(Article publicat originalment al Liberal.cat).
El passat dijous s’anticipava molt important per al Tresor espanyol. Els darrers indicadors sobre l’estat de l’economia no eren gaire esperançadors i els inversos podrien demanar un retorn elevat en els bons subhastats atès el risc percebut. Setmanes enrere el cost d’emissió ja va arribar a vorejar un insostenible 7%. Dijous, però, el guió va sofrí un gir inesperat , l’anunci de l’acció conjunta dels bancs centrals del món desenvolupat per injectar ...
08/12/2011
22/11/2011
Tendències Electorals
Miquel
22.11.11
(Escrit redactat abans de les eleccions i publicat al Diari Maresme)
Aquestes són les segones eleccions generals a les que tinc dret a vot i també és la segona vegada que no l'exerciré. U, perquè no sóc a casa per votar i coneixent com funciona la burocràcia estatal no em vull ni imaginar el procés de votar per correu, i dos, encara que fos a casa tinc bastant clar que no votaria. Sóc conscient que aquesta és una caixa de trons que s'obre a cada procés electoral, i més en l'estat d'alteració social en el que ens trobem. Votar, abstenir-se, vot útil, vot nul, vot en blanc; totes aquestes opcions són plausibles perquè el sistema ho permet; i no només això, sinó que també són opcions totalment legítimes ja que hi ha arguments vàlids per defensar-les.
Aquestes són les segones eleccions generals a les que tinc dret a vot i també és la segona vegada que no l'exerciré. U, perquè no sóc a casa per votar i coneixent com funciona la burocràcia estatal no em vull ni imaginar el procés de votar per correu, i dos, encara que fos a casa tinc bastant clar que no votaria. Sóc conscient que aquesta és una caixa de trons que s'obre a cada procés electoral, i més en l'estat d'alteració social en el que ens trobem. Votar, abstenir-se, vot útil, vot nul, vot en blanc; totes aquestes opcions són plausibles perquè el sistema ho permet; i no només això, sinó que també són opcions totalment legítimes ja que hi ha arguments vàlids per defensar-les.
Malgrat sigui una postura un pèl idealista, sempre he entès les campanyes electorals com episodis generadors d'il·lusió entre la ciutadania en els que els candidats s'esmercen en vendre el producte que posaran en pràctica si resulten escollits. Teòricament, la competència entre els candidats hauria de fer pujar el llistó de la qualitat de les propostes alhora que augmenta proporcionalment l'expectació de l'electorat.
Malauradament no és així. Hom té la sensació que la tònica establerta no és la de votar per convicció dels postulats d'un partit o candidat sinó per descart dels mateixos; conseqüentment, no resulta complicat imaginar-se quanta alegria pot despendre haver de plantejar-se quina és la menys dolenta de totes les opcions possibles. A finals de l'any passat CiU arrasà als comicis al Parlament de Catalunya, però no es podria raonar que el govern sortint va fer tant per la candidatura d'Artur Mas com el propi David Madí? Algunes fonts apunten que aquest diumenge s'establirà una majoria absoluta del PP, però voleu dir que Mariano Rajoy se l'ha guanyat o gran part del mèrit hauria de ser per Zapatero i la seva pèssima gestió de la crisi?
El cert és que molts altres factors col·laboren a aquest desencís generalitzat: la manca de llistes obertes, els continus estira-i-arronses entre candidats, la frivolitat i la poca transparència amb la que es tracta el cost de la campanya electoral, les tres dècades de Rajoy, Rubalcaba, Duran o Fernández Díaz arrapats a trones diverses...
La bona notícia és que, ens costi o no de creure, les solucions a aquests problemes no són massa complicades d'assolir. Tot passa per un electorat més exigent. No podem caure en el parany de rebaixar les nostres expectatives perquè creiem que la classe dirigent no està prou preparada. Tenim el mal vici de donar per bò el sistema actual simplement perquè és el que tenim; i tot i que és dificil sentir-se responsable del veredicte de l'escrutini, doncs un vot té un pes ínfim dins del total del cens, hem de recalibrar el que esperem dels nostres polítics i determinar si de debò els partits existents ens representen. Aquest diumenge tenim una nova oportunitat per exigir el que volem, sigui quina sigui la decisió fem-la des de la il.lusió per un demà millor i no un de menys dolent.
03/11/2011
El Futur del Cotxe
Coincidint amb el centenari d'una de les marques de cotxes americanes per excel.lència, he trobat interessant fer un breu apunt sobre l'aferrissada batalla que fa temps que es cou dins del mercat del vehicle domèstic.
Fa més de tres anys Chevrolet ens feia arribar un suculent avanç sobre la seva versió del futur de l'automòbil, la casa americana apostava fort pels vehicles més sostenibles i amb un impacte ambiental més reduït, i a més, es brandava de la línea agressiva del cotxe que usava ...
