Des de la seva consolidació com a forma de govern a l'est d'Europa i als Estats Units, la democràcia ha esdevingut la solució que ofereix Occident a tots els països que encara no l'han abraçat. Ho vam poder constatar a Iraq i Afganistàn ara fa uns anys, i l'episodi es repeteix a Egipte, derrocat Mubarak, i no hi ha dubte que ho farà a Líbia quan Gadaffi plegui. I doncs, quin és el problema; no era precisament la democràcia el menys dolent de tots els sistemes de govern proposats fins a dia d'avui?
Sí. La resposta encara segueix sent vigent i totalment vàlida. Ara bé, això no vol dir que haguem de deixar d'investigar per descobrir alternatives que converteixin la democracia en obsolescent. Ja d'entrada, tots reconeixem que no és un sistema perfecte al categoritzar-lo com el "menys dolent" dels sistemes. Llavors no ens hauria de semblar cap bestiesa que eventualment es descobrís una nova manera d'organitzar-se en societat.
Si analitzem les tares del sistema, les imperfeccions d'arrel de la democràcia, arribarem a la conclusió que el principal obstacle són simplement les persones, ja sigui en qualsevol de les formes de l'economia planificada o de mercat. El nostre mecanisme menys dolent es caracteritza per seleccionar una elit poderosa que determina les tres qüestions elementals de qualsevol sistema social: la balança en el binomi seguretat-llibertat, la línia que delimita la intervenció pública i el sector privat, i la redistribució de la riquesa. Tres àmbits que sotmesos a diferents ideologies varien en funció del color del govern de torn, l'elit elegida abans esmentada. Aquesta aristocràcia burocràtica, lluny de ser perfecte, mostra contínuament febleses provocades per errades i falles dels que manen, i no crec que això ens hauria d'estranyar tant perquè encara falta que existeixi una persona que mai no cometi errors. També és cert que en esferes de poder elevades és de rebut exigir una certa capacitat per prendre decisions encertades major a la mitja de la societat, en general, les errades d'un cap d'estat tenen un impacte més gran que les que puguin fer un jutge, un professor, o un manobre.
Aleshores, quina és la solució per millorar el sistema? Algunes alternatives han aparegut en el decurs dels anys, sempre amb la intenció de reduir el marge d'error d'aquells que prenen les decisions. La tecnocràcia n'és un exemple clar; una forma de govern en la qual els especialistes de cada àrea accedeixen a posicions de poder públiques d'acord amb els mèrits obtinguts al llarg de la carrera professional. Es pressumible que introduint els especialistes més preparats el marge d'error disminueixi considerablement. D'altra banda, però, no defugim el principal problema, seguim apostant tots els nostres afanys en allò que perverteix el sistema: les persones. Qui ens garanteix que els tecnòcrates no caiguin en els mateixos paranys que els actuals representats polítics, o fins i tot en d'altres ben diferents inimaginables avui dia ?
Retornem a la pregunta que obria el paràgraf anterior. De fet, la solució és massa senzilla per no fer-hi esment de forma immediata. Descobert el principal punt feble del sistema, només cal que ens en desfem. Eliminem l'acumulació de poder de les persones, que han demostrat que tenen tendència a errar sovint, i posem el poder en mans d'un recurs pràcticament infal·lible: la tecnologia informàtica.
En aquest nou sistema de l'era digital una super-computadora central serà capaç de determinar les accions que cal emprendre, cal recordar que d'aquí dues o tres dècades una sola màquina tindrà més capacitat de processament que tota la humanitat junta. Una base de dades monstruosament gran li permetrà al sistema informàtic identificar on ens fan falta escoles, metges, carreteres o policies. A la vegada, un ordinador instal·lat a tots els habitatges permetrà als ciutadans votar de forma instantània, a través d'un procés segur, totes les qüestions plantejades per un Senat que romandrà com la darrera cambra política amb participació directa de persones. Aquestes sí que hauran de ser elegides com fins ara, però amb la comoditat de poder-ho fer des de casa.
És evident que un sistema com aquest tindrà d'entrada molts més detractors que no pas simpatitzants, la idea de manllevar el poder de les persones per posar-lo en mans d'una simple maquinota ens sona a bestiesa. Ben mirat, també sona a bestiesa que observant els canvis que estan implementant tots els avenços tecnològics en molts àmbits de la vida de les persones, la política se'n quedi al marge i seguim usant un sistema desenvolupat fa mil·lennis a l'Antiga Grècia. En aquest nou sistema el kratos seguirà en mans del dêmos, però la transició de la voluntat popular al poder executiu no haurà de passar pel filtre de la imperfecció humana. És qüestió de temps que els ideòlegs tracin les bases d'un nou sistema de govern basat en la tecnologia, només caldrà veure quan tardem tots en entendre que encara existeix un sistema menys dolent que el menys dolent dels sistemes actuals.
