A l'últim escrit vaig arribar a la conclusió que per molt que ens agradi vanagloriar-nos pel fet de ser una terra d'acollida, la realitat és diametralment oposada a aquesta premissa i la vertadera capacitat del poble català per assimilar nouvinguts és, francament, pobra.
En les últimes dècades hem pogut comprobar com les onades migratòries han fomentat la heterogeneïtat cultural i lingüística de Catalunya; així, cada nova tongada de nouvinguts ha aportat els seus nous elements tradicionals, ja siguin religiosos, lingüístics o de qualsevol altre tipus. Bé, crec que és coherent afirmar que en una societat integradora efectiva aquest trets culturals diferents no haurien de suposar cap problema: per més gent nova que arribi, el territori en qüestió continuarà conservant les seves arrels.
Els Estats Units en serien un clar exemple; un país que, de fet, l'han aixecat les gents d'arreu del món i on la cultura predominant no és sinó un amalgama de diferents cultures dins la qual tothom s'hi pot arribar a sentir identificat sense perdre la referència als seus orígens. També és cert, però, que el nostre cas és diferent, Catalunya ha tingut una cultura ben definida durant molts segles, per això s'han de cercar noves maneres de promoure i preservar la cultura autòctona, i és aquí on arribem al quid de la qüestió: els incentius per mantenir viva la cultura catalana.
A la primera part d'aquestes reflexions sobre la immigració observava una certa fòbia col.lectiva envers l'arribada d'estrangers; quan, de la mateixa manera que passa amb la cultura, si fóssim una societat integradora efectiva això no hauria de suposar cap problema. Al meu parer, aquest temor només pot ser originat quan sabem que no som capaços d'assimilar eficaçment aquest influx immigratori. Ara bé, podem realment posar en pràctica una política d'integració eficaç?
Per poder respondre afirmativament aquesta pregunta s'han de posar en pràctica dos requisits, en aquest ordre; primer, crear un escenari on la cultura catalana tingui suficients incentius per motivar-ne la seva preservació per part dels nouvinguts; i segon, exigir a aquests nouvinguts la seva correcta adaptació un cop aquests incentius han estat establerts. Compartint-ne la responsabilitat, ambdues condicions passen tant per la ciutadania com per l'estament polític. En primer lloc, si els catalans amb el nostre tradicional autoodi no som els primers en promoure'n l'ús i la participació social ja podem plegar, per molt que ens agradi culpar als altres, els de fora, també hem d'assumir la nostra part de culpa. La segona part, igualment complicada, és la que consisteix en exigir. Un cop hem construït un país on veritablement la llengua i cultura catalanes són el vehicle integrador i el millor element per obrir-se camí en aquesta nova terra d'acollida, hem d'exigir.
Encara avui dia és molt mal vist qualsevol intent per implantar mesures que, en certa manera, exigèxin l'ús del català de forma contundent, i és llavors quan les paraules feixista o nazi o similars afloren sense cap tipus de mirament. Ben mirat, és força evident, fins al dia que aquestes mesures no es puguin equiparar a una demanda real per part de la societat continuarem posant més teules a una casa encara per fer. Per bé o per malament la solució continua passant per nosaltres, i com ja vaig acabar dient amb l'article sobre el català i la immigració a Malgrat: és complicat, però no impossible.