Hi ha un moment del dia en què totes les emissores presintonitzades del cotxe emeten anuncis, desconec si es coordinen i ho fan deliberadament però l'intent de trobar una melodia decent es torna fútil... "it doesn't matter how the economy is doing, the rich get richer and the poor get poorer! Tired of this situation..." resa l'espot que sona quan per fi desisteixo canviar d'emissora; per una dècima de segon penso, caram! -sabeu aquells pensaments tan elaborats que t'envaeixen de sobte?-, aquí els indignats també fan campanya per la ràdio? "...then wait no longer and purchase now "Finance Yourself"! It is time for you to move up on the social ladder. "Finance Yourself " is the best way to...
No puc evitar esbossar un somriure i pensar com de diferents són les maneres de ser de la gent. A casa nostra, el moviment dels indignats i les seves repercussions (?) encara són bastants recents; la presa de les principals places de capitals catalanes i espanyoles es convertí en la punta d'una llança de molt calat entre la societat, o això ens van vendre des del primer dia. Existeix aquest sentiment de transcendència col·lectiva, aquest comunitarisme (llicència personal) que ens empeny a creure que el nostre futur està estrictament lligat al de les persones del nostre entorn proper.
A l'altra banda de l'Atlàntic, la mostra més conspícua de protesta que he presenciat mai la perpetraren una dotzena d'estudiants de ciències polítiques que es queixaven de la mala gestió de la universitat per part del President de la mateixa. El portaveu, enfilat dalt d'una caixa de plàstic per a verdures, recitava amb una oratòria prou convincent els deu punts per aconseguir un campus més verd, més ecològic, i més environmentally friendly. Aquests són els mateixos estudiants que s'aproparen coratjosos a la comitiva que acompanyava la candidata presidencial republicana Michele Bachmann, el dia que visità la universitat, amb la pancarta de la Socialist Student Union. Allí hi era el portaveu, altra volta, arborant cofoi el puny tancant cel amunt i engalanat amb la immortal samarreta roja del Che Guevara.
Així, grupuscles tangencials com l'SSU intenten fer-se un lloc a l'actualitat diària de la societat americana però la corrent principal segueix sent la d'una mentalitat individualista, exigent i competitiva en la que cadascú s'ha de valdre per si sol. Tot això que explico no és res nou, Geert Hofstede en feu un estudi analític i ideà cinc dimensions culturals que caracteritzen cada estat: distància de poder, individualisme, masculinitat, evasió de la incertesa i orientació a llarg termini. Aquesta teoria descriptiva dona un valor de zero a cent a cada una de les cinc categories i és aplicable a totes les societats del món; així, comparant les dades entre uns països i altres es poden arribar a extreure moltes conclusions. Fent servir els estats que ens ocupen, observem que als Estats Units l'individualisme gairebé arriba a 90, mentre que el valor espanyol és de 55; i referent a l'angoixa de viure sense saber què farem demà, els espanyols l'evadeixen amb un valor de 90 i els americans assumeixen la incertesa amb un valor de 40.
Si bé aquests resultats no demostren que una cultura sigui millor que l'altra; u, perquè no es tracta d'això, i dos, perquè no hi ha cultures millors o pitjors, sí que ens ajuda a comprendre la manera de pensar i actuar dels individus i les implicacions que això comporta en els respectius col·lectius socials. Mentrestant, els indignats s'esmercen en fer-te creure que els que manen t'estan estafan i ja és hora de dir prou i la ràdio et recorda que al cap i a la fi si no te'n surts és culpa teva i ja va essent hora que t'espavilis.