M'ha sobtat considerablement la indiferència amb què s'ha rebut la notícia publicada a l'Avui en relació al suposat acostament de Josep Piqué a Convergència, i el poc ressò que aquesta ha tingut a la Catosfera. Des d'aquí, sempre em resulta una mica més complicat percebre amb profunditat l'impacte mediàtic que té una notícia, però basant-me en els blocs i els mitjans comunicació que segueixo periòdicament, m'hi jugaria un pèsol que la nova ha passat força desapercebuda.
Intueixo que durant la reunió amb Piqué, més enllà de l'intercanvi habitual de visions particulars sobre l'actualitat, Mas obrí de bat a bat les portes de la Casa Gran a l'ex-líder dels populars catalans fruint només amb pensar les repercussions que això generaria. Piqué representa l'enganyifa popular a Catalunya. Un polític culte, eloqüent i respectat que va intentar materialitzar diversos girs catalanistes dins del PP català, però Madrid mai li va oferir un marge d'actuació suficientment ampli. Totes les garanties d'Acebes i Zaplana resultaren paraules buides, la vella retòrica de l'espanyolam. Fracassats els intents, Piqué dimití i el PPC s'ha establert en aquesta deriva oportunista políticament poc influent.
Piqué, seguint la metàfora de l'article anterior, sempre tingué dos rellotges (o més) des de ben jove. La militància comunista i socialista, el posterior pas per Unió, recalant finalment al Partit Popular, demostren que amb el pas del temps s'ha anat formant com a polític i persona intentant encaixar-se allà on més còmode es sentia. I ara, després d'esvair-se totes les possibilitats per fer entendre Catalunya des d'una òptica distinta a ulls dels populars espanyols, el polític vilanoví s'apropa al catalanisme convergent. Aquest moviment pot ser entès fàcilment com la culminació política d'un personatge que va intentar propagar una idea moderada d'una Catalunya dins d'Espanya, però el reaccionarisme recalcitrant centralista popular mai va voler fer l'esforç d'entendre-la.
A diferència de Guardans, que s'allunya, i fins i tot renega de la política "excessivament" catalanista de Mas, Piqúe sembla que s'assabentat finalment del rellotge que sí funciona i està decidit a implicar-se de nou en política, aquest cop en la seva versió més catalanista. L'únic que cal esperar ara és que es desempallegui definitivament de la resta de rellotges, esgotada la opció col·laboracionista, i es centri exclusivament en Catalunya.
