Crec que ha arribat el moment de mirar enrere. Un cop havent jugat el darrer partit amb la samarreta dels Eagles de la Universitat de Winthrop es tanca un cicle personal de 16 anys. Dubto que torni a vestir-me de curt, en l'argot futbolístic, durant una bona temporada però encara és massa aviat per penjar les botes de manera definitiva.
Els primers xuts i les primeres passades que mai vaig fer foren a l'antic camp de terra del CE Malgrat, ara l'equip del poble ja disposa d'unes instal.lacions més adients per a la pràctica del futbol i no la relíquia pedregosa en què s'havia convertit el camp a nivell comarcal. Durant aquests primers anys, tots els partits es disputaven als camps de futbol 7 de la Muntanyeta de Calella. D'aquella època recordo molts gols i moltes alegries, i que l'Arenys de Mar sempre guanyava la lliga gràcies a un tal Cesc, potser n'heu sentit a parlar.
Superada l'etapa de prebenjamins i finalment entrant en el aleshores vast món del futbol 11, els gols van seguir arribant però les alegries no es repetien amb tanta freqüència. Com que a Malgrat no hi havien tants nanos que li fotien cosses a la pilota només hi havia un equip benjamí, un aleví, etc. La temporada que jo era de primer any arrasàvem; de fet, avui encara puc recitar l'alineació de memòria d'aquell equipàs. La temporada de segon any competíem amb al Santvicentí per no acabar últims a la lliga. Entenent que una altra temporada d'aquesta mena podria un nou calvari, fou hora de fer un pas endavant, així com van fer molts altres companys d'equip.
La UE Vic fou la primera aventura fora del poble i no va acabar de rutllar. La meva temporada com a aleví de segon any va ser molt dolenta. Era la primera vegada que jugava a la màxima categoria, no estic segur que encara s'anomeni "Preferent", i també el primer cop que jugava contra el Barça, Espanyol, Fundació Martorell, Damm, i la resta d'equips potents del futbol base de la província de Barcelona. Ara m'adono que mentalment no era gaire fort i no tenia la determinació que em feia falta per jugar a aquell nivell.
Després d'aquest any d'impàs vaig tornar al Maresme, aquest cop per jugar al CE Mataró. Allà hi vaig passar tres anys més on em vaig retrobar amb la il.lusió de jugar a futbol. Aquell estiu però, un cop acabada l'etapa a Vic i el període escolar, només tenia al cap deixar el futbol pel tenis. A casa no van trigar gaire a treure'm la tonteria de les orelles i deixar-me clar que allò no era una opció. Dels primers anys al Mataró recordo un torneig de Setmana Santa a Rimini i les participacions al torneig del MIC, on anecdòticament vam haver de jugar contra l'Atlètic de Madrid dos anys seguits. Un altre any a preferent on no vam tenir gaire sort i dos anys a divisions inferiors on, per sobre de tot, m'ho vaig passar molt bé.
L'any de cadet de segon any l'equip jugava a Divisió d'Honor, la màxima categoria d'aquella edat, però una visita a casa de l'entrenador del cadet A del Vilobí CF, que també era de Malgrat ens va convèncer per canviar d'aires. Encara recordo aquella temporada com la que millor vaig jugar a futbol, especialment la segona volta on vaig començar a entrar a l'equip titular amb més assiduïtat. En aquell equip hi havia molt de talent, el Barça va venir a buscar un parell de jugadors, i un d'ells és ara habitual a l'onze inicial del Màlaga. A final de temporada el club va desaparèixer per fusionar-se amb la Girona FC. La següent pretemporada hi havia més de 50 nois per conformar un equip, i tot i que vaig prendre part dels entrenaments de juliol i principis d'agost, físicament sempre m'ha costat molt agafar el ritme i no estava preparat per competir. El dia va arribar i em van comunicar que no comptaven amb mi.
Aquest fou el segon període de desafecció total amb el futbol. Pocs dies després d'abandonar la disciplina gironina, vaig rebre una trucada d'un dels millors entrenadors que mai he tingut per tornar al Mataró, però jo estava molt decebut i només pensava en tornar a passar-m'ho bé. Per això vaig decidir anar al Blanes, on em vaig retrobar amb molts dels companys d'equip amb qui havia compartit vestidor anys enrere al rovellat estadi del Malgrat. L'etapa al Blanes va passar sense pena ni glòria, uns resultats discrets i un entrenador tocat de l'ala que ens va acusar de no esforçar-nos per perjudicar-lo i que el fotessin al carrer. D'altra banda, eren bons temps al Blanes, el senyor Tarradellas, propietari de la famosa immobiliària que esponsoritzava a l'Espanyol, patrocinava l'equip i les categories inferiors. El primer equip del club va experimentar dos ascensos consecutius i acaparava les notícies dins del mundillo del futbol català. En qualsevol cas, el tècnic sonat va aconseguir que acabés avorrint el futbol fins a un extrem impensable, abans del pont de Setmana Santa ja havia demanat la baixa i tornava al Mataró per acabar la lliga i completar la següent temporada, 2005-06.