28/10/2011
Guerra Comercial
La cambra alta americana aprovà la setmana passada un projecte de llei presentat pels demòcrates que penalitzarà els països que manipulen el valor de la seva
moneda per competir en els mercats internacionals. Si bé hi ha diversos estats que empren estratègies d’aquest tipus per devaluar la moneda i produir béns i
serveis més competitius, el principal afectat de la decisió senatorial és la Xina, el segon soci comercial en valor monetari dels Estats Units després de Canadà.
La controvèrsia sobre ...
14/10/2011
Bàndols Catalans
El refranyer popular més polític ens aporta una de les frases de més ressò de l'argumentari catalanista contemporani. Fou el nostre heroi el qui digué que "el que s'assembla més a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres". En termes similars, no seria cap ximpleria sentenciar que "el que s'assembla menys a un català de dretes és un català d'esquerres". Antonomàstica paradoxa de la nostra tribu.
Als qui una perspectiva temporal extensa els permet copsar l'escenari polític present ...
06/10/2011
El Deute Alemany
Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, Alemanya s'ha convertit en el principal valedor de la comunió supranacional dels estats del vell continent. El primer experiment de la postguerra fou el Tractat de Roma al 1957, quan es formalitzà la creació de la Comunitat Econòmica Europea, el cercle es tancà al Tractat de Maastricht de 1992, que entre altres aspectes establí la creació de la moneda única. Moltes entengueren el posicionament del país germànic en un context de redempció per la ferida que ...
20/09/2011
Canvi de Model
Ens trobem enmig d’un desgavell econòmic descomunal, disculpin-me l’obvietat. Les pèrdues de llocs de treball i el conseqüent augment de la cua a les oficines de l’INEM, el descens de la confiança en els mercats i l’inevitable davallada de la borsa (l’Ibex 35 es troba 3000 punts per sota el nivell de fa un any), les necessàries retallades que el tripartit mai s’atreví a fer i les respostes que es produïren quan el nou govern les dugué a terme. Llurs manifestacions evidencien l’impacte immediat ...
02/09/2011
Reprendre el Curs
Acaba un mes d'agost esbojarrat. Comença setembre; tornen les classes, els entrenaments, la feina i els tres fronts oberts en forma de projectes reprenen posicions capdavanteres en el llistat personal de prioritats. Benaurada rutina! Aquells amb el cost d'oportunitat prou baix per llegir les humils divagacions d'aquest espai amb certa assiduïtat recordaran la felicitat que em transmeten els dies de pauta marcada. El camí definit, l'estabilitat rutinària, la possibilitat de posar cinquena en terreny conegut, sense sobresalts ni entrebancs.
M'he descobert durant les darreres setmanes, sembla que sempre em passa durant aquestes dates. Les aportacions en aquest espai i a alguns mitjans amb els que col.laboro puntualment tenen una freqüència de proporcionalitat inversa amb la incertesa del decurs dels dies. A mitjans de juliol parlava de maneres de ser, i ara m'adono que la meva evasió de la incertesa és extremadament elevada. Gràcies, Hofstede. A curt termini, la curiositat que desperta tot allò desconegut, noves experiències, nous llocs, noves persones, s'abracen com una desviació atractiva, fins i tot necessària, diria. A llarg termini, el tel que no deixa veure més enllà de les properes 24 hores m'angoixa, em fa posar neguitós i activa un mecanisme de defensa, ara sí necessari de debò, que cerca i executa els procediments per retrobar el terreny amable del llarg viatge.
Algú va dir un dia que la vida és un joc, i jo hi afegiria un joc de compensacions. Aprendre a deixar anar certes coses per garantir-ne d'altres, i això és el que ens defineix. Amb el temps ho veig més clar; no es tracta tant del que fem com del que no fem; no és més important el que diem, sinó les paraules que preferim no dir; no és més important allò que compartim, sinó aquelles coses que ens guardem per a nosaltres mateixos i prou. Si un mercat el defineixen les decisions i activitats de milions de petits i grans ens que compren i venen recursos limitats, la suma del nostre marc de compensacions personal defineix el contracte social del col.lectiu.
A vegades ens oblidem que sempre formem part d'alguna cosa molt més gran i important que nosaltres mateixos. No ens ho hem de retreure, posaria la mà al foc que ens ha passat a tots i és que els paranys són continus i les temptacions inevitables. Les persones necessitem aquest sentiment de pertinença i tot i que l'individualisme és totalment vàlid, el fet de compartir l'espai vital amb gent de tendències similars ja ens converteix en una comunitat homogènia per molt individualistes que ens creguem. Avui ens assabentàvem que el Govern de la nació disposa de dos mesos per convertir el castellà en la llengua vehicular a les escoles catalanes, reviu l'esperit d'el Animoso. Fa més d'un any la caverna jurídica, com la vaig etiquetar aleshores, ens esquitllava l'estatut; ho descrivia com l'última parada. Avui el nostre joc de compensacions ha quedat en entredit; tot allò que no hem dit, tot allò que no hem fet i que, com deia, fins a dia d'avui ens ha definit, ha caducat. Conseqüentment el contracte que durant tres segles ens ha regit ja no ens serveix, i menys amb les pautes que s'establiren ara fa 33 anys.
