Feia setmanes que no marcava, diria que prop de dos mesos. A la mitja hora de joc ens fan el segon i, tot i jugar a casa, sembla que el partit ja està dat i beneit. 31 segons més tard, sense saber molt bé com, una centrada des de la dreta impacta la meva esquerra i acaba al fons de la xarxa. 1-2. De cop, l'escenari canvia i la remuntada deixa de ser una utopia, el momentum del partit vira a favor nostre i els següents minuts ens convertim en una piconadora que s'endú tots els rebots, els salts de cap i les segones jugades. Durant cinc minuts avassallem els rivals: pressionem amunt, ens movem en bloc i minimitzem els errors tècnics. És molt complicat mantenir aquest alt nivell de concentració i desgast físic per part de l'equip sencer, i, si no s'obté recompensa, l'eventual baixada de ritme pot resultar definitiva. No obstant, abans de la davallada de rendiment, un contraatac edificat altra cop per la banda dreta acaba amb un passada de la mort que es passeja pel voral de l'empat, sense que ningú gosi desviar-ne la trajectòria; entrant pel fons amb aquella sensació d'actor secundari, perquè la jugada és a l'altra banda, em cau tímida als peus i l'acarono a porta buida fins que, ara sí, decideix a creuar la línia. 2-2.
Els minuts següents seguirem amb la insistència abassegadora però la mitja part ens assaltà al moment més inoportú. Els temps de descans va ser utilitzat pel rival per recompondre's sobre el terreny de joc un cop iniciada la represa, i a nosaltres ens va costar seguir el ritme exhibit al final del primer període, en part, pel fred inesperat que feia ahir a la tarda. La segona part fou un anar i venir d'àrea a àrea, i tot i que nosaltres vam ser superiors, les contínues arribades no van ser materialitzades per cap dels dos conjunts i el marcador va restar inalterable fins al xiulet final. El millor, un punt per banda i seguim al capdamunt de la conferència; i l'alegria dels gols, és clar.