En aquest exercici diari, que ja he comentat d'altres vegades, consistent en mantenir-se informat de l'actualitat política i social del que passa allà d'on sóc, poques vegades m'he trobat amb un tema que acapari tantes opinions i reaccions com la no sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya.
Personalment el que em sembla més greu de tot no és que el veredicte final arribi o no arribi, o que s'especuli sobre l'estripall final que facin les tisores constitucionalistes. Des de ja fa forces anys, el més greu de tot és que Espanya qüestioni la voluntat d'un grup de gent, que resulta ser una nació diferenciada, a decidir lliurement el seu futur i com decideix organitzar-se jurídicament. Em resulta irrellevant el fet que es tracti d'un Estatut (ja d'entrada esquinçat) o d'una llei sobre els processos d'esterilització de la llet semidesnatada a la Vall d'Aran, per dir alguna bestiesa. El fet de retocar una coma en qualsevol text legal aprovat per un ens representatiu d'una nació, com és el Parlament de Catalunya, demostra al meu entendre que, en primer lloc, la potestat d'aquesta institució és limitada i vulnerable a la capacitat i voluntat interpretativa d'un altre òrgan superior com és el TC, i en segon lloc, estableix un precedent perquè futurs episodis on l'escenari polític derivi cap una situació similar, el TC pugui usar l'exemple de l'Estatut per legitimar el seu dret a la modificació.
També hi ha els que diuen que la Constitució és inviolable i així serà perquè es va votar i el resultat fou afirmatiu. Ara bé, dues preguntes; en quin context es va votar? Sortint de 40 anys de dictadura i repressió, una Carta Magna neolítica hagués obtingut un suport semblant. Qui va votar, o més específicament, qui no va votar? D'entrada jo i milions d'altres que mai hem conegut la dictadura, ni la transició, ni res associat amb tots aquests períodes foscos d'una història ja de per si obscura. Un simple càlcul cronològic ens explica com la gran majoria de la població espanyola mai es va manifestar a les urnes en relació a aquest text. Fins quan haurem d'esperar?
Les lleis representen la manera de percebre el món i la interacció de les persones amb el mateix en un període històric determinat. Així, les lleis romanes no servien per als temps medievals, de la mateixa manera que els nostres governants no s'aprofiten del "dret de cuixa". Quan una nació aprova un text i llur acceptació roman a l'espera que un altre òrgan la validi és que alguna cosa falla. No seria convenient, amb els temps que corren, que precisament ara ens quedéssim encallats en la història.