Seguint amb l'intricat tema de la immigració, reflexionava després de llegir l'article "Ciutadans sense papers" de l'historiador socialista Ferran Mascarell al diari Avui. A l'escrit, entre altres coses, Mascarell destaca la capacitat històrica de Catalunya per integrar i assimilar els nouvinguts forasters. De fet, aquest un concepte molt arrelat en els cercles institucionals catalans; tant que fins hi tot ho van deixar ben clar al preàmbul de l'Estatut, referint-se a la capacitat integradora i els avantatges de la diversitat de la població catalana fins a tres vegades.
Sempre he cregut que els professors d'història o historiadors, o simplements llicenciats en història, que conec o he llegit, tenen aquesta claredat cronològica dels fets i aquesta capacitat per entendre'n el context; d'atra banda, però, en general els trobo bastant desconectats del present, com si el fet d'haver estudiat temps passats els hagués ancorat inamovibles en algun període pretèrit.
Crec que tots coincidirem en dir que les societats són uns ens canviants, la composició de la qual varia notablement amb el pas del temps, i aquest fet, sense anar més lluny, es veu de forma claríssima a casa nostra. Igualment cert és el fet que Catalunya ha rebut grans quantitats de gent forana que amb el pas del temps s'han acabat integrant de millor o pitjor manera. Ara bé, fou voluntat dels catalans l'elevat influx d'estrangers, converteix això a la Catalunya actual en una terra d'acollida?
Suposo que algú dirà que sí, que és obvi, doncs l'Estatut ho deixa ben clar (fins a tres vegades) i fou la voluntat de tot el poble la que ratificà el text escrit pels polítics. Així doncs quedem que Catalunya és terra d'acollida; o no? L'arribada massiva de gent que duia el segell franquista fou rebuda amb aquesta capacitat integradora que esmenta el senyor Mascarell, potser és que hi havia alguna altra opció? L'arribada actual d'immigrants és rebuda amb aquesta capacitat integradora, o és que amb la política actual de trànsit de persones hi ha alguna alternativa?
És realment complicat determinar la voluntat d'una societat com una entitat unida tal i com fa el senyor Mascarell al seu article, però el que em sembla evident és que les etiquetes amb les que sovint s'identifica i es congratula a Catalunya, sempre des de la pròpia Catalunya, per la seva aptitud d'assimilar nouvinguts, són més aviat una manera de negar-se a acceptar el dèficit que històricament ha tingut el país amb la gestiò dels "nous catalans", tan a nivell social com a nivell polític, que no pas una reflex veraç de la realitat catalana. Com s'explica, si no, que en poques dècades el català hagi patit un retrocés tan important a tot el país; és aquesta la nostra manera d'integrar els altres, desintegrant-nos?
(A continuació: Part 3, aquí intentaré trobar una mica l'encaix a tot plegat).
