Mundo de Cine fou el primer escrit d'opinió que mai vaig redactar. Es tractava d'un exercici en el que tothom havia de compondre un article i el que obtingués la millor nota seria enviat com a carta dels lectors a La Vanguardia. Tot i que vagament recordo les detalls del text sí que tinc present el tema que abordava. Eren temps en els que un xalat amb un rifle s'entretenia a executar vianants de forma aleatòria al Districte de Columbia i on el record de dos edificis gegantins desplomant-se consecutivament era encara molt recent. Foren uns mesos esvalotats; només es parlava de tensions internacionals, possibles guerres, de terrorisme i contraterrorisme... Uns mesos on la realitat superava la ficció. Així, en l'escrit en questió, dissertava sobre com qualsevol persona podia convertir-se en protagonista d'esdeveniments dignes dels millors scripts de Hollywood si es trobava al lloc adequat en el moment ideal.
El desastre a la mina de Copiapó em va tornar a fer pensar en el meu primigeni Mundo de Cine. Monzó també s'expressà, amb el seu estil particular, en termes similars. Els miners atrapats durant més de dos mesos a 700 metres de profunditat aviat es convertiren en el centre d'atenció de la comunitat informativa mundial, sempre ansiosa de dramatisme i share barat. Des del meu escriptori a la feina tinc la televisió just al davant amb la CNN endollada vuit hores al dia; la jornada dels rescat només em van faltar les crispetes. Ben repenjat a la meva còmode cadira, observava com un a un anaven sortint els herois xilens després dels corresponents 15 minuts de màxima angoixa on qualsevol cosa podia passar. Mentre durava la intriga la reportera de la cadena americana feia un repàs exhaustiu a la biografia de cada un dels supervivents subterranis. "Li encanta jugar a futbol amb els amics els diumenges" o "és fanàtic d'Elvis Presley i és capaç d'entonar moltes de les seves cançons" són tan sols algunes de les perles extretes de llurs gestes personals.
Com la majoria de blockbusters cinematogràfics el desastre de la mina acaba bé. La càpsula Phoenix II rescatà el 33 miners sans i estalvis. Avis, pares, marits i fills es retroben amb els seus estimats davant de més de 300 mitjans de comunicació acreditats i la gesta es converteix en una mostra de valor i superació a escala global. Fins i tot, sembla que el president del país en sortí reforçat amb un augment de confiança per part del poble xilè gràcies a la gestió de la profunda crisi. En definitiva, un guió brillant per a un psicothriller amb tots els ingredients per triomfar a les sales d'arreu: drama, misteri, intriga i un final que et deixarà amb la llagrimeta rodolant galta avall. L'últim exemple d'aquest nostre món versemblant on només cal esperar l'oportunitat i tenir una mica de sort per convertir-se en protagonista de la més "rigorosa" actualitat.