28/11/2009

El Poder del Futbol

Miquel
Poques hores abans de disputar-se un dels esdeveniments esportius i culturals de l'any com és el Barça-Madrid, m'agradaria fer una breu reflexió sobre el fantàstic món del futbol; bé, més o menys. Resulta, doncs, que aquest conglomerat d'institucions, federacions, associacions, jugadors, equips, jugadors i afeccionats que mou quantitats estratosfèriques de diners té com a cap visible el senyor Joseph Blatter, un home que curiosament mai va jugar cap partit de futbol professional.

Sepp Blatter, com se'l coneix entre les esferes futbolístiques, és el President de la Fifa i ve dictaminant les directrius del futbol mundial des del 1998. Tot i comptar solsament amb el suport de 66 membres d'entre els 207 amb dret a vot a les últimes eleccions a presidència, Blatter segueix implacable al capdavant de la federació avalat per moltes polèmiques com l'efímera introducció del "Gol de Plata" o la prohibició de disputar partits per sobre d'una elevació determinada. Discrepàncies a banda, Blatter s'ha consolidat com una figura amb un poder d'abast global, i així ho corrobora la reconeguda revista Forbes, que publicà recentment el llistat de les persones més poderoses del món. Figurant-hi en la posició 53, just entre el President de Louis Vuitton i el Director General d'Al-Jazeera, Blatter reconeix que la "FIFA és com les Nacions Unides, però té més membres i és més poderosa". Tot i que pugui semblar una sentència agosarada i, fins i tot, petulant, Blatter té tota la raó: el futbol no és només fúmer-li cosses a una pilota.

Aquesta cita m'ha fet reflexionar sobre els afers en que s'emmarquen les diverses pretensions oficialistes, com la meva, al nostre país; tenir representació pròpia al Parlament Europeu, ser membre de la ONU, cantar a Eurovisió o tenir seleccions esportives de caràcter oficial només en són breus exemples. Ara bé, el que em queda força clar és que en aquesta nova era mundial de les marques en detriment dels països, el nomenament de Johan Cruyff com a seleccionador català és possiblement el moviment més interessant que recordo per a la internacionalització de la causa catalanista. Imaginem per uns instants que fou a Catalunya qui Henry eliminà després d'ajudar-se amb la mà per controlar la pilota; l'endemà mateix, els lectors del Khaleej Times a Dubai o del Daily Nation a Nariobi se n'haguessin assabentat. Dubto molt que una sentència negativa del Tribunal Constitucional respecte l'estatut tingui el mateix impacte mediàtic a nivell internacional.

Sí, d'acord, la mà d'Henry no té res a veure amb les aspiracions polítiques del país, però me'n faria creus si del rebombori sorgit de la classificació irregular de França ningú s'interessés per saber que dimonis és això de Catalonia; i això que hauríem guanyat. Crec que és hora d'adaptar-se, d'aprendre a reconèixer aquestes oportunitats intangibles que es presenten tan poc sovint, i de treure'n profit d'un mode eficient. Sincerament, no serveix de gaire que la societat catalana s'esvaloti en desmesura per l'editorial signat per dotze diaris del país; fet i fet, per seguir fent la viu-viu amb les engrunes de l'estatut potser que deixem d'intentar canviar Espanya i concentrem els nostres esforços a fer-nos apreciar més enllà dels Pirineus. Al capdavall, les màscares ja van caure fa temps.

24/11/2009

Avaluacions Acadèmiques

Miquel
Arribem a la recta final del semestre i com a cada cicle es comença a notar l'augment de tensió al campus. Tot i haver acabat la temporada de futbol, els treballs, escrits, exàmens i presentacions que s'acumulen en aquestes últimes setmanes fa que no tinguem gairebé temps per fer l'ase i ens haguem d'aplicar de valent.

Un dels indicis més clars que el semestre s'acaba és quan arriba l'hora d'escollir les classes i l'horari pel semestre següent. Desconec totalment el funcionament a les universitats catalanes, però el sistema d'aquí sempre m'ha resultat força curiós; hom pot decidir quines assignatures pot prendre i configurar-se l'horari com li convingui. Així, fer-se el calendari de cada semestre és un vertader trencaclosques: ningú vol anar a les classes de les vuit del matí, els amics intenten anar junts a les aules i tothom vol els professors catalogats com a "fàcils" o "bons"; i és precisament en aquest últim punt on entra en joc l'eina que avui m'empeny a escriure aquest text.

