Moreneta Caganera

L'escatològica tradició de posar una figureta fent les seves necessitats en un raconet del diorama domèstic s'ha convertit en una font d'inspiració anual per a aquells que les comercialitzen. Així, cada any per aquestes dates ens assalta la novetat d'una nova figura agenollada, desproveïda de tot pudor i amb el cagalló sota les natges. 

Aquest any ha estat el torn de la Mare de Déu de Montserrat. La Moreneta. El símbol eclesiàstic més sagrat de Catalunya s'ha enganxat la túnica als esbarzers de la llibertat d'expressió i s'ha quedat amb el cul al aire i el ventre fluix. També hi ha qui diu que no, que només li han retirat el tron i l'estrip ja el duia de sèrie...  

Sigui com sigui, amb la polèmica ja encetada, siguem rigorosos: les anques de la nostra patrona haurien de ser en tot cas blanques com la neu. La pell bruna de la Mare de Déu i el seu Nenet Jesús diuen que es deu al fum de les espelmes que durant segles han il•luminat la verge. Seria excessiu suposar que més enllà d'enfosquir-li la pell i, possiblement, provocar-li alguna dificultat pulmonar, l'afany de veneració dels pecadors li deixés també el cul negre. Això sí que seria un miracle!

Llicències creatives a banda, la verge caganera ja es troba a les botiguetes del país i és de rebut preguntar-se, per 19,95€, quin és el seu nínxol de mercat. Els més devots ho consideraran amb tota probabilitat un sacrilegi i optaran per un empastifador més tradicional. Els menys devots, en general, no són massa avesats al pessebrisme i per tant la figura tampoc hi té cabuda. Els que, com a casa, convivim en una moderada nebulosa agnòstica però encara fem el pessebre com una activitat més cultural que no pas religiosa, davant l'ampli ventall de caganers disponibles, al costat del barretinaire restret hi preferim col•locar un caganer menys polèmic i segurament amb un toc d'humor més sa: digues-li Messi, digues-li Obama o digues-li PSY. 

Caga el rei, caga el papa... Els caganers humanitzen els herois dels nostres temps i ens recorden que són com la resta de mortals: un cop al dia defugen de tota glòria i exposen les seves galtes a la fredor siberiana de la ceràmica. Són persones. La verge negra en canvi no té ni veu, ni personalitat, ni cap atribut per humanitzar; teologia a banda, no és més que un tall de fusta. La Moreneta caganera és tan innecessària com legítima, esgarraparà algun somriure i amb la broma feta passarem pàgina.  

Read More

Punt d'Inflexió

S'albiren canvis importants a l'economia catalana i en la seva societat. Si bé el darrer lustre ha provocat, possiblement, les penúries més importants de les darreres generacions, diversos indicadors socials i anàlisis econòmics ens dibuixen una nova conjuntura que podria indicar que hem tocat fons en aquest període recessiu. Aquesta fet, juntament amb l'agitada realitat política i l'inevitable camí cap a l'estat propi, situa a Catalunya en un dels punt d'inflexió més importants de la seva història. 

Avui el conseller Mas-Colell presenta els pressupostos de la Generalitat pel 2014. Les partides per l'any que ve no inclouen cap retallada addicional, fet que consolida les perspectives optimistes que s'iniciaren ara fa unes setmanes amb la revisió de la previsió del creixement del PIB estatal per part de l'FMI. I malgrat l'augment pronosticat és marginal, és una dada prou significativa si la comparem amb les contraccions dels darrers exercicis. 

D'altra banda, l'estudi "Efectes del canvi de cicle econòmic sobre les tendències demogràfiques", publicat el darrer octubre per Cristina Amarelo, realitza un seguit d'observacions fonamentals per entendre la dimensió de la crisi aquests darrers anys. En primer lloc, l'increment desorbitat de la població estrangera al país, que al 1999 representava un 2,3% de la població i a principis del 2010, en el seu punt màxim, va assolir una quota del 16% gràcies a les àmplies oportunitats laborals creades que sol.licitava el nostre teixit productiu, ha propiciat que avui la taxa d'atur d'estrangers residents a Catalunya s'acosti al 40%. Així mateix, a nivell demogràfic, el 2013 pot ser el primer any "en molt de temps" que Catalunya tingui menys habitants que l'any anterior, ja que més enllà del baix índex de natalitat autòcton el saldo migratori dels darrers dos anys ha estat negatiu . 

La ciència econòmica ens diu que els estats disposen principalment de tres mecanismes per augmentar la seva producció a llarg termini; implementar avenços tecnològics que permetin millorar la productivitat, la creació de noves i millors infraestructures i el descobriment de recursos naturals, i l'augment de la població activa. L'aposta de creixement que s'escollí durant els anys previs a la crisi ha demostrat ser insostenible i tenir conseqüències devastadores tan per a autòctons com per a nouvinguts. No obstant, ara tenim una nova oportunitat.

