A l'últim article parlava, de passada, de la conversa que mantenia amb el meu amic del Japó, en Tomo K., i com m'explicava la funció d'aquestes institucions extraescolars que ensenyen als alumnes allò que a l'escola no aprenen. Els que vau llegir l'últim article, ja sabeu com va acabar la conversa. El que realment vull remarcar és com d'enriquidora resulta l'estada a la universitat, on el contacte i el diàleg amb cultures de la resta del món i de tots els continents t'obre els ulls d'una manera sorprenent. Allò que diuen que al campus s'aprèn més a fora de classe que no pas a dins, potser és veritat.
Roy S., és un estudiant d'MBA d'Israel. Aquest semestre hem anat junts a la classe d'administració d'empreses d'àmbit internacional. Des del primer dia vaig tenir una bona relació amb en Roy, que es mor d'enveja quan li dic que sempre que puc vaig a veure el Barça; i tot i que les nostres converses sempre eren de sortida de l'aula i de camí a la cafeteria, van haver-hi dies en que ens paràvem al porxo de l'edifici allargant-les de forma agònica.
Les nostres xerrades, tard o d'hora, sempre acabaven desembocant en temes polítics i a mi em fascinava que m'expliqués el conflicte entre israelians i palestins de primera mà. Personalment, no té res en contra dels pobles musulmans que envolten la seva nació, en Roy sempre m'ha dit que el problema radica en els que manen, els líders militars, els líders religiosos i les organitzacions amb determinat pes social com Hamas o Hezbollah. Aquestes faccions utilitzen l'ajuda humanitària de l'ONU per disposar d'armes i artefactes militars i per formar noves milícies per seguir combatent. Entre altres coses, la utilització d'hospitals per al llançament de coets és una pràctica habitual de la resistència palestina: quan arriba la premsa, el desolador espectacle fa estremir a mig món i tothom condemna la crueltat israeliana. La maquinària manipuladora mediàtica es posa en marxa i tothom ja té identificats els bons i els dolents.
Per part meva, li explico a Roy com es viu la situació on visc jo, i la desinformació sobre el tema, apart de la mala llet que hi ha als mitjans. Li comento la curiosa moda de la hatta: aquesta mena de bufanda palestina que ni abriga ni fa bonic; que molt jovent du i la majoria no sap què significa. Riu. Em comenta que sempre ha sigut així, és una qüestió històrica, l'etern rebuig als jueus. Afegeix que no hi ha problema, han sobreviscut com a poble a les pitjors calamitats de la història i s'han fet forts quan els hi han donat el mínim marge d'actuació i organització. Al cap i a la fi, i ell és més aviat ateu, m'afirma que són el poble escollit.
Sóc conscient que el debat sobre aquest conflicte és etern i que l'opinió d'en Roy no és la veritat absoluta, ni molt menys. Ara bé, em va cridar molt l'atenció aquesta convicció natural en el destí del seu poble, sense impetuositats, sense intentar convèncer. Potser hauríem de revisar els nostres referents polítics d'arreu i començar de zero, o és que hi ha qui prefereix semblar-se a Veneçuela o Palestina, en comptes dels Estats Units o Israel?
