Poques hores abans de disputar-se un dels esdeveniments esportius i culturals de l'any com és el Barça-Madrid, m'agradaria fer una breu reflexió sobre el fantàstic món del futbol; bé, més o menys. Resulta, doncs, que aquest conglomerat d'institucions, federacions, associacions, jugadors, equips, jugadors i afeccionats que mou quantitats estratosfèriques de diners té com a cap visible el senyor Joseph Blatter, un home que curiosament mai va jugar cap partit de futbol professional.
Sepp Blatter, com se'l coneix entre les esferes futbolístiques, és el President de la Fifa i ve dictaminant les directrius del futbol mundial des del 1998. Tot i comptar solsament amb el suport de 66 membres d'entre els 207 amb dret a vot a les últimes eleccions a presidència, Blatter segueix implacable al capdavant de la federació avalat per moltes polèmiques com l'efímera introducció del "Gol de Plata" o la prohibició de disputar partits per sobre d'una elevació determinada. Discrepàncies a banda, Blatter s'ha consolidat com una figura amb un poder d'abast global, i així ho corrobora la reconeguda revista Forbes, que publicà recentment el llistat de les persones més poderoses del món. Figurant-hi en la posició 53, just entre el President de Louis Vuitton i el Director General d'Al-Jazeera, Blatter reconeix que la "FIFA és com les Nacions Unides, però té més membres i és més poderosa". Tot i que pugui semblar una sentència agosarada i, fins i tot, petulant, Blatter té tota la raó: el futbol no és només fúmer-li cosses a una pilota.
Aquesta cita m'ha fet reflexionar sobre els afers en que s'emmarquen les diverses pretensions oficialistes, com la meva, al nostre país; tenir representació pròpia al Parlament Europeu, ser membre de la ONU, cantar a Eurovisió o tenir seleccions esportives de caràcter oficial només en són breus exemples. Ara bé, el que em queda força clar és que en aquesta nova era mundial de les marques en detriment dels països, el nomenament de Johan Cruyff com a seleccionador català és possiblement el moviment més interessant que recordo per a la internacionalització de la causa catalanista. Imaginem per uns instants que fou a Catalunya qui Henry eliminà després d'ajudar-se amb la mà per controlar la pilota; l'endemà mateix, els lectors del Khaleej Times a Dubai o del Daily Nation a Nariobi se n'haguessin assabentat. Dubto molt que una sentència negativa del Tribunal Constitucional respecte l'estatut tingui el mateix impacte mediàtic a nivell internacional.
Sí, d'acord, la mà d'Henry no té res a veure amb les aspiracions polítiques del país, però me'n faria creus si del rebombori sorgit de la classificació irregular de França ningú s'interessés per saber que dimonis és això de Catalonia; i això que hauríem guanyat. Crec que és hora d'adaptar-se, d'aprendre a reconèixer aquestes oportunitats intangibles que es presenten tan poc sovint, i de treure'n profit d'un mode eficient. Sincerament, no serveix de gaire que la societat catalana s'esvaloti en desmesura per l'editorial signat per dotze diaris del país; fet i fet, per seguir fent la viu-viu amb les engrunes de l'estatut potser que deixem d'intentar canviar Espanya i concentrem els nostres esforços a fer-nos apreciar més enllà dels Pirineus. Al capdavall, les màscares ja van caure fa temps.