Formem part d'alguna cosa molt més gran i important que nosaltres mateixos. Que els arbres no ens tapin el bosc.
M'he descobert durant les darreres setmanes, sembla que sempre em passa durant aquestes dates. Les aportacions en aquest espai i a alguns mitjans amb els que col.laboro puntualment tenen una freqüència de proporcionalitat inversa amb la incertesa del decurs dels dies. A mitjans de juliol parlava de maneres de ser, i ara m'adono que la meva evasió de la incertesa és extremadament elevada. Gràcies, Hofstede. A curt termini, la curiositat que desperta tot allò desconegut, noves experiències, nous llocs, noves persones, s'abracen com una desviació atractiva, fins i tot necessària, diria. A llarg termini, el tel que no deixa veure més enllà de les properes 24 hores m'angoixa, em fa posar neguitós i activa un mecanisme de defensa, ara sí necessari de debò, que cerca i executa els procediments per retrobar el terreny amable del llarg viatge.
Algú va dir un dia que la vida és un joc, i jo hi afegiria un joc de compensacions. Aprendre a deixar anar certes coses per garantir-ne d'altres, i això és el que ens defineix. Amb el temps ho veig més clar; no es tracta tant del que fem com del que no fem; no és més important el que diem, sinó les paraules que preferim no dir; no és més important allò que compartim, sinó aquelles coses que ens guardem per a nosaltres mateixos i prou. Si un mercat el defineixen les decisions i activitats de milions de petits i grans ens que compren i venen recursos limitats, la suma del nostre marc de compensacions personal defineix el contracte social del col.lectiu.
A vegades ens oblidem que sempre formem part d'alguna cosa molt més gran i important que nosaltres mateixos. No ens ho hem de retreure, posaria la mà al foc que ens ha passat a tots i és que els paranys són continus i les temptacions inevitables. Les persones necessitem aquest sentiment de pertinença i tot i que l'individualisme és totalment vàlid, el fet de compartir l'espai vital amb gent de tendències similars ja ens converteix en una comunitat homogènia per molt individualistes que ens creguem. Avui ens assabentàvem que el Govern de la nació disposa de dos mesos per convertir el castellà en la llengua vehicular a les escoles catalanes, reviu l'esperit d'el Animoso. Fa més d'un any la caverna jurídica, com la vaig etiquetar aleshores, ens esquitllava l'estatut; ho descrivia com l'última parada. Avui el nostre joc de compensacions ha quedat en entredit; tot allò que no hem dit, tot allò que no hem fet i que, com deia, fins a dia d'avui ens ha definit, ha caducat. Conseqüentment el contracte que durant tres segles ens ha regit ja no ens serveix, i menys amb les pautes que s'establiren ara fa 33 anys.
Formem part d'alguna cosa molt més gran i important que nosaltres mateixos. Que els arbres no ens tapin el bosc.
05/08/2011
Camí a la Presidència
Si hagués de crear un personatge de ficció per representar a la primera presidenta del Estats Units segurament faria servir el motlle de Michele Bachman. Contundència, claredat, atractiu, presència, proximitat; la llista de trets inclosos al manual del bon polític que posseeix la candidata presidencial republicana és extensa. Membre de la Casa de Representants per l'estat de Minnesota i una de les cares visibles més preponderants del moviment Tea Party, Bachman competeix amb la Governadora d'Alaska, ...
26/07/2011
Debat Necessari
Reflexió tal com raja. El món rau atònit per la massacre perpetrada per Anders Breivik; la matança a l'Illa d'Utoya i l'atemptat a la capital noruega han trasbalsat profundament la comunitat internacional. Dit sigui, se'm fa molt complicat distingir entre les motivacions d'aquest suposat defensor de la sacrosanta Europa i els extremistes islàmics que es lleven la vida encegats per la Jihad. De fet, no hi trobo cap diferència.
Així com els atemptats islamistes s'expliquen en el context de l'odi que occident destila, per les raons que sigui, a certs indrets de l'Orient Mitjà, el cas de Breivik ha enxampat a contrapeu els valedors de la integració europea. Més enllà de lamentar la mort de dotzenes de persones i dereobrir el debat sobre la pena de mort en un país tan pacífic com Noruega, les accions del qui ara cataloguen com a malalt mental poden desencadenar reaccions i moviments que les elits polítiques europees han obviat durant masses anys. Sí, és clar, precisament és aquest l'objectiu del terrorista i més d'un s'escandalitzarà en saber que la jugada li ha sortit rodona, fet que a més dirà molt poc en favor d'aquells que ens manen.
