Molt s'ha dit a la Catosfera, i als mitjans, sobre l'afer Guardans i la seva estrepitosa caiguda des de la privilegiada posició al Parlament Europeu, fins al càrrec funcionarial amb el que l'han seduït a les espanyes. Arreu del Principat blocaires de reputació i personalitats influents el destrien com un garrí a l'escorxador; d'altres, menys, el lloen per haver estat finalment enlluernat cap al camí de la veritat absoluta col·laboracionista.
En qualsevol cas, el seu nom s'afegeix a la llista de personatges que al seu dia també van posar-se de quatre grapes, van donar l'esquena, es van baixar... vaja, que van acabar anant a Madrid. Trias de Bes o Vidal-Quadras, per citar dos noms que s'han sentit a dir molt aquests dies, l'acompanyen en aquesta llista de dubtós prestigi, i per la sensació que es percep des de la distància, gran part de la societat catalana ja l'ha sentenciat, almenys per una bona temporada.
El que CDC decideixi a partir d'ara sobre el cas no crec que resulti gaire rellevant, tan si Guardans es manté dins del partit com si no, aviat caurà en l'oblit i la indiferència que es mereix el cap del cinema d'un Ministeri de cultura que, al cap i a la fi, no és ni la nostra. Per fer-nos-en una idea, Fernando Lara Pérez, el que esdevindrà el seu predecessor, no passarà precisament als anals de la història per l'impacte social que ha exercit des del seu càrrec.
No obstant, el que si han de vigilar els considerats cercles catalanistes és l'aparició d'aquests personatges que simpatitzen amb la capital a la primera de canvi. Famoses són les suposades aspiracions ministerials de Duran o els continus flirteigs polítics de Miquel Roca a mitjans dels vuitanta.
Ja diuen que un home amb un rellotge sap sempre l'hora que és, en canvi, un que en duu dos mai n'està del tot segur. I en aquest incòmode joc a dues bandes, tot indica que Guardans acaba de decidir-se per l'hora equivocada.
