30/01/2011

Darrera Oportunitat

Miquel
Aquest escrit ha estat publicat al Diari Maresme, podeu accedir-hi fent clic aquí.
______________________________________________

El 10 de juliol de l'any passat més d'un milió i mig de catalans vam sortir al carrer a manifestar-nos en favor al dret a l'autodeterminació del nostre poble. Si ens aturem a reflexionar ens adonaren que no es tractava que cap reclama extraordinària, sinó de l'exigència d'un dret inalienable de les persones en una societat moderna i democràtica.

Val a dir que fou una manifestació formosa, la senyera és una bandera prou bonica, i malgrat la disjuntiva en el missatge d'algunes pancartes, des del "No a l'estatut!" de davant fins al "Volem tot l'estatut!" del darrere, el missatge de fons, la raó fonamental que empenyé tanta gent a sortir al carrer fou el dret a decidir.

A Madrid, que ens veieren venir de lluny, es van preparar a consciència i van fer el paper de l'auca corresponent. Van titllar a Montilla de liderar una manifestació independentista i ens van posar una xifra als nassos per desviar una mica l'atenció. Val a dir que l'esquer ens el vam empassar de ple.

Han passat alguns mesos i sembla que per uns instants tornem a confiar en el sistema, una vegada més. Mas i el seu equip foren escollits per majoria abassegadora i mentre el record de la manifestació és encara una flama ardent, el nou executiu té gairebé l'obligació d'avançar en matèria nacional. Altra vegada, doncs, ens toca esperar el proper no d'Espanya.

En un altre ordre de qüestions, aquests dies hem observat com a diversos països islàmics, cansats dels règims pseudotirànics que els regien, la massa social s'ha rebel·lat contra l'statu quo i ha paralitzat el país. Primer Algèria, i després Egipte, Tunísia i el Iemen han sofert revoltes populars contra els governs.

A Egipte, per exemple, no ha estat un esdeveniment massa bonic, poques banderes, les principals artèries del país sotmeses al caos absolut, edificis de l'administració atacats, l'exèrcit al carrer, i el més important, s'han perdut vides en el procés. Ja en duen més de 80.

No és ni molt menys el camí que l'independentisme català hauria de seguir per aconseguir els seus objectius, però sí que es pot encomanar de l'esperit d'aquests pobles alçats. No fan falta armes ni violència però les banderes i els crits tampoc no arribaran massa lluny.

Cada vegada ens queden menys cartutxos per cremar, menys peces per posar al tauler i menys pedagogia per aplicar. I mentre les negatives espanyolistes es repeteixen amb freqüència, l'augment d'un sentiment trencador amb Espanya també creix. Arribats a la darrera aturada d'aquest atzucac, qui sap si el concert econòmic que proposarà Mas, haurem de decidir d'una vegada per totes si volem seguir barallant-nos per les engrunes o si volem ser partícips de la revolta definitiva per a l'alliberació del nostre poble: Tancament de caixes, que cap català no pagui impostos, convocatòria de referèndum i declaració d'independència. Això, o ens tornem a trobar al Passeig de Gràcia d'aquí uns anys.

24/01/2011

Drama Xinès

Miquel
Al so de bombos i platerets fou anunciada l'arribada de Hu Jintao als Estats Units. Obama li feu honors i homenatge a la Casa Blanca en un acte amb molta pompa, que d'alguna manera simbolitzà l'inici extraoficial de la nova era G-2.

Els dies que durà la visita del President Hu vaig poder observar des del meu taulell a la feina com estudiants xinesos entraven a l'oficina i es quedaven bocabadats davant la pantalla on CNN anunciava la reunió dels dos homes més poderosos del món. Empès per la curiositat, al preguntar-lis la seva opinió de la trobada, un mig somriure tímid i alguna espatlla arronsada em van constatar que cap dels estudiants sabia que es coïa aquells dies amb el seu màxim dignatari.

Prou representativament, un dels principals temes que el binomi presidencial tractà fou la situació dels drets humans al monstre asiàtic. Mentrestant, Hu afirmava amb una cínica ganyota que tot i els avenços que ha fet la Xina encara hi ha molta feina a fer en aquest sentit.

Mentre escric aquestes ratlles entra al Centre Internacional en Cong Wang, un disciplinat estudiant de Màster provinent de Nantong. Cong, que als Estats Units ha adoptat el nom d'Austin, és un dels millors estudiants xinesos que tenim, un virtuós de les matemàtiques i un esplèndid violinista. Ara bé, no té la menor idea sobre la visita del seu president a Washington ara fa uns dies.

Més endavant, aquell mateix dia, el doctor Cao, professor d'estadística, em comentava que són normals aquestes situacions amb els estudiants xinesos. A la Xina l'accés a la informació està totalment mutilat a la salut del partit comunista, i quan arriben al món lliure la falta d'habitud en la recerca i el coneixement de l'actualitat es fa ben palesa.

Mentre Hu intenta plaure els neguits de la premsa americana, ell roman tranquil. Sap que la cúpula-partit-govern té el país lligat de mans i peus, i que el creixement de la Xina està garantit sempre i quan el seu bilió de peons no qüestioni l'autoritat i segueixi treballant a la serva mercè.

