Desconcert és el substantiu més precís per definir la meva reacció al assabentar-me de la notícia. El pilar més mediàtic de Solidaritat Catalana per la Independència abandona la coalició per als propers comicis locals i s'apropa a Esquerra en una estranya estratègia municipalista.
Des de la seva etapa com a màxim executiu blaugrana que Laporta em transmet una especial simpatia; la claredat del missatge, el determinisme desacomplexat. El fet que des de l'estranger se l'ataqués amb rigorosa freqüència i que des d'aquí molts el titllessin de no "apte" per la política, especialment els responsables d'envestir un president mediocre, també ajudà a crear aquesta imatge en la qual molts catalans es sentiren identificats. El resultat prou clar, quatre diputats i el parlament aviat debatrà sobre la independència de la nació.
Dit això, no entenc la seva darrera paradinya política, i tot que ja n'ha fet unes quantes, amb més o menys gràcia, amb millor o pitjor resultat, se n'ha acabat sortint. Els més crítics li segueixen qüestionant aquesta aura messiànica que destil.la, aquesta transcendència nacional que s'imposa. Crec que fa massa temps que Catalunya i Espanya estan impregnades de líders de pa sucat amb oli, que ho són anomenats per posició i no per mèrits, i quan apareix un personatge que no encaixa amb el motlle preestablert salten les alarmes a Can Statu Quo.
Sigui com sigui, haurem d'esperar un parell de mesos per descobrir si el darrer moviment és una simple tafarra personalista o d'una estratègia efectiva per bastir l'assoliment de la plena sobirania des de la capital de la país. De moment, fidel al seu estil, en una entrevista a l'Avui, qui sap si otorgant-se excessiva responsabilitat, Laporta ja ha anunciat que "en els propers dies, per tant, decidiré què és el millor per a tothom."
_________________________________________
Article publicat al Diari Maresme, accediu-hi fent clic aquí.