Si hagués de crear un personatge de ficció per representar a la primera presidenta del Estats Units segurament faria servir el motlle de Michele Bachman. Contundència, claredat, atractiu, presència, proximitat; la llista de trets inclosos al manual del bon polític que posseeix la candidata presidencial republicana és extensa. Membre de la Casa de Representants per l'estat de Minnesota i una de les cares visibles més preponderants del moviment Tea Party, Bachman competeix amb la Governadora d'Alaska, la reconeguda Sarah Palin, per esdevenir la prima donna del partit de l'elefant a la cursa electoral de l'any que ve.
Vaig tenir el plaer d'atendre el meu primer acte polític nord-americà a finals del mes de Juny quan Bachmann va venir a Winthrop University a visitar "els seus amics de Carolina del Sud". Arribant just a temps per apoderar-me de la darrera cadira lliure a la última fila de la segona sala annexa habilitada per escoltar a aquesta advocada i mare de 28 fills, cinc biològics i 23 adoptats, les expectatives creades per la visita de la congressista foren desmesurades. L'audiència, republicans de pedra picada: gairebé tots blancs, un gran nombre de veterans de guerra i molta indumentària amb l'àguila de cap blanc i els colors de l'star-spangled banner.
L'organització de l'esdeveniment fou com a mínim precària per a una candidata a la presidència del país més poderós del món, les corredisses per assegurar que la imatge es veia bé a les pantalles de les dues sales annexes fora quelcom que s'hauria d'haver atès amb anterioritat. Entretant, el delegat republicà de York County feia d'entertainer improvisat i l'acte començà amb gairebé mitja hora de retard. El quart d'hora que encetà el míting foren un seguit de frases simples, punt i seguits poc elaborats que contenien consignes contundents i missatges poderosos que enervaren el públic assistent a la sala principal, els xisclets d'aprovació es sentien des de la nostra posició i tot. El més celebrat fou el ja famós crit de guerra personal de Bachmann, "Barack Obama is a one term president!"; alguns fins i tot s'aixecaren de la cadira.
La primera proposta econòmica arribà un cop conclosos els 15 minuts inicials d'autocomplaença col.lectiva, "els americans paguem masses impostos i el govern actual no ajuda a les petites empreses, l'ànima de l'economia del país". I poca cosa més. Tan ràpid com digué això canvià de tema i abordà l'amenaça que representen els terroristes islàmics, "hi ha gent que es desperta cada dia amb l'únic objectiu de destruir els Estats Units"; més aplaudiments, crits. Em va sorprendre especialment una referència històrica en la que emplaçava als americans a retornar els orígens del país, a l'esperit de 1776-1779 quan els pares fundadors assentaven els pilars ideològics de la nació.
La intervenció de Bachmann seguí sense gaires més incisos destacables, parlà de la necessitat de desmantellar el programa sanitari ideat per l'administració Obama; el fet que ella no usés teleprompter, en al.lusió a l'actual president, perquè la ciutadania està preparada per saber la veritat; la urgència per eliminar les ajudes socials per aquella gent que no té la intenció de treballar ni estudiar i la necessitat d'aturar la despesa pública com a mecanisme per capgirar la situació econòmica. A més, la candidata va respondre a preguntes que se li feren a través de Facebook i Twitter, i fins i tot un parell o tres de preguntes del públic, i tot i que ningú semblà prestar-hi massa atenció tinc el pressentiment que les qüestions estaven preparades d'antuvi. La cirereta del discurs arribà de la mà d'una de les preguntes fetes a través de les xarxes socials: "Jo estic amb Israel, us les haureu de veure amb nosaltres si toqueu Israel (I stand by Israel, you will have to deal with us if you touch Israel)".
A la sortida de l'acte, el bus de campanya esperava pacientment a la gentada que acompanyava a Bachmann des de l'auditori. De nou, el perfil dels assistents fou fàcilment catalogable, entre ells, però, ressaltaven tres joves amb la pancarta de la Socialist Student Union que mostraven el seu rebuig al missatge de la política republicana. Alguns dels enfervorits seguidors s'hi va apropar per mofar-se'n. "Mira, el club de fans d'Al-Qaeda", deia un; "Vosaltres no teniu ni idea del que va ser Vietnam", els instigava un altre amb una gorra de veterà de guerra. Mentrestant, de l'autobús n'emergeix una potent melodia country, els col.laboradors aprofiten per vendre pins, xapes, gorres, samarretes i tot tipus de marxandatge, i el seguici de periodistes locals buscatestimonis per comentar la jugada. Bachmann s'enfila al segon pis del vehicle, treu el cap per la finestra i saluda. La comitiva es comença a dispersar i el bus s'allunya carretera enllà fins a la propera parada en el camí de la candidata presidencial. Michele Bachmann té un llarg camí per davant i el primer obstacle seran les primàries del seu partit, personalment no crec que ho aconsegueixi, però empenta no li falta.
