Als qui una perspectiva temporal extensa els permet copsar l'escenari polític present amb el bagatge de l'experiència i un marc contextualitzat pel passat no els és difícil comprendre rancúnies, desavinences i bregues entre els catalans d'una banda i els de l'altra. "Sempre ha estat així". Als qui encara no carreguem la llosa del temps ens és més complicat d'entendre; digueu-nos naïfs.
Quan un col.lectiu, un grup de persones amb un objectiu comú, cau vençut, sempre busca les respostes de la desfeta portes endins: "no ho hem fet prou bé", és la conclusió consuetudinària. Inevitablement, la frustració de la derrota crea ferides en molts casos difícils de guarir. Si, damunt, resulta que durant anys uns elements aliens s'han ocupat d'abrandar les flames d'una manera sistemàtica, el conflicte es converteix en habitud i s'acaba establint en l'imaginari compartit com una situació normal.
Seguint, doncs, la tradició, grups, grupets i grupuscles de catalans continuen enfrontats des de les respectives tribunes amb les corresponents sigles i colors; i tota alternativa unitària que s'ha volgut dur a terme ha resultat ser foc d'encenalls. Ja no es tracta d'enemics, ni rivals, ni encara menys d'espolis fiscals o d'injustícies pressupostàries: fet i fet, cadascú fa el paper que li correspon. Ara bé, dia rere dia som més els qui rebutgem aquest pensament imposat; ara ja no és admissible.
El retrobament de l'esmentat col.lectiu amb la seva fita no ha de ser motiu de dramatisme com s'ha volgut fer creure. El catalanisme moderat del pujolisme ha cedit pas al sobiranisme, i aquest ha obert la porta del centralisme polític a l'independentisme. I encara hi ha que creu que voler la llibertat del seu poble és ser radical! La voluntat de milions de catalans reclama poder decidir lliurement el destí de la terra que trepitgen; l'objectiu és el mateix per a tots, i només ens hem de plantejar un seguit de condicions per arribar-hi junts.
La transició cap a Catalunya plena s'ha demostrat impossible en les condicions actuals, malgrat haver-ho intentat fent servir gairebé tots els mitjans al nostre abast. Cada vegada que ens veiem capaços de refer el camí rebem una bona estovada, ens reobren la ferida i ens empassem d'un glop el discurs de les dretes i les esquerres. La solució requereix inevitablement deixar de banda els partidismes i personalismes del moment i desempallegar-nos del parany d'uns bàndols que ens han fet creu que existien; si de debò tenim la voluntat d'esdevenir quelcom més que la perifèria rondinaire, hem de ser capaços de desfer-nos d'aquest llast i d'unir-nos en la consecució de la llibertat.