La cancillera alemana, Angela Merkel, ja s'hi referí amb prou concreció i contudència a les acaballes de l'any passat, "el multiculturalisme ha fracassat". Un dels cavalls de batalla de la socialdemocràcia s'ha demostrat incapaç d'aportar solucions als problemes de la societat europea del s.XXI. Punt i apart. Durant anys, ha romàs a la vanguarda de l'heterogeneïtzació socio-cultural i ha apostat per obrir fronteres a l'arribada de nouvinguts d'altres indrets, però l'estratègia s'ha demostrat contraproduent, i com succeeix tantes vegades, la pràctica no s'ha correspos amb la teoria. Les conseqüències les hem anat observant els darrers anys de forma generalitzada a tot el continent: els partits polítics d'extrema dreta han augmentat considerablement la seva representació parlamentària posant en evidència la poca capacitat resolutiva dels partits tradicionals.
Fet i fet, Breivik pot esdevenir l'element clau que obri la caixa de trons a nivell continental. Fins a dia d'avui les discussions s'han centrat en qüestions minoritàries com ara prohibir els minarets a les mesquites o el vel integral a les dones musulmanes, aquests pedaços si bé alleugen momentàniament els símptomes del conflicte no proporcionen mecanismes efectius per solucionar el problema de fons. Per garantir la futura convivència a Europa és necessari que s'abordi el debat d'una vegada per totes i ens desfem del tabú que encara el cobreix. Estem entrant en una etapa en que ja no només és necessari sinó que ara ja és urgent.
______________________________
Si us ha interessat aquest escrit també trobareu interessants els següents articles:
16/07/2011
Maneres de Ser
Hi ha un moment del dia en què totes les emissores presintonitzades del cotxe emeten anuncis, desconec si es coordinen i ho fan deliberadament però l'intent de trobar una melodia decent es torna fútil... "it doesn't matter how the economy is doing, the rich get richer and the poor get poorer! Tired of this situation..." resa l'espot que sona quan per fi desisteixo canviar d'emissora; per una dècima de segon penso, caram! -sabeu aquells pensaments tan elaborats que t'envaeixen de sobte?-, aquí els indignats també fan campanya per la ràdio? "...then wait no longer and purchase now "Finance Yourself"! It is time for you to move up on the social ladder. "Finance Yourself " is the best way to...
No puc evitar esbossar un somriure i pensar com de diferents són les maneres de ser de la gent. A casa nostra, el moviment dels indignats i les seves repercussions (?) encara són bastants recents; la presa de les principals places de capitals catalanes i espanyoles es convertí en la punta d'una llança de molt calat entre la societat, o això ens van vendre des del primer dia. Existeix aquest sentiment de transcendència col·lectiva, aquest comunitarisme (llicència personal) que ens empeny a creure que el nostre futur està estrictament lligat al de les persones del nostre entorn proper.
A l'altra banda de l'Atlàntic, la mostra més conspícua de protesta que he presenciat mai la perpetraren una dotzena d'estudiants de ciències polítiques que es queixaven de la mala gestió de la universitat per part del President de la mateixa. El portaveu, enfilat dalt d'una caixa de plàstic per a verdures, recitava amb una oratòria prou convincent els deu punts per aconseguir un campus més verd, més ecològic, i més environmentally friendly. Aquests són els mateixos estudiants que s'aproparen coratjosos a la comitiva que acompanyava la candidata presidencial republicana Michele Bachmann, el dia que visità la universitat, amb la pancarta de la Socialist Student Union. Allí hi era el portaveu, altra volta, arborant cofoi el puny tancant cel amunt i engalanat amb la immortal samarreta roja del Che Guevara.
Així, grupuscles tangencials com l'SSU intenten fer-se un lloc a l'actualitat diària de la societat americana però la corrent principal segueix sent la d'una mentalitat individualista, exigent i competitiva en la que cadascú s'ha de valdre per si sol. Tot això que explico no és res nou, Geert Hofstede en feu un estudi analític i ideà cinc dimensions culturals que caracteritzen cada estat: distància de poder, individualisme, masculinitat, evasió de la incertesa i orientació a llarg termini. Aquesta teoria descriptiva dona un valor de zero a cent a cada una de les cinc categories i és aplicable a totes les societats del món; així, comparant les dades entre uns països i altres es poden arribar a extreure moltes conclusions. Fent servir els estats que ens ocupen, observem que als Estats Units l'individualisme gairebé arriba a 90, mentre que el valor espanyol és de 55; i referent a l'angoixa de viure sense saber què farem demà, els espanyols l'evadeixen amb un valor de 90 i els americans assumeixen la incertesa amb un valor de 40.
Si bé aquests resultats no demostren que una cultura sigui millor que l'altra; u, perquè no es tracta d'això, i dos, perquè no hi ha cultures millors o pitjors, sí que ens ajuda a comprendre la manera de pensar i actuar dels individus i les implicacions que això comporta en els respectius col·lectius socials. Mentrestant, els indignats s'esmercen en fer-te creure que els que manen t'estan estafan i ja és hora de dir prou i la ràdio et recorda que al cap i a la fi si no te'n surts és culpa teva i ja va essent hora que t'espavilis.
