Escrivia Salvador García-Ruíz, fa uns dies, al seu bloc, una reflexió sobre l'evolució de la llibertat de premsa a nivell mundial, tot i que, ben mirat, un terme més adequat per definir la tendència actual seria, malauradament, involució. Em preguntava jo quina posició ocupaven els nostres hostes preferits en el rànquing, la resposta: posició 49.
L'episodi del Jueves al juliol del 2007, quan es va censurar la famosa portada del magazín amb el Príncep Felip i la seva consort com a protagonistes va aixecar molta polseguera, i suposo que des d'ençà han baixat moltes posicions en aquest llistat. Menció apart mereix la trajectòria històrica dels nostres veïns, on això de fer passar garsa per perdiu ja ve de lluny.
Avui, i seguint aquesta tradició ancestral, ha tingut lloc l'última edició de la censura espanyola envers les manifestacions, diguem-ne, perifèriques. És qüestió d'hores perquè blocs i diaris d'arreu de l'estat, i vull creure que també d'Europa, en vagin plens. El còctel explosiu que s'ha anat gestant durant les últimes setmanes al voltant de les aficions basques i catalanes a fet tremolar l'Espanya més reaccionària, i Televisió Espanyola no ha ensenyat la xiulada monumental que s'han endut el Rei dels espanyols i l'himne sense lletra quan ha sonat a Mestalla. El més graciós de tot plegat, i mira si en són d'enginyosos, és que a la mitja part sí han ofert les imatges de quan ha sonat l'himne al·legant problemes tècnics, això sí, plans molt curts d'una persona i amb el so ambient el més baix possible.
La vella manipulació espanyolista queda avui superada per l'abast dels altres mitjans de comunicació i les noves tecnologies, i si abans podien fer i desfer a gust, imposant la seva voluntat informativa, avui aquestes accions només fan que evidenciar la por que tenen i que sempre han tingut. La única diferència és que ara podem veure les dues cares de la moneda, i el que semblava un mascle formós resulta ser un estruç que amaga el cap sota terra quan no vol veure la realitat.
