mitjans dels vuitanta. 

Ja diuen que un home amb un rellotge sap sempre l'hora que és, en canvi, un que en duu dos mai n'està del tot segur. I en aquest incòmode joc a dues bandes, tot indica que Guardans acaba de decidir-se per l'hora equivocada. 

13/04/2009

L'Heroi Austríac

Miquel
La capacitat mediàtica del futbol, i l'esport en general, no és un concepte novell ni molt menys, la historia ens ensenya que des de fa dècades l'impacte social i polític que un equip, o fins i tot un simple jugador de futbol, pot arribar a provocar, pot ser inversemblant. La connotació política adquirida per diverses entitats es fruït de les relacions i els lligams que s'han anat establint amb el succeir dels fets històrics; i el mode en què determinats equips han reaccionat a aquests fets els ha convertit en vertaders paladins de moviments socials.

La història, malauradament, no ajuda a recordar el llegat d'aquells que representaven una idea minoritària, per molt influents fossin en vida; Matthias Sindelar n'és un clar exemple. Conegut com el Mozart el Futbol i l'Home de Paper, per la seva facilitat per driblar adversaris, aquest personatge nasqué a Txecoslovàquia en una família d'ascendència jueva. Essent encara un infant, però, els seus pares es van desplaçar a la ciutat de Viena on ben aviat destacà pel seu innat do futbolístic que li valgueren els mots esmentats. El seu joc no va passar desapercebut, i amb quinze anys es va incorporar a les files de l’Herta de Viena, per jugar posteriorment al FK Austria Vienna fins a la fi de la seva carrera.  

Sindelar enamorava amb el seu joc, era bellesa plàstica sobre la pilota, un àngel al camp que driblava al ritme d'una sonata de Mozart. Alhora, el seu rendiment amb la selecció austríaca, 27 gols en 43 partits, li va valer per convertir-se en heroi nacional, i allà on jugava era rebut amb grans lloances i respectes. En qualsevol cas, no fou fins al 1938 quan la fama del jugador va assolir el seu apogeu. L'Alemanya nazi havia conquerit Àustria, i un dels primers moviments de Hitler fou unificar les seleccions nacionals per absorbir el talent austríac, i així, netejar la imatge de la selecció alemanya després del ridícul a l'anterior mundial. En un simbòlic partit a l'abril del mateix any, entre les dues seleccions, que representava l'inici de de la gran selecció, Sindelar va negar-se a deixar guanyar als alemanys, i quan va marcar ho celebrà efusivament davant d'una llotja plena d'alts càrrecs del Reich.  

Sindelar pagà aquest gest molt car. La victòria en l'emblemàtic matx va suposar un bri d'esperança per a la resistència austríaca que ara, a més, disposava d'una reconeguda icona. Continus rebuigs per part del futbolista a jugar per Alemanya, al·legant la seva avançada edat i una lesió,  i la reticència a abandonar el país, feren créixer la seva llegenda entre els partidaris austríacs, i d'altra banda, l'animadversió entre els dignataris nazis. El gener del següent any, Sindelar i seva companya sentimental foren descoberts sense vida al seu apartament a Viena. Tot i que algunes veus apunten al suïcidi davant la frustració de no poder seguir jugant a futbol; sembla ser que l'implacable mà negra del nazisme estigué darrere d'aquesta operació.

No obstant, la icona es convertí en màrtir, i des d'ençà, Matthias Sindelar ha sigut un dels grans ídols i referents del futbol austríac i de la lluita contra el Règim Nazi, demostrant un cop més la capacitat d'influència que es pot arribar a assolir des del terreny de joc. Un heroi que mai es va agenollar, i que va renunciar a la seva passió, la seva vida, per mantenir la seva dignitat i la del seu poble.
  

10/04/2009

Segon Cop

Miquel
La primera vegada que es guanya a qualsevol empresa, l'impacte extàtic de la victòria t'impedeix gaudir completament del que s'ha assolit. Assaborir l'èxit és complicat, tot succeeix tan ràpid que quan finalment et pares a pensar el que realment has aconseguit ja ho fas mirant enrere, i queda com un record llunyà. Per sort, a banda dels records i memòries que es difuminen amb el temps, sempre queden les fotografies, i en aquest cas, un gran robí vermell i una pedra zircònica al mig.

La segona vegada, el tast de l'èxit és més consistent. L'experiència t'ensenya que alçar-se amb el triomf deixa de ser un objectiu gairebé utòpic i el converteix en una realitat abastable; així, si finalment resultes vencedor de nou, la situació no t'agafa a contrapeu i frueixes al màxim dels instants posteriors. Talment, imatges i vivències romandran a la memòria, segurament més nítidament que la primera ocasió; i altra vegada, brillants. 


La proesa, de moment, acaba aquí. L'any que ve tornarem a competir per repetir la gesta, i amb sort, engrandir la nostra humil llegenda personal. I els anells, és clar.

06/04/2009

Desgraciada Ironia

Miquel
Avui, la majoria d'estudiants ens hem llevat sobresaltats. Com sempre fem abans d'anar a classe, comprovem el correu intern per saber si hi ha alguna incidència amb cap professor o qualsevol altre missatge rellevant que pugui alterar la nostra rutina acadèmica. Aquestes alteracions normalment resulten en classes cancel·lades per indisposicions del professorat, que no ens enganyem, provoquen l'alegria arreu del campus. Avui, però, com deia, la notícia tenia un tarannà totalment diferent: una de les professores del departament de llengua anglesa, i la seva filla de dons anys, han resultat mortes en un accident de cotxe.