08/07/2011
The Real Fight
After all the efforts to internationalize our cause it has become obvious that the Catalan struggle is not a minor claim from a few melancholic airheads who still believe in the long gone days. Even when it appears that the country’s sanity is in tatters due to the economic trembling that led to unpopular measures from the government, civil unrest, and an apparent situation of ongoing social confrontation, Catalans still fret about the unevenness of the legal contract that ties the nation to Spain.Too ...
28/06/2011
El Conflicte Secret d'Espanya
Si no recordo malament no he publicat mai res al blog que no sigui un escrit de collita pròpia rumiat i executat casolanament; avui, però, faré una excepció perquè l'ocasió s'ho val. El següent vídeo, del qual ja n'he fet la convenient difsusió a les xarxes socials, analitza la situació política existent entre Catalunya i Espanya; els orígens del conflicte, l'evolució, la situació actual i les possibles conseqüències.
De fet, vídeos, documentals o pel·lícules sobre aquesta temàtica se n'han fet bastants però el que veureu a continuació és diferencia de la majoria per una senzilla raó, s'ha realitzat des de la neutralitat, amb la corresponent dosi de objectivitat que això comporta, i que sovint tan trobem a faltar.
Més endavant, si m'animo, en faré un comentari, de moment prefereixo que tothom que el vegi en tregui les seves conclusions. La durada del documental és d'uns 40 minuts.
22/06/2011
Indignats
Em sorprèn i tot que al blog encara no hi aparegui cap reflexió relacionada amb les manifestacions dels indignats, ara ja amb més d'un mes de recorregut, i el seguit de moviments polítics i l'esquitxell col·lateral que s'ha generat. No serà per falta de rumiament.
D'entrada he de confessar que sóc bastant escèptic amb tots els posicionaments antisistema. Sense entrar a discutir si tenen molta raó o poca, l'establishment actual és prou sòlid com perquè qualsevol postura que pretengui tombar l'statu quo actual tingui les de perdre. Si afegim que del cúmul d'indignació no n'apareixen propostes concretes i un full de ruta coherent, amb un suport transversal de la societat, millor que ho deixin córrer i tornin a casa.
Des de l'inici de les acampades, i analitzant els fets des d'un punt de vista pragmàtic, vaig arribar a la conclusió que només hi ha dues fórmules perquè les proclames dels enutjats arribin a bon port:
- Proposar un seguit de mesures i solucions per canviar el sistema actual, que una majoria inqüestionable de la societat les faci seves; que dita majoria col·lapsi el país i procedir a instaurar un nou sistema polític des de fora.
- Crear un partit polític, proposar les mateixes mesures i solucions acceptant les regles del joc; obtenir representació institucional suficient i procedir a instaurar un nou sistema polític des de dins.
La primera opció és, certament, poc factible. Assolir una majoria social prou representiva i compromesa per derrocar un estat de dret estable des de la no vinculació política és, no ens enganyem, una utopia. Un exemple ens ho pot il·lustrar millor: fa cosa d'un any milió i escaig de catalans ens vam manifestar pel dret a poder decidir lliurement el nostre futur, què més democràtic?; el cap de setmana passat eren prop del centenar de miler els indignats que prenien el carrer. Dilluns tothom anà a treballar.
La segona opció, tot i que complicada, és més fàcil d'assolir. Alguns s'hi negaran perquè participar en política significa acceptar les regles del joc, però les regles del joc són les mateixes per tothom, amb totes les falles i les virtuts. Si entre els manifestants existeix un convenciment tan profund que la necessitat d'eradicar el sistema actual impera en una vasta majoria social, promoure el canvi des de dins no s'hauria de percebre com una escomesa impossible.
Jo també sóc partidari d'una necessària modificació del sistema, i no perquè consideri que l'actual sigui dolent, però sí que es tracta d'un sistema imperfecte i com totes les coses que no són perfectes hem d'intentar millorar-lo. La meva particular sol·lució ja la vaig exposar en un escrit al mes de març, i estic convençut que és el següent pas cap una democràcia real de debò.
19/06/2011
Contrastos Transatlàntics
El contrast entre els procediment polítics americans i els de casa nostra són ben evidents fins i tot per a l’ull poc entrenat. Qüestions tan elementals com el bipartidisme imperant, les llistes obertes i les respectives circumscripcions, o la pressió que exerceixen els diferents lobbys, tenen repercussions de gran calat en l’esdevenir polític del país més poderós del món.
De tots aquests contrastos, emperò, un dels que més sobta no té a veure ni amb els procediments electorals ni amb la constitució cameral sinó amb l’activitat parlamentària pròpriament dita; específicament en la cerca i assoliment dels suports necessaris per tirar endavant les iniciatives legislatives a una banda i altra de l’Atlàntic.
Setmanes enrere observàvem com els socialistes catalans al Congrés dels Diputats votaven en contra de que l’estat espanyol pagués els 1450 MEUR que li deu a Catalunya. Aquest esperpèntic episodi, més propi d’un inexplicable harakiri polític que d’un partit compromès amb el territori que representa, posa en evidència una de les mancances del sistema instal·lat al nostre país: la manca de llibertat de vot.
