26/01/2010

Immigració a Catalunya (2): Des-Integració

Miquel
Seguint amb l'intricat tema de la immigració, reflexionava després de llegir l'article "Ciutadans sense papers" de l'historiador socialista Ferran Mascarell al diari Avui. A l'escrit, entre altres coses, Mascarell destaca la capacitat històrica de Catalunya per integrar i assimilar els nouvinguts forasters. De fet, aquest un concepte molt arrelat en els cercles institucionals catalans; tant que fins hi tot ho van deixar ben clar al preàmbul de l'Estatut, referint-se a la capacitat integradora i els avantatges de la diversitat de la població catalana fins a tres vegades.

Sempre he cregut que els professors d'història o historiadors, o simplements llicenciats en història, que conec o he llegit, tenen aquesta claredat cronològica dels fets i aquesta capacitat per entendre'n el context; d'atra banda, però, en general els trobo bastant desconectats del present, com si el fet d'haver estudiat temps passats els hagués ancorat inamovibles en algun període pretèrit.

Crec que tots coincidirem en dir que les societats són uns ens canviants, la composició de la qual varia notablement amb el pas del temps, i aquest fet, sense anar més lluny, es veu de forma claríssima a casa nostra. Igualment cert és el fet que Catalunya ha rebut grans quantitats de gent forana que amb el pas del temps s'han acabat integrant de millor o pitjor manera. Ara bé, fou voluntat dels catalans l'elevat influx d'estrangers, converteix això a la Catalunya actual en una terra d'acollida?

Suposo que algú dirà que sí, que és obvi, doncs l'Estatut ho deixa ben clar (fins a tres vegades) i fou la voluntat de tot el poble la que ratificà el text escrit pels polítics. Així doncs quedem que Catalunya és terra d'acollida; o no? L'arribada massiva de gent que duia el segell franquista fou rebuda amb aquesta capacitat integradora que esmenta el senyor Mascarell, potser és que hi havia alguna altra opció? L'arribada actual d'immigrants és rebuda amb aquesta capacitat integradora, o és que amb la política actual de trànsit de persones hi ha alguna alternativa?

És realment complicat determinar la voluntat d'una societat com una entitat unida tal i com fa el senyor Mascarell al seu article, però el que em sembla evident és que les etiquetes amb les que sovint s'identifica i es congratula a Catalunya, sempre des de la pròpia Catalunya, per la seva aptitud d'assimilar nouvinguts, són més aviat una manera de negar-se a acceptar el dèficit que històricament ha tingut el país amb la gestiò dels "nous catalans", tan a nivell social com a nivell polític, que no pas una reflex veraç de la realitat catalana. Com s'explica, si no, que en poques dècades el català hagi patit un retrocés tan important a tot el país; és aquesta la nostra manera d'integrar els altres, desintegrant-nos?

(A continuació: Part 3, aquí intentaré trobar una mica l'encaix a tot plegat).

23/01/2010

Immigració a Catalunya (1): Xenofòbia?

Miquel
Ja fa dies que no escric, i ho noto. Durant aquesta quinzena n'han passat moltes, de coses, i la tensió se m'acumula fins al punt que ja no sé si escriure sobre la renovació d'Haiti o el terratrèmol d'en Pep... En fi, tinc el cap ben espès.
_______________________________________

El que sí he seguit amb especial interès ha sigut l'inextigible debat sobre la immigració, recentment revifat per la negativa de l'alcalde de Vic a empadronar els estrangers sense papers. Des de sempre m'ha cridat moltíssim l'atenció aquest tema i, per això, més que parlar sobre el contenciós de Vic, m'agradaria fer una reflexió general sobre els processos migratoris que afecten el nostre pais, com ja he fet algun altre cop a nivell local.

La passió que esmento sorgeix bàsicament per tres motius: primerament, es tracta d'un debat perenne i aparentment sense solució; en segon lloc, perquè el problema anirà en augment i es convertirà en una prioritat política i social en qüestió d'anys, i, finalment, perquè en última instància es replantejen vells debats ètics i morals sobre la dignitat humana i els drets de les persones.

Els influxos migratoris que reben tant Catalunya com Espanya estan compostos de forma majoritària per treballadors poc qualificats i de classe baixa. Bé; des d'una perspectiva purament econòmica, on els treballadors són analitzats com a individus homogenis, els únics preocupats per l'arribada massiva de treballadors estranjers poc qualificats haurien de ser els treballadors nacionals poc qualificats, paradoxalment, però, sembla que en termes generals el sistema estigui configurat a la inversa.

