El contrast entre els procediment polítics americans i els de casa nostra són ben evidents fins i tot per a l’ull poc entrenat. Qüestions tan elementals com el bipartidisme imperant, les llistes obertes i les respectives circumscripcions, o la pressió que exerceixen els diferents lobbys, tenen repercussions de gran calat en l’esdevenir polític del país més poderós del món.
De tots aquests contrastos, emperò, un dels que més sobta no té a veure ni amb els procediments electorals ni amb la constitució cameral sinó amb l’activitat parlamentària pròpriament dita; específicament en la cerca i assoliment dels suports necessaris per tirar endavant les iniciatives legislatives a una banda i altra de l’Atlàntic.
Setmanes enrere observàvem com els socialistes catalans al Congrés dels Diputats votaven en contra de que l’estat espanyol pagués els 1450 MEUR que li deu a Catalunya. Aquest esperpèntic episodi, més propi d’un inexplicable harakiri polític que d’un partit compromès amb el territori que representa, posa en evidència una de les mancances del sistema instal·lat al nostre país: la manca de llibertat de vot.
Quan el portaveu demòcrata o republicà s’eleva al faristol de la cambra baixa nord-americana no només ho fa amb la intenció d’exposar el projecte de llei als membres de l’altra formació política, també ho fa per convèncer als representants del seu propi partit que aquell projecte és necessari. Imaginar-se un model bipartit seguint l’activitat parlamentària habitual d’aquí és concebre la política com la cosa més predictible que ens podríem trobar, car sempre hi ha un partit que gaudiria de majoria absoluta i ja estaria tot decidit abans de votar.
També és cert que les implicacions del model bipartit en contraposició amb un model multipartit s’han de tenir en compte. El ventall d’idees que es recullen sota les mateixes sigles en un sistema amb dos formacions és molt més ampli que el d’un parlament atomitzat amb vuit partits representats com és el cas actual del Parlament de Catalunya. No resulta complicat entendre com un partit, posem per exemple, liberal i independentista tingui una militància molt més compacta, en el sentit ideològic del terme, que els demòcrates americans, que abasten des del centre esquerra més moderat fins a la dreta. La dispersió d’idees es fa molt palesa en els grans partits americans en cada qüestió que es posa sobre la taula, i la llibertat de vot no queda en entredit.
Tot i això, la formulació inicial segueix en peu, hauríem d’apostar per un sistema més proper a l’americà on els membres de les càmeres tinguessin absoluta llibertat de vot, o l’existència de varis partits ja compensa dita manca? Premiem a l’individu per sobre el partit, o viceversa? Crec que la resposta, com en tantes altres ocasions, radica en l’equilibri: una tercera via a mig camí entre els dos sistemes que contemplés els avantatges de la llibertat de vot parlamentària amb el multipartidisme més representatiu. Ara bé, també cal contemplar els possibles paranys que depararia aquesta alternativa; una segregació del vot exagerada, divisió interna a nivell de partits, especialment els més representats com CiU o el PSC, estancament de l’avenç legislatiu i potencial paralització de l’activitat parlamentària.
S’ha de ser molt curós en com es formula una proposta d’aquesta mena. De fet, no té a veure tant amb el reglament intern de la cambra com amb el propi tarannà de les persones que la poblen. Existeixen precedents, potser un pèl simples, d’instàncies en què la votació lliure ha estat factible, com ara la prohibició de les curses de braus a Catalunya. Es tracta d’una alternativa més aviat senzilla de democratitzar encara més les institucions; això sí, suposarà un tomb radical en l’enfocament dels partits respecte el procedir habitual a nivell intern i de Parlament i qui sap si mai seran capaços d’assolir el preuat equilibri.