17/01/2011

Sous Polítics

Miquel
Darrerament m'han arribat rebotats multitud de correus electrònics, d'aquests amb el "passa'l!" de cloenda, que tracten, no sense el punt de demagògia necessari i indispensable, dels suposats abusos de l'aristocràcia política de l'estat espanyol. La gran majoria de les acusacions fan referència a l'accés a salaris imponents per part de càrrecs polítics, fins i tot un cop haver abandonat les seves responsabilitats dins la jerarquia administrativa. Les fonts d'aquestes informacions o bé són incògnites o bé són de dubtosa fiabilitat, però partint de la base que són certes no és estrany que existeixi un desafecció popular envers l'estament polític. Alguns exemples molt il·lustratius:

- Tal es el descontrol a Espanya, que no hi ha ni una sola institució que reconegui quants polítics cobren de l'estat.

- El Congrés gasta cada any 160.000€ en regals nadalencs, uns altres 11.000 càrrecs públics reben obsequis per aquestes dates, una despesa que suma 2.200.000€ anuals.

- Gallardón, alcalde de Madrid, es mou per la capital dins d'un Audi A8W12 blindat valorat en més de 500.000€ (el model més car al catàleg d'Audi no supera els 120.000€). Francisco Camps al País Valencià i Manuel Chaves a Andalusia disposen d'una flota de 200 i 234 vehicles, respectivament, pels alts càrrecs de les seves Comunitats Autònomes.

Aquestes i d'altres xifres col·laboren molt negativament a la percepció general que la societat té dels càrrecs electes. La reacció habitual del ciutadà estàndard és: "els polítics cobren massa!". Ara bé, tenim raó? Des d'un punt de vista racional i sense biaixos podem afirmar que els nostres polítics, en efecte, cobren massa?

Pensem primer en una empresa que factura 20 milions d'euros a l'any amb un nombre entre 150 i 200 treballadors en plantilla. Ara imaginem una població catalana tipus amb prop de 20.000 habitants, un pressupost de 20 milions d'euros i un nombre similar de funcionaris al seu servei. En el primer cas, per arribar a dirigir una corporació de tals dimensions és necessària una preparació acadèmica sòlida, una assumpció de risc elevada, un alt nivell d'inversió de capital propi i una dosi d'emprenedoria espectacular. En el segon cas, es precisa un carnet de militància, aconseguir que l'agrupació política et designi cap de llista municipal i que els habitants de la vil·la t'elegeixin a les urnes o que t'ho empesquis per governar amb aritmètiques majoritàries. No és complicat aprehendre, doncs, quina via ofereix més facilitats per assolir quotes de poder comparativament similars dins del sector públic i el sector privat.

Retornant al nostre emprenedor de succés que ha fundat i ha fet créixer un negoci pròsper i lucratiu, és d'imaginar que el seu propi esforç es recompensarà amb un salari que compensi per tots els maldecaps, les nits sense dormir i les batalles amb els sindicats que hagi hagut d'afrontar durant el temps al capdavant de la seva empresa. També és de rebut pensar que si el nostre amic emprenedor decidís fer el salt a la política i sortís elegit polític hauria de ser remunerat dignament per la seva voluntat de servei observant el pressupost similar de l'empresa pública que abans esmentàvem. Llavors, quin hauria de ser el salari dels polítics?

Si els sous dels càrrecs polítics són molt baixos poques persones es jugaran la dignitat per obtenir un càrrec públic. Si bé existeix molta gent amb voluntat de servei a la seva terra, a la seva gent, l'altruisme patriòtic també té un límit. En canvi, si els sous són elevats s'estan creant incentius perquè molta, massa, gent vulgui involucrar-se en la cosa pública ja que el bagatge curricular necessari per accedir-hi és inexistent. És summament difícil concretar una xifra digne, raonable i justa pels càrrecs polítics i és que en realitat molt sovint penso que enfoquem la qüestió d'es d'un punt de vista erroni.

En quin altre àmbit professional haguessin pogut gestionar José Montilla, o molts dels alcaldes de Catalunya, un pressupost de diversos milions d'euros? En molts dels casos la resposta és en cap. No es tracta, doncs, de si el sou del polític de torn és exagerat o no, sinó de dirimir si veritablement aquesta persona està capacitada per dur a terme les responsabilitats inherents al càrrec que ocupa i mereix cobrar un elevant sou que, per cert, li paguen tots els contribuents. Els alts càrrecs polítics han de cobrar, i han de cobrar bé. La seva paga a final de mes ha de reflectir el seu estatus i el gran servei que li fa al poble o al país. El problema de debò rau en aquella gent que no ha demostrat cap virtut a nivell professional, aquells que escalant, escalant dins l'estament partidista aconsegueixen entre dietes, pagues, estira d'aquí i agafa d'allà sous de sis xifres. Aquest és el problema, i aquests són els individus i indivídues que desprestigien el noble art de fer política. Entre tots hem de trobar solucions i desintoxicar el sistema d'aquests agents polítics que parasiten tants càrrecs electes.
2023. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria.. Amb la tecnologia de Blogger.