M'explico. Tot i l'augment en la competència laboral que representa la contínua arribada d'immigrants poc qualificats, han sigut les esquerres, amb el suport de les classes populars, les que tradicionalment han abogat per polítiques aperturistes i de supressió de fronteres; mentre que les dretes, amb el recolzament de les classes benestants, s'ha mostrat més reticents amb polítiques caractaretizades pel control i restricció.

Aquest escenari només em fa arribar a una possible conclusió: la perspectiva purament econòmica no existeix o té poc pes en la mentalitat ciutadana, i en canvi, amb el que sí que ens trobem és amb un alt grau de xenofòbia col.lectiva. I per xenofòbia no em refereixo a la definició del DIEC: "Odi als estrangers", sinó al seu significat mes etimològic que es refereix a "por" o "temor" envers aquest grup de gent. Al cap i a la fi, és a les nacions amb un gran bagatge històric i cultural on es pot entendre que, més enllà de motivacions econòmiques, també apareixin motivacions identitàries contràries ("por" i "temor") a l'entrada d'elements distorsionadors de la cultura existent.

11/01/2010

Balanç Nadalenc 2010

Miquel
A l'estil de la secció "m'ha agradat/no m'ha agradat" que feia Xavier Bosch fa uns anys en el seu programa esportiu nocturn a Rac1 "Café Baviera", voldria fer un petit balanç de les vacances de Nadal d'enguany i les valoracions que n'extrec. Per evitar malentesos, les meves vacances foren d'un mes exacte, de l'11 de desembre a l'11 de gener.
  • M'ha agradat:
  1. Els referèndums per la independència de Catalunya. Més enllà del ball de números i valoracions diverses que s'han fet al voltant de les consultes populars, el fet que la societat catalana tingui aquesta enorme capacitat per mobilitzar-se demostra que queda un llarg camí per recórrer, alhora que serveix per fer un toc d'atenció molt important a l'estament polític del país.
  2. El Barça de les 6 Copes. Pels culés que no vam viure-ho, que ara ja devem ser majoria, el Barça de les 5 Copes ha sigut sempre un referent històric del club; ara nosaltres som els privilegiats que d'aquí molts anys explicarem la gesta del "Pep Team" amb orgull.
  3. El Catalunya - Argentina. No havia anat mai a cap partit de la selecció i realment va ser una festa tan al camp com a la grada. L'organització va preparar un espectacle molt elaborat a l'estil NBA i fou una llàstima que hi anessin 53.000 persones que, d'altra banda, haguessin rebentat qualsevol altre camp del nostre país. No entenc perquè la selecció no disputa els seus partits a l'estadi Lluís Companys, especialment ara que no hi juga ningú.
  4. Avatar. Dins de l'actual món cinematogràfic on pràcticament només triomfen les seqüeles del Harry Potter o el Batman de torn, l'aparició d'aquesta superproducció és una alenada d'aire fresc. Tant bons han sigut els resultats que James Cameron ja ha anunciat que es farà la trilogia...


  • No m'ha agradat:
  1. La Cimera de Copenhagen. L'anunciada conferència de l'ONU sobre el canvi climàtic a la capital danesa resultà ser un fracàs rotund. Les classes polítiques de tot el món, especialment els representants dels països desenvolupats, han ofert una imatge pèssima tan en l'organització de l'esdeveniment com en l'assoliment d'acords, més enllà de l'obvia despesa econòmica que ha comportat la reunió. En qualsevol cas que ningú s'esparveri, el proper Conferences of the Parties (COP) tindrà lloc a Mèxic aquest 2010.
  2. El missatge de Nadal del President de la Generalitat. El Molt Honorable no és precisament el paradigma de la retòrica i de l'elaboració oral, però això ja ho sabíem. El que no sabíem és que Montilla usaria el missatge nadalenc de rigor per encetar la campanya electoral des d'una òptica tan remarcadament partidista.
  3. El Barça-Sevilla. Pocs dies s'aconseguirà reunir tanta gent davant de les pantalles com la Nit de Reis a les 10, després de la cavalcada. Els de la FEF són un colla de bandarres per deixar-se manar pels interessos de les teles, igualment pocavergonyes. Al final, ja sigui per motius d'horaris televisius o per temes de seleccions nacionals, els que sempre en surten perden són els clubs.
  4. La Copa d'Àfrica. Per aspirar a organitzar qualsevol esdeveniment de la volada d'aquest campionat, la primera condició que s'hauria de complir és que la integritat física dels participants estigués 100% garantida. L'atac a la selecció de Togo és un fet menyspreable que va en contra dels valors globals que promou el futbol. Espero que el bon futbol substitueixi aviat el mal record amb el que ja sempre es recordarà la Copa d'Àfrica 2010.

2023. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria.. Amb la tecnologia de Blogger.