El debat sobre l'homosexualitat no ho és per a les generacions joves. Vull dir que si bé els segments socials menys novells, entre ells la classe política, han endegats durant anys iniciatives i moviments per reconèixer col·lectivament als homosexuals com a membres de ple dret en la nostra suposada societat avançada, el vertader canvi d'arrel en la concepció d'aquests individus arribarà amb el temps. És doncs, una mera qüestió temporal, de canvi generacional, en el que l'òbit de gent més gran donarà pas i més pes al pensament de les generacions joves; com sempre ha succeït. Així, arribarà el dia en què les orientacions sexuals de cadascú no seran motiu de discriminació en el món adult quan aquest estigui compost i orquestrat per antics joves que creixeren envoltats d'homosexuals com una variable innòcua de la seva joventut. O més que innòcua, hauria de dir positiva, en el sentit que promou la tolerància envers minories socials.
Dit això, sempre he discrepat del curiós mode reivindicatiu d'aquests col·lectius amb les seves rues i cavalcades transgressores. Tot i que estic convençut que no és l'únic mètode que usen per defensar els seus drets, en segueix sent el més representatiu. Aquesta forma de sortir al carrer i demostrar que són "diferents" i que no se n'amaguen. La concepció jove de l'homosexualitat va lligada a la percepció que, de fet, els gais i lesbianes no ho són pas de diferents a la resta de mortals, sinó que simplement tenen uns gustos particulars, tal com ens pot agradar el color groc, el Barça o l'òpera. En aquest sentit, intueixo les esmentades cavalcades com una reacció al rebuig majoritari que fins ara han obtingut els homosexuals. Ara bé, superada l'etapa conflictiva serà hora que els gais i les lesbianes també facin un pas endavant i acceptin l'etiqueta de la normalitat deixant enrere els rituals visuals i artístics amb els que se'ls identifica. En cas contrari podria arribar a succeir que la manifestació d'orgull podria tenir efectes contraproduents, fins i tot entre aquells sectors socials on predomina l'acceptació o la indiferència, símptoma de la normalitat, al capdavall.
Aquesta reflexió em sobrevé després d'assabentar-me de la mediàtica protesta dels 200 homosexuals petonejant-se davant el Papa. Un comportament reivindicatiu però incorrecte, al meu parer. A un cap d'estat i representant d'una institució tan important com la religió catòlica considero que se li deu un cert respecte, independentment dels postures ideològiques de cadascú. L'opinió de l'església no és precisament nova i els seus valors poden divergir amb els interessos dels homosexuals, precisament per això s'hauria d'haver aprofitat l'oportunitat per realitzar-se, per exemple, unes jornades de debat sobre l'encaix homosexual dins de la religió del s.XXI.
La transició generacional aporta ineludibles canvis estructurals en la forma col.lectiva de percebre l'entorn per part de la societat. Entre llurs canvis de perspectiva, la plena acceptació de l'homosexualitat s'intueix com una fita assolible digna de gents civilitzades; dit això, cal esperar que els col.lectius implicats entenguin i acceptin la seva nova posició dins la normalitat social i actuin -o deixin d'actuar- en consequència.