Havíem quedat que el cost marginal de l'electorat independentista és tan baix que als partits no els motiva destinar recursos per captar aquest sector de la població catalana. Així, aquells que aspiren a la plena sobirania de la nació han de demostrar que el vot independentista no és el vot fàcil, el vot dels catalans sobiranistes ha de deixar de ser la meuca de l'electoralisme que amb poc ja es conforma i passar a ser, d'ara endavant, un factor clau que determini la composició dels òrgans governamentals que ens regeixen.
Aquest procés, però, ja ha començat. L'atzucac del que acabava parlant a l'últim article és tan sols el principi de la fi del problema; un problema que segueix unes pautes econòmiques lògiques i que és qüestió de temps que tingui el seu impacte visible en la manera de fer dels partits polítics catalans, especialment els que es consideren catalanistes. El mercat dels electors s'ha convertit en una mena de borsa, amb un considerable desequilibri entre l'oferta i la demanda, on la històrica devaluació d’un valor menystingut com el vot nacionalista crearà futures oportunitats per a nous jugadors, com ja ha començat a succeir. Només les esmentades barreres d’entrada en aquest mercat oligopolístic han retardat aquest procés inevitable.
A curt i mig termini seran dues variables primordials les que, al meu parer, dibuixaran l’escenari polític català. La facilitat del vot independentista, qui sap si seduït per les promeses constants de CiU i ERC, sumat a les característiques del mercat polític en què competeixen, que creen un joc difícilment penetrable, són els factors que aconseguiran augmentar el valor d’unes accions endemés oblidades però amb un potencial de creixement desconegut. El català sobiranista ja comença a donar símptomes evidents de descontentament amb les estratègies dels dos principals partits que esmento en aquesta reflexió. Els elevats índexs abstencionistes, la temuda davallada d’ERC o l’intent de CiU d’agrupar els catalanistes al voltant de la Casa Gran així ho demostren. Obro parèntesi, si CiU fos una organització purament catalanista perquè necessitaria una Casa Gran, no formarien ja part de la federació tots aquells que els seduís la idea del vertader catalanisme polític? Tan sols una prova més de la composició heterogènia dels partits a la que anteriorment em referia. Tanco parèntesi.
Per tant, la primera fase s’està començant a combatre: el vot independentista ja no resulta tan fàcil d’aconseguir. Mesures puntuals com els candidats sobiranistes Tremosa i Junqueras convenceran a alguns que amb CiU o ERC la sobirania encara és un objectiu primordial, però no a la majoria, per tant la insatisfacció de l’electorat catalanista seguirà augmentant. Alhora que això ocorre, es va creant un escenari dins del mercat polític fins ara desconegut, per primera vegada es dona la situació que un determinat grup social descontent amb la política reuneix un seguit de característiques comunes i una envergadura i representació suficientment àmplies com per abatre els esmentats obstacles d’entrada al mercat. I aquí és on apareixen les noves alternatives, els cercadors d’oportunitats, aquells que analitzant un determinat mercat econòmic determinen que existeix un desequilibri i que s’hi pot treure benefici, en definitiva, la premissa bàsica del liberalisme envers el desajustament mercantil: els propis agents econòmics seran els que estabilitzaran el mercat, i la intervenció administrativa l’únic que fa és posar-hi traves.