Per facilitar la tasca d'inscriure's als cursos pel semestre vinent existeix una web que ofereix un servei molt valuós a l'alumnat. Es tracta de Rate My Professor, una base de dades on figuren la gran majoria de professors de les universitat americanes i que els estudiants avaluen després d'haver assistit a qualsevol de les seves assignatures. Als mestres se'ls dona una puntuació sobre cinc en els següents àmbits: facilitat (easiness), grau d'ajut (helpfulness), claredat (clarity) i interès del avaluador (rater's interest). D'aquesta manera, un cop recopilades un quantes avaluacions estudiantils, es fan les mitges de les notes obtingudes i es pot destriar molt fàcilment el mestre bo i fàcil del dolent i difícil. A banda d'aquests indicadors purament acadèmics, també hi ha l'opció de qualificar el professor o professora en qüestió com a atractiu (hot), al cap i a la fi, suposo que hi ha diferents raons per atendre a la universitat.

Desconec el percentatge de ressentits en aquesta web, és dir, aquells que motivats per l'ira d'obtenir una mala nota puntuen negativament de forma exagerada, però al marge d'aquesta petita distorsió que considero puntual, la web ofereix una informació molt preuada pels escolans que sens dubte crea un gran impacte cada vegada que arriba l'hora de fer-se l'horari de classes. Avantatges i inconvenients de la lliure circulació d'informació.

L'anècdota: Comentàvem a classe de psicologia l'efecte que té aquesta web entre els docents; el professor R., que precisament és un dels més ben valorats de tots els mestres de Winthrop, explicava que el furor que desperta aquesta pàgina és tal que coneix professors que, desesperats per trobar-se classes mig buides cada semestre per culpa de males puntuacions a la xarxa, han arribat a l'extrem d'escriure avaluacions negatives anònimes sobre mestres "rivals" per recuperar els alumnes. Això, és clar, ho explicava amb aquest to murriesc que tan li agrada fer servir per confondre'ns; fins a dia d'avui ningú ha pogut concloure si aquest fet és cert o no; però només de pensar-hi ja em resulta força còmic.

20/11/2009

Ambaixador per un dia

Miquel
La meva inactivitat blocaire dels últims dies ha vingut condicionada pel frenètic desenllaç futbolístic que ha tingut la present temporada. Tot i guanyar per segon any consecutiu la conferència, després de disputar tres partits en tres dies, ahir vam perdre contra la famosa Universitat de Duke per 3-2 a la primera ronda dels play-offs nacionals, posant així punt i final a la campanya 2009.
________________________________________________

Fa cosa d'un mes la universitat va proposar als estudiants internacionals participar a la "International Expo" que, com cada any, s'organitza al voltant d'aquestes dates en motiu de la celebració de la "International Education Week". Per un motiu o altre mai havia pogut prendre'n part en els tres anys anteriors i conscient de la meva disponibilitat en la present edició em vaig presentar voluntari per formar-ne part. Els membres de l'organització, un cop fetes les pertinents explicacions, no van posar cap tipus de pega perquè juntament amb Aràbia Saudita, Brasil, Corea del Sud, França, Ghana, Holanda, Índia, Nigèria i la Xina, representés Catalunya a l'exposició.

Durant tot el matí els representants dels deu països ens vam situar al punt més cèntric del campus i vam estar informant a la resta d'estudiants interessats les costums, tradicions i altres fets interessants de les nostres terres d'origen. No em puc pas queixar de la concurrència que tingué el meu estand, en una mica més de dues hores vaig informar un bon grapat d'estudiants de la situació que es viu a Catalunya, sense dramatismes innecessaris però amb contundència.

El mateix dia de l'exposició, el passat dimarts 17, també es va celebrar la conferència "Economics from a Global Perspective" amb la doctora Ullrich, professora d'Economia, conduint l'acte. La xerrada analitzava la situació econòmica mundial actual i la posava en perspectiva gràcies a la col·laboració de sis alumnes que a mode de ponents van compartir la seva opinió sobre com creuen que la crisi actual ha afectat el seu país. De nou, i aquest cop juntament amb representants de Aràbia Saudita, Brasil, Ghana, Xina i Zimbabwe, vaig tornar a representar humilment a Catalunya davant d'una assistència considerable.

