Acaba un mes d'agost esbojarrat. Comença setembre; tornen les classes, els entrenaments, la feina i els tres fronts oberts en forma de projectes reprenen posicions capdavanteres en el llistat personal de prioritats. Benaurada rutina! Aquells amb el cost d'oportunitat prou baix per llegir les humils divagacions d'aquest espai amb certa assiduïtat recordaran la felicitat que em transmeten els dies de pauta marcada. El camí definit, l'estabilitat rutinària, la possibilitat de posar cinquena en terreny conegut, sense sobresalts ni entrebancs.
M'he descobert durant les darreres setmanes, sembla que sempre em passa durant aquestes dates. Les aportacions en aquest espai i a alguns mitjans amb els que col.laboro puntualment tenen una freqüència de proporcionalitat inversa amb la incertesa del decurs dels dies. A mitjans de juliol parlava de maneres de ser, i ara m'adono que la meva evasió de la incertesa és extremadament elevada. Gràcies, Hofstede. A curt termini, la curiositat que desperta tot allò desconegut, noves experiències, nous llocs, noves persones, s'abracen com una desviació atractiva, fins i tot necessària, diria. A llarg termini, el tel que no deixa veure més enllà de les properes 24 hores m'angoixa, em fa posar neguitós i activa un mecanisme de defensa, ara sí necessari de debò, que cerca i executa els procediments per retrobar el terreny amable del llarg viatge.
Algú va dir un dia que la vida és un joc, i jo hi afegiria un joc de compensacions. Aprendre a deixar anar certes coses per garantir-ne d'altres, i això és el que ens defineix. Amb el temps ho veig més clar; no es tracta tant del que fem com del que no fem; no és més important el que diem, sinó les paraules que preferim no dir; no és més important allò que compartim, sinó aquelles coses que ens guardem per a nosaltres mateixos i prou. Si un mercat el defineixen les decisions i activitats de milions de petits i grans ens que compren i venen recursos limitats, la suma del nostre marc de compensacions personal defineix el contracte social del col.lectiu.
A vegades ens oblidem que sempre formem part d'alguna cosa molt més gran i important que nosaltres mateixos. No ens ho hem de retreure, posaria la mà al foc que ens ha passat a tots i és que els paranys són continus i les temptacions inevitables. Les persones necessitem aquest sentiment de pertinença i tot i que l'individualisme és totalment vàlid, el fet de compartir l'espai vital amb gent de tendències similars ja ens converteix en una comunitat homogènia per molt individualistes que ens creguem. Avui ens assabentàvem que el Govern de la nació disposa de dos mesos per convertir el castellà en la llengua vehicular a les escoles catalanes, reviu l'esperit d'el Animoso. Fa més d'un any la caverna jurídica, com la vaig etiquetar aleshores, ens esquitllava l'estatut; ho descrivia com l'última parada. Avui el nostre joc de compensacions ha quedat en entredit; tot allò que no hem dit, tot allò que no hem fet i que, com deia, fins a dia d'avui ens ha definit, ha caducat. Conseqüentment el contracte que durant tres segles ens ha regit ja no ens serveix, i menys amb les pautes que s'establiren ara fa 33 anys.
Formem part d'alguna cosa molt més gran i important que nosaltres mateixos. Que els arbres no ens tapin el bosc.
M'he descobert durant les darreres setmanes, sembla que sempre em passa durant aquestes dates. Les aportacions en aquest espai i a alguns mitjans amb els que col.laboro puntualment tenen una freqüència de proporcionalitat inversa amb la incertesa del decurs dels dies. A mitjans de juliol parlava de maneres de ser, i ara m'adono que la meva evasió de la incertesa és extremadament elevada. Gràcies, Hofstede. A curt termini, la curiositat que desperta tot allò desconegut, noves experiències, nous llocs, noves persones, s'abracen com una desviació atractiva, fins i tot necessària, diria. A llarg termini, el tel que no deixa veure més enllà de les properes 24 hores m'angoixa, em fa posar neguitós i activa un mecanisme de defensa, ara sí necessari de debò, que cerca i executa els procediments per retrobar el terreny amable del llarg viatge.
Algú va dir un dia que la vida és un joc, i jo hi afegiria un joc de compensacions. Aprendre a deixar anar certes coses per garantir-ne d'altres, i això és el que ens defineix. Amb el temps ho veig més clar; no es tracta tant del que fem com del que no fem; no és més important el que diem, sinó les paraules que preferim no dir; no és més important allò que compartim, sinó aquelles coses que ens guardem per a nosaltres mateixos i prou. Si un mercat el defineixen les decisions i activitats de milions de petits i grans ens que compren i venen recursos limitats, la suma del nostre marc de compensacions personal defineix el contracte social del col.lectiu.
A vegades ens oblidem que sempre formem part d'alguna cosa molt més gran i important que nosaltres mateixos. No ens ho hem de retreure, posaria la mà al foc que ens ha passat a tots i és que els paranys són continus i les temptacions inevitables. Les persones necessitem aquest sentiment de pertinença i tot i que l'individualisme és totalment vàlid, el fet de compartir l'espai vital amb gent de tendències similars ja ens converteix en una comunitat homogènia per molt individualistes que ens creguem. Avui ens assabentàvem que el Govern de la nació disposa de dos mesos per convertir el castellà en la llengua vehicular a les escoles catalanes, reviu l'esperit d'el Animoso. Fa més d'un any la caverna jurídica, com la vaig etiquetar aleshores, ens esquitllava l'estatut; ho descrivia com l'última parada. Avui el nostre joc de compensacions ha quedat en entredit; tot allò que no hem dit, tot allò que no hem fet i que, com deia, fins a dia d'avui ens ha definit, ha caducat. Conseqüentment el contracte que durant tres segles ens ha regit ja no ens serveix, i menys amb les pautes que s'establiren ara fa 33 anys.
Formem part d'alguna cosa molt més gran i important que nosaltres mateixos. Que els arbres no ens tapin el bosc.