Quan el portaveu demòcrata o republicà s’eleva al faristol de la cambra baixa nord-americana no només ho fa amb la intenció d’exposar el projecte de llei als membres de l’altra formació política, també ho fa per convèncer als representants del seu propi partit que aquell projecte és necessari. Imaginar-se un model bipartit seguint l’activitat parlamentària habitual d’aquí és concebre la política com la cosa més predictible que ens podríem trobar, car sempre hi ha un partit que gaudiria de majoria absoluta i ja estaria tot decidit abans de votar.
També és cert que les implicacions del model bipartit en contraposició amb un model multipartit s’han de tenir en compte. El ventall d’idees que es recullen sota les mateixes sigles en un sistema amb dos formacions és molt més ampli que el d’un parlament atomitzat amb vuit partits representats com és el cas actual del Parlament de Catalunya. No resulta complicat entendre com un partit, posem per exemple, liberal i independentista tingui una militància molt més compacta, en el sentit ideològic del terme, que els demòcrates americans, que abasten des del centre esquerra més moderat fins a la dreta. La dispersió d’idees es fa molt palesa en els grans partits americans en cada qüestió que es posa sobre la taula, i la llibertat de vot no queda en entredit.
Tot i això, la formulació inicial segueix en peu, hauríem d’apostar per un sistema més proper a l’americà on els membres de les càmeres tinguessin absoluta llibertat de vot, o l’existència de varis partits ja compensa dita manca? Premiem a l’individu per sobre el partit, o viceversa? Crec que la resposta, com en tantes altres ocasions, radica en l’equilibri: una tercera via a mig camí entre els dos sistemes que contemplés els avantatges de la llibertat de vot parlamentària amb el multipartidisme més representatiu. Ara bé, també cal contemplar els possibles paranys que depararia aquesta alternativa; una segregació del vot exagerada, divisió interna a nivell de partits, especialment els més representats com CiU o el PSC, estancament de l’avenç legislatiu i potencial paralització de l’activitat parlamentària.
S’ha de ser molt curós en com es formula una proposta d’aquesta mena. De fet, no té a veure tant amb el reglament intern de la cambra com amb el propi tarannà de les persones que la poblen. Existeixen precedents, potser un pèl simples, d’instàncies en què la votació lliure ha estat factible, com ara la prohibició de les curses de braus a Catalunya. Es tracta d’una alternativa més aviat senzilla de democratitzar encara més les institucions; això sí, suposarà un tomb radical en l’enfocament dels partits respecte el procedir habitual a nivell intern i de Parlament i qui sap si mai seran capaços d’assolir el preuat equilibri.
09/06/2011
Candidatures de Segona
A pocs dies de la presa de possessió dels nous equips de govern als consistoris d'arreu de Catalunya, amb la notòria excepció de la capital, a falta que es recomptin uns vots a instàncies del PP, segueixen les valoracions post electorals amb especial atenció a l'interès més mediàtic i polític, que no pas social, que han despertat els resultats a certs indrets de Catalunya i Euskadi, amb l'auge de PxC i PP, per una banda, i Bildu, per l'altra. El que més m'ha cridat l'atenció en referència a aquestes ...
01/06/2011
Els Valors Forts
El dimecres, dijous i divendres de la setmana passada vaig prendre part en el seminari internacional "Les Petites Nacions en un context de crisi" que organitzava la Fundació CatDem i la UOC. Els actes es realitzaren a l'edifici MediaTic del districte 22@ excepte les conferències de dijous a la tarda que tingueren lloc al Cercle d'Economia. Entre els ponents hi havia personatges de llarga trajectòria i pes polític important com l'ex ministre irlandès d'Afers Europeus, Dick Roche; Miranda Xafa, membre del Consell Executiu del FMI a Washington i antiga Consellera en Cap en afers econòmics del govern grec; o Antoni Castells, ex conseller d'Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya.
De totes elles, però, la millor ponència, la que bateja aquest escrit, fou el parlament de benvinguda que oferí el dimecres el Molt Honorable President Artur Mas. Tanmateix, el discurs va començar en la línia de moltes altres presentacions institucionals. Conceptes com "capitalitzar l'economia", "el balanç entre els drets i els deures de la ciutadania", "dèficit públic excessiu" o "polítiques d'estalvi i austeritat" sortiren de la boca del President en un agraït exercici analític de realpolitik.
La segona meitat del discurs fou quan vertaderament el President apujà el llistó i en 25 minuts oferí una presentació magistral sobre el projecte polític que aquest govern ha traçat pel país. Durant la primera meitat del parlament, Mas va anar gestant el concepte dels "valors forts", repetint-lo en diverses ocasions per acabar convertint-se en el leitmotiv de l'exposició. Aquest projecte de país, explicat a través dels valors forts, es basa en cinc claus de volta: Estabilitat, Empresa, Exportació, Ensenyament, Emancipació fiscal. Les cinc E's del govern d'Artur Mas, els cinc valors forts del Govern de Catalunya:
1.- Per no estendre'm en excés, resumiré que l'habilitat de saber fer més amb menys recursos juntament amb la implementació de polítiques d'estalvi i eficiència és la pauta a seguir en l'exposició sobre la primera clau de volta.