Personalment no coneixia a la professora Furr, i no puc dir si era molt bona persona o una excel·lent professora, encara que tots aquells que la coneixen admeten que aquest era el cas. A l'aula, al menjador, als passadissos de les facultats i als carrers del campus no es parlava de res més. La pèrdua d'un membre en qualsevol entitat sempre és dolorosa, però en aquest cas sembla ser un sentiment més profund segons he entès pel que m'han explicat alumnes seus. La professora ocupava aquest injust rol en què no s'aprecia el seu esforç i dedicació fins que ja no es troba entre nosaltres. Amarga ironia. 

Irònic també el mode en que s'ha produït tot plegat. Ha mort una dona que ha dedicat la seva vida a educar i a ensenyar, que ha mostrat el camí de la veritat i el coneixement a incomptables joves estudiants; i que els hi ha transmès valors que en un futur els ajudarà a saber-se persones. Ha mort la seva filla. Dos anys. Quants somnis, promeses, aventures, experiències... Pols. L'altre vehicle implicat en l'accident, un Mitsubishi Eclipse, conduit per un vailet de 20 anys que ha resultat il·lès, estava competint, per diversió, contra un amic seu en una cursa urbana. Ara, l'imbècil aquest, ha d'afrontar un cas de doble homicidi que el deixaran entre reixes una bona temporada; potser allà l'espavilen.

Deia irònic perquè un jove desgraciat s'ha endut la vida d'allò que ell mai podrà ser. Si per casualitats de la vida la professora Furr hagués tractat amb el noi, segurament aquest no estaria fent curses al carrer, sinó cercant-li un sentit a la seva existència, buscant una raó de ser; estaria donant forma i profunditat a la seva vida. Malauradament, aquest fet mai es produí i el jove desgraciat va destruir l'antídot que el podia curar de la seva baixesa moral. Un cop es renuncia a l'elixir del coneixement ja està tot perdut; només destrucció. La vida d'aquest mocós no només n'ha costat dues més, sinó que en privarà a moltes d'altres d'enlluernar-se amb els valors que transmetia la professora. 

01/04/2009

Caos a Barcelona

Miquel
Es tracta de l'última creació d'Ubisoft, els productors d'Assassins Creed, Prince of Persia o Splinter Cell, entre altres títols famosos; una companyia que es dedica a crear i desenvolupar jocs per a ordinador i altres plataformes interactives, Wheelman n'és el títol i Vin Diesel n'encarna el paper principal. La web del joc en qüestió presenta Barcelona com la capital cultural europea, i el jugador haurà de realitzar una sèrie de missions carregades d'adrenalina electrònica, des del Passeig de Gràcia fins al Port Vell, recorrent la capital catalana a tota velocitat.

Deixant el joc en si de banda, i l'anàlisi que se'n pugui fer des del punt de vista del consumidor, em sobrevé notablement com Barcelona ha resultat escollida per centrar l'escenari d'aquesta última producció de la companyia francesa. Normalment, quan hom s'imagina un ambient idoni per recrear persecucions, tiroteigs, robatoris i moviments que ocorren en els mons obscurs més enllà de la llei, pensa en Miami, Los Àngeles, Nova York, Tòquio, Hong Kong, o fins i tot, Moscou. Doncs no; Barcelona.


En qualsevol cas no ens podem enganyar; Barcelona i la radical transformació social que ha experimentat durant els últims anys presenta tots els al·licients per dedicar-hi un joc d'aquestes característiques. La nostra ciutat s'ha convertit, no tan sols en "la capital cultural europea", com pretén vendre'ns Ubisoft, sinó la capital mafiosa d'Europa. Llur sentència, tot i difícil de pair, es pot verificar dia rere dia llegint els enunciats dels mitjans nacionals: membres de la camorra napolitana viuen tranquil·lament al Maresme blanquejant diners; màfies de països de l'est trafiquen amb noies joves per a prostituir-les arreu del país, o et paren a l'autopista fent-te creure que són membres de l'ordre i et roben a punta de pistola; cèl·lules d'Al-Queda resideixen a certs barris cèntrics de Barcelona traçant el disseny logístic del pròxim atemptat; enfrontaments entre Ñetas i Latin Kings ja no són cap novetat; requisicions de droga provinent del Marroc ocorren amb certa freqüència; sindicats i treballadors emprenyats protesten dia si dia també tallant vies de circulació; policies corruptes que col·laboren en activitats il·legals... I així podríem seguir tot el dia. Què us deia? L'escenari perfecte.

Barcelona, la nostra gran ciutat, la ciutat de Gaudí; la metròpoli que projecta la cultura catalana arreu del món i que ens mostra com a poble més enllà de les nostres fronteres, aviat deixarà de ser un referent positiu per a nosaltres. Com a català, poques situacions superen la satisfacció d'anar a l'estranger i dir que ets de Barcelona, o dels voltants, i veure dibuixat un somriure d'enveja a la faç del teu interlocutor, que et diu que és una ciutat esplèndida. Aviat perdrem el crèdit que ens hem guanyat a pols durant la història, i des de fora ens veuran com uns indesitjables, amb el mateix recel amb que l'habitant estàndard de la península es mira un equatorià, un romanès o un algerià. No podem sinó esperar que d'entre la mediocritat política d'enguany, en sorgeixin respostes efectives i mesures contundents que retornin la nostra capital al lloc que es mereix; si és que encara hi som a temps. 
2023. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria.. Amb la tecnologia de Blogger.