Una altra temporada amb més pena que glòria. El fet que no en recordi cap partit en especial, ni cap detall específic és un indicador prou clar de la irrellevància d'aquella campanya. En aquests últims anys d'adolescència és quan de debò comences a fer-te creus que el futbol mai serà res més que un passatemps, una excusa per mantenir-te en forma i passar una bona estona. Per sort a casa sempre tingueren clares les prioritats, jo les transposava a conveniència, però mai vaig deixar de tirar endavant els estudis. Aquell mateix any arribava la fi del batxillerat, les visites als campus universitaris, la selectivitat i aquesta angoixa de plantar-te al bell mig de la primera cruïlla important de la vida. Em va sorprendre la relativitat que prenien altres qüestions quan em vaig haver d'enfrontar amb una situació vertaderament important com aquesta. Quin és el següent pas? Què vull fer amb la meva vida?
Tanmateix, la sort em va presentar un gir inesperat i va oferir-me una oportunitat única. Uns amics de la família em van permetre posar-me en contacte amb la Universitat de Winthrop, ens van recomanar que sol.licités una beca per jugar a futbol allà. Establerta la correspondència amb l'entrenador de l'equip de futbol de la universitat, tot va ser enviar una gravació on hi apareixia jo mateix jugant un partit amb el Mataró i fent quatre malabarismes amb la pilota. La meva sol.licitud fou acceptada i després de molts, moltíssims, formularis, paperassa, tràmits burocràtics, un viatge a l'estranger per recollir el visat pel passaport i alguna que altra bronca a casa perquè se'ns acabava el temps, el 15 d'Agost del 2006 arribava a Winthrop University, situada al poble de Rock Hill, Carolina del Sud.
L'adaptació al soccer em va costar bastant. La federació d'esport interuniversitari, la NCAA, només permet competir als estudiants durant quatre anys per evitar que les universitats retinguin els millors esportistes durant masses anys mentre es treuen la carrera. Observant el meu evident desencaixament inicial, el soccer es basa molt més en l'aspecte físic que no pas tècnic, l'entrenador em va proposar que no competís la primera temporada i així podria jugar del segon al cinquè any de carrera. Recordo la frustració d'aquell primer any, d'entrenar i entrenar i no poder jugar ni un minut, però amb el temps aquesta paciència es veié recompensada. A partir del segon any acadèmic vaig entrar a l'onze de manera més o menys regular, i ja els darrers tres anys vaig ser un fix a l'alineació perdent-me només el penúltim partit de la darrera temporada per acumulació de targetes. Entremig un munt d'anècdotes. En el transcurs d'aquell primer any sense partits vaig tenir la meva primera experiència amb les peses, i en cosa de mesos vaig passar dels 65 quilos als 72. L'any sabàtic em va servir per posar al nivell físic dels meus companys i aprendre de jugadors amb molt de talent que tenia l'equip: Dos internacionals per Uganda, un internacional sub-20 per Canadà i altres molt bons jugadors. D'aquell equip, dos jugadors han arribat a la MLS i uns altres quatre a la USL, que podríem considerar la segona categoria americana. El tercer any, segon any de competició, em vaig trencar el primer ós de la meva vida. Saltant per guanyar un pilota aèria, vaig perdre l'equilibri i la mà va quedar esclafada sota el pes del meu cos. El tercer metacarpià de la mà dreta va patir una fractura total molt neta. El guix me'l van treure dos mesos tard, un dia després de l'últim partit d'aquella temporada. Mentre entrenava, guanyava pes, i em trencava algun os seguia anant a classe, i les coses anaven força bé. Vaig graduar-me el maig del 2010 i encara em quedava un any d'elegibilitat per poder competir, cosa que em va permetre mantenir la beca de futbol, seguir formant part de l'equip i començar el Màster a Winthrop.
Aquests quatre anys amb els Eagles han estat replets d'alegries: a nivell col.lectiu, tres lligues i els seus consegüents anells; a nivell personal, diversos guardons com All-Freshman Team (millors jugadors de primer any), dues vegades Player of the Week de la Conferència, una vegada National Team of the Week (millor equip de la setmana a tot Estats Units), i MVP dels Playoffs de la Conferència la temporada 2009. A més a més, a la seva pàgina personal, l'entrenador em va afegir fa uns mesos a la llista de millors jugadors que ha tingut en els seus 35 anys d'ofici.
Ara el futbol s'ha acabat i, honestament, és una sensació complicada de pair. Després de tants anys hom té la sensació que s'ha de redescobrir el món, trobar altres maneres de fer exercici. Són molt pocs els que acaben guanyant-se la vida fotent-li cosses a la pilota, ja que al final només tracta d'això. Aquests mesos transcorreguts des del darrer partit oficial m'ofereixen una perspectiva que fins fa poc no ataüllava, i puc afirmar que malgrat el futbol mai em durà glòria ni fama sí que ha estat i serà un factor determinant perquè el dia de demà sigui una persona competent i aspiri a tenir èxit en el meu àmbit professional. El futbol em va permetre anar a la universitat a l'estranger i viure un munt d'experiències que d'altra banda no hagués viscut mai; és probable que mai firmi cap contracte professional, però crec que puc estar orgullós de fins on he arribat.