2.-En relació a l'empresa, el President digué que s'ha de millorar la seva funció social, se n'han de crear de més i de més grans, i eliminar traves oferint més facilitats per a tothom.
3.-En quan a l'exportació, va quedar clar que l'objectiu és posseir la mentalitat de voler situar-nos i vendre'ns al món. El mercat estatal ha d'esdevenir cada vegada més una menor referència i els esforços han d'ésser dirigits en els mercats internacionals.
4.-En el delicat àmbit de l'ensenyament, Mas admeté que no només s'ha de parlar dels recursos, en relació a les crítiques rebudes arrel de les retallades, sinó que s'ha d'optar per un canvi estructural del model educatiu.
5.-En darrer lloc el President abordà l'emancipació fiscal, "primera urgència del país", es tracta d'un tema transversal d'imperiosa importància des de l'òptica catalana en el qual no ha d'haver-hi esquerdes a nivell polític i ha d'existir una cohesió social. Catalunya necessita més llibertat i més capacitat de decisió.
És important que aquest missatge arribi a les llars del país i la societat catalana l'entengui. Si les paraules del President no són buides i representen de debò la línia d'actuació del govern, es tractarà de la primera vegada en anys que el Govern explica el què es vol dur a terme; com es vol implementar; i el més important, perquè es vol fer, és a dir, què s'acomplirà i com repercutirà a la vida dels catalans. Mantinguem l'esperit crític i siguem exigents, però no posem més pals a les rodes, de la crisi n'hem de sortir tots junts.
27/05/2011
Futbol, demà i més enllà
Rumiant sobre les possibilitats que se m'ofereixen per seguir la gran final de demà, he recordat el que em va explicar en D. fa unes setmanes; ho recordo i encara no surto de l'embadaliment. Ell és una de les amistats que més admiro, és un paio intel·ligentíssim que tot just acaba de graduar-se amb doble carrera, matemàtiques i ciències de la computació, i ja se l'estan disputant diverses empreses dels Estats Units, entre elles alguna situada a Silicon Valley. Ara ja no sé quan el tornaré a veure.
En una de les extenses xerrades en les que ens submergíem sempre que coincidíem em va explicar el que jo ara recordava: existeix una companyia que està desenvolupant la tecnologia per projectar esdeveniments esportius en directe en una altra instal·lació. Ens entendrem millor amb un exemple; demà el Barça juga a Wembley i imaginem que el Camp Nou disposa d'aquesta tecnologia, mitjançant un sistema de canons de llum capaços de crear hologrames tridimensionals amb volum podríem anar a l'estadi i seguir el partit amb tots els jugadors, pilota i àrbitres plasmats al terreny de joc. Sobre el paper, el sistema serà tan precís i la projecció tan exacte que no ens adonarem de la diferència. Penso en un Camp Nou ple a vessar seguint la final en directe mentre el partit es disputa a milers de quilòmetres de distància; em sembla una idea brillant.
Si el company no anava errat, els drets d'aquest invent ja han estat comprats per un magnat rus que planeja dur-ho a la pràctica per la Copa del Món del 2018 que precisament s'organitzarà al seu país. Fins aleshores paciència i gaudir del futbol com sempre hem fet. La pantalla gegant de demà és a l'Arc de Triomf, esperem que sigui un bon presagi.
22/05/2011
Valoració Electoral (II): Malgrat de Mar
Havent emès el vot que em correspon i fet ús del dret a decidir qui i què vull pel meu poble, aprofito el dia per reflexionar sobre la campanya electoral viscuda a Malgrat. L'objectiu de les línies que segueixen no és el d'influir la decisió de ningú, a aquestes alçades la majoria ja deu haver decidit, sinó que es tracta d'una recapitulació de diverses anotacions mentals que anat emmagatzemant les darreres dues setmanes. Emprant l'estructura utilitzada en un exercici similar de fa uns mesos, intentaré ...
13/05/2011
Free Riders Polítics
Vaig començar a desgranar les reflexions sobre els free riders en un article recent en el qual vaig intentar descriure'n la naturalesa i explicar les implicacions que aquests peculiars agents econòmics tenen en la societat. L'enfoc era estrictament econòmic, però a l'últim paràgraf ja mencionava que aquest fenomen no era exclusiu d'un àmbit sinó que es trasllada a altres disciplines igualment interessants, com és el cas de la política.M'hi va fer pensar, en primera instància, un passatge llegit ...
03/05/2011
Festival de la Carn
Miquel
3.5.11
Escric aquestes línies de tirada, sense parar-me a pensar massa en les paraules emprades o la millor estructura sintàctica per cada oració. No estic segur que la paraula més precisa per definir la sensació d'aquest matí sigui enuig; més aviat es tractaria de disgust, o fins i tot vergonya.