Quan va arribar el meu torn, vaig explicar la precària situació econòmica que es viu a Catalunya, condicionada, en part, per les condicions injustes que s'estableixen des de Madrid i la falta de lideratge i solucions des de tots els estaments polítics estatals i nacionals. Alhora, vaig comentar el fort impacte de la crisi a tot el país degut a un teixit productiu basat en dos sectors que s'han vist greument afectats per la recessió mundial i que no han sabut reaccionar eficientment com són la construcció i el turisme. Al final de l'acte, no va faltar la pregunta de perquè representava a Catalunya i no Espanya; com podreu entendre, aquest fet també va merèixer la seva conseqüent explicació que tothom va semblar comprendre.

No puc negar que els dies previs als actes que he explicat em trobava força neguitós per poder representar a Catalunya com un país normal. Al cap i a la fi, però, sempre he pensat que ha de ser així, si volem que la comunitat internacional ens tingui en consideració ens hem de presentar a nosaltres mateixos sense complexos ni submissions; mostrant-nos tal com som amb modèstia, però sense vergonya i amb la determinació de saber que el nostre anhel és simplement la llibertat i la justícia per al nostre petit poble.

11/11/2009

Neu Comunista

Miquel
Dins de l'activitat diària de mantenir-se informat sempre hi ha noticies que per diferents motius em criden l'atenció de forma especial. No són les més rellevants o les que tenen un impacte global més notori, sinó petites informacions de fets puntuals o anècdotes, normalment en mitjans estrangers, que m'empenyen a reflexionar una mica més profundament sobre la qüestió exposada.

En aquesta línia, dies enrere llegia a la xarxa que la primera nevada de la temporada ja havia cobert Pequín de blanc. L'esdeveniment meteorològic en si va ser força rellevant perquè es tractà de la nevada més prematura de la última dècada, tot just un setmana després d'haver encetat la rerevera. No obstant, el fet que les precipitacions fossin induïdes artificialment per la Oficina de Modificació del Temps de Pequín (Beijing Weather Modification Office) fou el que vertaderament em va sorprendre.

Aquest organisme, dependent del Beijing Meteorological Bureau, disposa de 37.000 efectius i entre les seves tasques habituals trobem la injecció de iodur de plata i nitrogen líquid als núvols mitjançant coets disparats des de terra o avions que els sobrevolen. Així, el compost químic modifica la composició dels núvols en funció del temps desitjat per les autoritats xineses, i tot i que alguns científics romanen escèptics sobre l'efectivitat d'aquestes pràctiques, el gegant asiàtic ja fa forces anys que les du a terme amb resultats satisfactoris.

Durant la vigília d'Any Nou del 1997 ja van aconseguir que nevés abundosament creant un ambient nadalenc ideal. Més endavant, en motiu de la celebració dels Jocs Olímpics a la capital xinesa, van intentar mantenir Pequín lliure de pluges durant diverses setmanes mentre transcorria la competició. Aquest any, però, sembla que els esforços per controlar la meteorologia s'estan materialitzant: en primer lloc, s'aconseguí un cel totalment serè en motiu de la festa nacional de la Xina el passat 1 d'Octubre quan tots els meteoròlegs anunciaven precipitacions; i en segon lloc, com ja he comentat, l'inesperada arribada de neu als primers dies de Novembre.

Mentre hi ha qui critica el gastament del govern xinés en l'aplicació de tècniques experimentals i la prepotència per voler controlar la natura, l'administració ja ha indicat que pretén ajudar cultius afectats per la sequera i apaivagar els incendis forestals que puguin ocórrer. A hores d'ara és impossible determinar els efectes a llarg termini d'una modificació continua del temps de la zona; potser arribarà el dia que haurem de redefinir els patrons meteorològics i podrem canviar la fesomia de la Terra a la nostra voluntat; d'altra banda, també pot passar que el temps se'ns giri en contra, mai millor dit, i que ho haguem de lamentar per sempre més.


