Diumenge de Pascua, sóna el despertador a dos quarts de nou. Esmorzem. A les nou en punt sortim de la universitat i anem cap a ciutat. El Time Warner Cable Arena de Charlotte és el nostre destí, el pavelló on hi juguen els Bobcats de la NBA. Un escenari magnífic, inaugurat fa tan sols cinc anys, amb una capacitat per a vint mil persones i escaig. A més a més, ara que l'equip a deixat de ser una banda i es troba en zona de playoffs la ciutat s'ha volcat totalment amb el bàsquet.
Es força aviat i fa bo, només un bunyol de nata i una brisa fresca primaveral que acarona les galtes, com si els cels també celebressin l'efemèride de la resurrecció de Crist. Baixant per l'avinguda que duu al pavelló ja es sent el bram de l'equip de so i la gent s'amuntega a l'entrada principal, on espera ser escanejada pels membres de seguretat.
Un cop a dins, una musica potent t'abraona i un munt de voluntaris s'ofereixen per guiar-te fins a la teva localitat. Pancartes aquí i allà, totes amb proclames positivistes, omplen el trajecte fins als seients. La posada en escena impressiona: canons de llum, efectes de so i musica a tot drap, animació a peu de pista, i a les pantalles gegants del pavelló s'hi veu un compte enrere al que li queden dos minuts de vida.
Finalment el marcador arriba a zero i, per un segon, tot s'apaga; silenci. De cop, unes altres pantalles enormes s'iluminen a l'escenari que hi ha a peu de pista i apareix la silueta d'un grup de rock que comença a tocar amb l'energia d'un moviment sísmic: Comença la missa. Bones Pasqües.