(Escrit redactat abans de les eleccions i publicat al Diari Maresme)
Aquestes són les segones eleccions generals a les que tinc dret a vot i també és la segona vegada que no l'exerciré. U, perquè no sóc a casa per votar i coneixent com funciona la burocràcia estatal no em vull ni imaginar el procés de votar per correu, i dos, encara que fos a casa tinc bastant clar que no votaria. Sóc conscient que aquesta és una caixa de trons que s'obre a cada procés electoral, i més en l'estat d'alteració social en el que ens trobem. Votar, abstenir-se, vot útil, vot nul, vot en blanc; totes aquestes opcions són plausibles perquè el sistema ho permet; i no només això, sinó que també són opcions totalment legítimes ja que hi ha arguments vàlids per defensar-les.
Aquestes són les segones eleccions generals a les que tinc dret a vot i també és la segona vegada que no l'exerciré. U, perquè no sóc a casa per votar i coneixent com funciona la burocràcia estatal no em vull ni imaginar el procés de votar per correu, i dos, encara que fos a casa tinc bastant clar que no votaria. Sóc conscient que aquesta és una caixa de trons que s'obre a cada procés electoral, i més en l'estat d'alteració social en el que ens trobem. Votar, abstenir-se, vot útil, vot nul, vot en blanc; totes aquestes opcions són plausibles perquè el sistema ho permet; i no només això, sinó que també són opcions totalment legítimes ja que hi ha arguments vàlids per defensar-les.
Malgrat sigui una postura un pèl idealista, sempre he entès les campanyes electorals com episodis generadors d'il·lusió entre la ciutadania en els que els candidats s'esmercen en vendre el producte que posaran en pràctica si resulten escollits. Teòricament, la competència entre els candidats hauria de fer pujar el llistó de la qualitat de les propostes alhora que augmenta proporcionalment l'expectació de l'electorat.
Malauradament no és així. Hom té la sensació que la tònica establerta no és la de votar per convicció dels postulats d'un partit o candidat sinó per descart dels mateixos; conseqüentment, no resulta complicat imaginar-se quanta alegria pot despendre haver de plantejar-se quina és la menys dolenta de totes les opcions possibles. A finals de l'any passat CiU arrasà als comicis al Parlament de Catalunya, però no es podria raonar que el govern sortint va fer tant per la candidatura d'Artur Mas com el propi David Madí? Algunes fonts apunten que aquest diumenge s'establirà una majoria absoluta del PP, però voleu dir que Mariano Rajoy se l'ha guanyat o gran part del mèrit hauria de ser per Zapatero i la seva pèssima gestió de la crisi?
El cert és que molts altres factors col·laboren a aquest desencís generalitzat: la manca de llistes obertes, els continus estira-i-arronses entre candidats, la frivolitat i la poca transparència amb la que es tracta el cost de la campanya electoral, les tres dècades de Rajoy, Rubalcaba, Duran o Fernández Díaz arrapats a trones diverses...
La bona notícia és que, ens costi o no de creure, les solucions a aquests problemes no són massa complicades d'assolir. Tot passa per un electorat més exigent. No podem caure en el parany de rebaixar les nostres expectatives perquè creiem que la classe dirigent no està prou preparada. Tenim el mal vici de donar per bò el sistema actual simplement perquè és el que tenim; i tot i que és dificil sentir-se responsable del veredicte de l'escrutini, doncs un vot té un pes ínfim dins del total del cens, hem de recalibrar el que esperem dels nostres polítics i determinar si de debò els partits existents ens representen. Aquest diumenge tenim una nova oportunitat per exigir el que volem, sigui quina sigui la decisió fem-la des de la il.lusió per un demà millor i no un de menys dolent.