Una de les coses bones de tornar a casa cada quatre o cinc mesos és que t'adones dels canvis de manera molt brusca i evident. Fa uns anys, quan feia la ruta Malgrat-Girona per anar a l'escola cada dia, passava per alt alguns dels detalls que avui he observat després d'enfilar N-II amunt fins a la ciutat. En poc més de 10 quilòmetres, sortint de Tordera fins al circuit de Sils, per ser més exactes, he comptat almenys 14 "dones de la carretera", eufemisme que emprava la vigilant del bus de l'escola per satisfer la curiositat dels més petits.
La imatge que transmet topar-se amb una d'aquestes senyoretes, extremadament lleugeres de roba, a cada revolt és pèssima. Sí, és clar, si són allà és perquè existeix la demanda del servei i els és rendible fer-hi negoci; però penso en els centenars de milers de turistes que transiten la N-II cada estiu per arribar a la Costa Brava i m'esgarrifa només pensar que la primera impressió que rebin siguin totes aquestes dones ensenyant cuixa.
Realment som això? És aquesta la imatge que volem transmetre tant a la gent de fora com als que viuen aquí? Si de debò es tracta d'una activitat econòmica consolidada, regularitzem-la. O al contrari; si creiem que el cost de les externalitats negatives d'aquesta activitat supera el benefici que se'n pugui treure, mà dura i eliminem de les carreteres catalanes aquest festival de la carn i la seda.
D'altra banda, avui també he fet esment en un detall que m'ha cridat l'atenció i no precisament pels canvis que ha sofert durant els darrers mesos, o anys. L'autovia d'entrada a Girona segueix encallada en la mateixa fase que quan anava cada dia a l'escola. Ha estat lamentable corroborar com en vuit anys s'han construït uns set quilòmetres d'autovia; però això ja és un altre tema.
27/04/2011
Free Riders
El concepte dels free riders és molt interessant i ajuda a comprendre perquè algunes iniciatives socials tenen tanta empenta i d'altres mai s'acaben materialitzant tot i comptar amb un ampli suport de la societat. Avui, però, observarem la vessant més estrictament econòmica.
Per definició un free rider, un polissó en català, és aquell que no paga part o la totalitat d'un producte o servei, especialment béns públics. El problema apareix quan el nombre de polissons és prou alt per minar la rendibilitat del subministrament d'un servei específic. Això és, la producció d'un bé o servei no arriba a cobrir costos, o al punt mort, degut a l'elevat nombre de gent que no paga la totalitat del producte.
Un cas fàcil d'entendre el constitueixen tots els polissons que no paguen el bitllet de tren. Un altre exemple, que serveix per justificar perquè l'administració ha de regular l'ús i consum de béns públics, s'explica fent servir d'exemple la celebració d'un festival de focs artificials:
El senyor Lluís, enamorat del seu poble, Vilabona, va decidir organitzar un castell de focs artificials al tancat de la seva granja perquè tots els seus convilatans poguessin gaudir. El primer any el senyor Lluís va demanar cinc euros a cada veí per entrar a la finca i perquè l'espectacle fos impressionant. L'esdeveniment fou un èxit tan rotund que l'any següent tornà a repetir l'experiència. Un cop establert l'espectacle de forma anual, corregué la veu i a la següent edició començaren a arribar veïns d'altres localitats. Aquests nous espectadors no coneixien el senyor Lluís personalment i decidiren seguir els focs des de la Plaça de l'Església, molt a prop de la finca de l'amfitrió. Tot i així l'experiència fou igualment espectacular. Aviat, molts vilabons imitaren els habitants d'altres pobles i mentre la plaça seguia aglutinant més gent la finca quedava cada cop més buida. Alhora, l'espectacularitat dels focs artificials baixava dràsticament doncs el senyor Lluís no tenia els diners per pagar els millors petards i coets. No passaren gaires anys més que el festival de llum, color i so ja havia perdut tot l'interés; aquells veïns d'altres pobles ja feia anys que no se'ls veia i la gran majoria de vilabons seguia l'espectacle a plaça. Aquell fou el darrer any que Vilabona celebrà un castell de focs artificials.
Aquest relat serveix per entendre el problema dels béns públics, que definim com aquells béns que no són d'ús exclusiu, és a dir, aquells que tu pots consumir per molt que jo també l'estigui consumint. Alguns béns públics són: l'aigua, l'aire, l'energia solar, l'exèrcit, els focs artificials, com hem vist a la història del senyor Lluís, o la llengua, com ja en vaig parlar en una altra ocasió.
Hem pogut analitzar l'impacte que els polissons poden tenir en l'economia i les conseqüències que se'n deriven. Així mateix, el problema dels free riders no només afecta a l'apartat econòmic sinó que també tenen implicacions molt importants en altres àmbits com el polític. D'això en parlarem un altre dia.
_________________________________
Article publicat al Diari Maresme, podeu accedir-hi aquí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
2023. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria.. Amb la tecnologia de Blogger.