06/11/2009

Matí de Tardor

Miquel
Plou, però no et mulles. En Xaloc, trempat com un all, es lleva d'hora i ja fa de les seves. Les alzines i els roures tenyeixen el matí de bruns i verds foscos mentre protegeixen l'estret viarany que du a l'aula. Les fulles es deixen caure cansades i alguna, encara enjogassada, fins i tot t'acaricia la cara abans de reprendre el camí. A terra, el collage natural s'estén més enllà d'on vols anar i la protegida d'Herse exalta les olors matinals de la gespa. Dominant l'escena, tot just fet el primer badall, el Sol s'ho mira amb posat tranquil; tot plegat és tan bonic que li fa mandra començar a treballar. Al final del caminoi hi ha la facultat de música; passa un cotxe fent anar l'eixugaparabrises: quanta fulla! Com cada matí voreges l'edifici però avui els elements s'han posat d'acord per fer-te la guitza. Un dels aprenents més matiners toca el Preludi de Bach i la música es projecta, i t'impregna, t'eleva, t'arrossega: fulles, vent, arbres. El carrer és desert però hi sou tots. De cop, tot agafa una altra dimensió; l'espetec espontani dels aglans, les branques es sacsegen seguint el violoncel·lista, el vent s'enfurisma per segons i reviu les fulles caigudes com volent-les tornar als arbres; i el millor es deixar-se anar i volar. I voles. Però la música acaba i tornes a on eres, i exhales. Et retrobes. Et poses la mà al pit, descobreixes que algú t'ha rascat l'ànima i no ho entens. Mig empegueït reprens el camí i finalment arribes a classe, cinc minuts tard.

02/11/2009

Llegenda Viva

Miquel
Com tothom sap, la meravellosa temporada amb què ens va delectar el Barça el curs passat va provocar una alegria desmesurada que es va contagiar entre l'afició culé, en part, condicionada per la crítica situació d'altres aspectes socials i econòmics més importants que el futbol. Aquest èxtasi sobre dimensionat va fer que moltes veus assenyalessin de manera inqüestionable a Guardiola com el guru blaugrana pels anys vinents, d'altres, més aventureres, ja definien en Pep com el "Ferguson del Barça".

Sir Alex Ferguson és un referent al futbol europeu per la seva dedicació i lleialtat al Manchester United, els seus 23 anys al capdavant de l'equip i els títols aconseguits l'avalen àmpliament. Avui, però, no toca parlar ni de Guardiola ni de Ferguson, sinó d'un altre entrenador que porta tota una vida dedicada a l'esport: Joe Paterno.

Segurament no heu sentit a parlar mai de Joe Paterno, doncs el futbol americà universitari no és precisament un esport que aixequi passions a Catalunya. "JoePa", com l'anomenen afectuosament els mitjans i els afeccionats, farà 83 anys el proper més de desembre i enguany es troba en la seva 60ena temporada com a membre de l'staff tècnic dels Penn State Nittany Lions, les últimes 44 com a entrenador principal. Des del 1966, quan va assumir el màxim càrrec esportiu de la universitat de Pennsylvania State, Paterno només s'ha perdut 3 partits i és l'entrenador amb més victòries de la primera divisió del futbol americà universitari. A més a més, l'entrenador octogenari forma part del Hall of Fame des del 2006; tota una llegenda viva.

No voldria que amb aquest humil homenatge s'entengués que vull que Guardiola es converteixi en el "Paterno del Barça", tremenda gosadia. La meva intenció és solsament donar a conèixer la història d'un entrenador que ha dedicat la seva vida a una institució esportiva com Penn State, on ha romàs fidelment durant sis dècades, tot i rebre diverses ofertes d'equips professionals de la NFL. Uns valors que malauradament escassegen avui en dia, especialment al món de l'esport.

L'anècdota: L'estadi dels Penn State Nittany Lions, el Beaver Stadium, fou inaugurat el 1893 amb capacitat per 500 persones. Avui dia, després d'incomptables processos d'ampliació, l'estadi dóna cabuda a més de 106.000 persones, convertint-lo en el tercer estadi més gran del món després del Rungrado May Day Stadium a Corea del Nord, i el Salt Lake Stadium a la Índia. El Camp Nou es troba en desena posició.

2023. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria.. Amb la tecnologia de Blogger.