La cambra alta americana aprovà la setmana passada un projecte de llei presentat pels demòcrates que penalitzarà els països que manipulen el valor de la seva
moneda per competir en els mercats internacionals. Si bé hi ha diversos estats que empren estratègies d’aquest tipus per devaluar la moneda i produir béns i
serveis més competitius, el principal afectat de la decisió senatorial és la Xina, el segon soci comercial en valor monetari dels Estats Units després de Canadà.
La controvèrsia sobre el valor del renminbi ve de lluny. Des de la seva instauració al 1948 el valor del iuan xinès ha fluctuat amb concordança amb la situació política del moment i els interessos mercantils del gegant asiàtic. Durant dècades l’intercanvi amb el dolar es mantingué a ¥2.46/$, fins al 1978 quan el iuan s’enfilà fins a ¥1,50/$ coincidint amb el període de la reforma econòmica xinesa encapçalada per Deng Xiaoping. Contràriament, a principis dels vuitanta es devaluà la moneda de forma continuada per seguir afavorint les exportacions fins arribar al mínim històric de ¥8,62/$ al 1994. Entre el 1997 i el 2005 l’administració de Jiang Zemin mantingué el valor fixat a ¥8,27/$. Durant aquests anys el creixement del producte interior brut fou explosiu passant dels 728 mil milions de dòlars al 1995 als gairebé 5 bilions de dòlars al 2009, un increment percentual superior al 500%. Al 2005 les autoritats xineses decidiren alliberar el iuan que augmentà el seu valor respecte al dolar fins a menys de ¥7/$; no obstant, arrel de la crisi econòmica i financera que esclatà el 2008 es decidí restituir un tipus de canvi fixe amb fluctuació controlada contra una cistella de nou monedes diferents.
Les implicacions dels tripijocs monetaris xinesos són conspícues a banda i banda del pacífic. En primer lloc, el baix valor del iuan afavoreix l’exportació de productes xinesos a baix preu arreu del món, atrau l’interès de corporacions que decideixen deslocalitzar fases de l’administració de la cadena de subministrament cap a la Xina i col·labora al creixement sostingut de l’economia xinesa, com ja s’ha observat. Així mateix, el iuan barat permet a països consumidors com els Estats Units importar productes a un cost molt menor del que els costava produir-los internament. La gran majoria de consumidors americans es veu beneficiada d’aquesta situació, car els permet comprar productes més barats i retenir més ingressos per altres despeses i inversions. Els que en surten més malparats de tot plegat són els fabricants i productors americans que observen com els seus béns perden competitivitat en contra dels béns xinesos.
En la majoria dels casos, un liberal argumentarà que si un producte no és capaç de competir al mercat el sector públic no n’hauria de finançar llur competitivitat amb subsidis o ajudes. Un país que destina diners a la producció de productes poc competitius no esdevindrà mai una economia del tot eficient i els seus habitants no disposaran d’una renda més elevada. Ara bé, en aquest cas, el liberal en qüestió també argumentarà que l’escenari que estem analitzant no presenta les característiques pròpies des lliure mercat, ja que la Xina no permet una fluctuació lliure de la seva moneda.
La situació no és fàcil de resoldre, la proposta del Senat pretén corregir el desequilibri del iuan instaurat des de Pequín, fer el dolar més competitiu per crear llocs de treball i donar un impuls a la balança comercial negativa dels Estats Units. És extremadament difícil preveure si l’impacte macroeconòmic de tenir més gent treballant compensarà un increment de la inflació i l’economia americana tornarà als nivells de creixement d’abans de la crisi. El que sí és cert és a que poc més d’un any de
la celebració de les eleccions presidencials, no només es té present l’impacte econòmic sinó també el polític. Al cap i a la fi, la decisió d’imposar una taxa als béns xinesos pot demostrar tenir conseqüències poc positives per a l’economia americana, en canvi tenir els lobbys contents per la creació de nous llocs de treball pot traduir-se centenars de milers de vots al novembre del 2012. De moment, l’ex ambaixador americà a la Xina i aspirant a les primàries presidencials pels republicans, ja ha dit que la decisió “podria provocar una gerra comercial".
Article publicat al Liberal.cat.