Una oportunitat per bastir una economia pròspera i robusta, industrialitzada i especialitzada, que inverteix en recerca i innovació i que premia l'èxit dels que arrisquen el seu capital i assoleixen les seves fites. Tenim l'immillorable oportunitat de canviar el nostre model econòmic, de depurar processos i implementar-ne de nous, millors. Se'ns brinda l'ocasió de construir un mercat en què la qualitat prevalgui per sobre la quantitat, en què el valor afegit i no el mer increment productiu sigui el greix dels nostres engranatges, en què l'exigència i la meritocràcia substitueixin la mediocritat i el nepotisme. En definitiva, tenim l'oportunitat d'abandonar la perifèria, els PIGS i les marques blanques per convertir-nos en referents, en contribuents nets i per fer de Catalunya una de les economies més dinàmiques de tot el continent. Fem-ho.

Port de Barcelona

Read More

Qui pagarà Castor?

Les darreres setmanes el sud del principat ha patit un seguit de moviments sísmics poc habituals, i malgrat cap de les fonts oficialistes vol confirmar o desmentir l'origen d'aquests terratrèmols, tot sembla indicar que es tracta de la planta d'emmagatzematge de gas del projecte Castor a 22 kms de la costa de les Cases d'Alcanar, a Tarragona, i Vinaròs, al País Valencià.

Ahir, representants de la Generalitat ja van iniciar tràmits legals per recopilar més informació i obrir un procés judicial al respecte; i avui, el Ministre Soria ha realitzat una visita llampec a la planta per calmar l'exaltació ciutadana amb les fotografies i declaracions de rigor als mitjans de comunicació.

Mentre el politiqueig segueix el seu tactisme habitual, el revol que han aixecat aquests terratrèmols han fet públics alguns els draps bruts de la planta Castor, com ara que el finançament del projecte és un 90% més elevat que el pressupost inicial o que Florentino Pérez es volia desfer tant si com no de la participació majoritària de la seva empresa i encara no sabem per què.

L'escenari, doncs, és el següent: una operació desenvolupada per Escal UGS (privada però controlada en part per Dunde Unlimited Corp., empresa canadenca que ha registrat un benefici net de $46,5 milions el primer semestre de 2013), que va obtenir els drets d'explotació amb la firma de... Josep Piqué; executada pel Grupo Cobra, subhòlding industrial d'ACS, que presideix Florentino Pérez i que el 2011 va registrar uns beneficis de 962 MEUR, finançada mitjançant un crèdit otorgat per diversos bancs, entre ells Bankia, entitat rescatada amb diner públic; concedida del Ministeri d'Indústria, aleshores socialista, i el vistiplau de la Generalitat Valenciana, popular, ha resultat no només en un desastre econòmic que ja deu centenars de milions d'euros sinó en una amenaça sísmica constant fins que no s'ha aturat l'activitat de la planta, i de la qual l'empresa adjudicada només es responsabilitza dels terratrèmols inferiors a 3 graus, és a dir, aquells que teòricament no són capaços de provocar desperfectes en les construccions civils. 

Entretant, de les parts implicades en el paràgraf anterior algú (o tots) hauria de ser culpat d'irresponsable i, si s'escau, de negligent i respondre per tots els danys i pèrdues econòmiques que pugui causar l'aturada del projecte Castor i els moviments sísmics. Tenim per escollir bancs, constructores, energètiques, polítics... vaja la plana major de la burgesia castellana; fet que em fa pensar que d'alguna manera en sortiran tots ben parats i tot plegat es camuflarà amb algun augment tarifari gentilesa dels contribuents. 

Read More

Les Dues Espanyes

La composició marcadament bipartidista de la política espanyola, més enllà de les díscoles irregularitats perifèriques, manté latent el conflicte històric de les dues espanyes. Desenganyem-nos, no és desenterrar fantasmes del passat, és una realitat ben contemporània. Com un volcà adormit que a voltes deixa anar una fosca bafarada, el magma ideològic castellà, reforçat per una gruixuda capa de correctisme polític, no pot evitar reescalfar-se quan es discuteixen les qüestions cabdals que defineixen què és Espanya.  

Durant anys, dècades, no hi ha hagut cap erupció. La darrera va deixar una ferida molt profunda que el franquisme va intentar curar amb xorrolls d'alcohol. La transició ho ha estat intentant a base d'embenats i mercromina, amainant llurs focs emocionals i canalitzant-los en propostes més o menys constructives que encaixen millor en la conjuntura pseudodemocràtica actual. 

No obstant, els efectes devastadors de la crisi, que ha depurat males pràctiques i vicis d'aquesta societat sobresubvencionada i corrupta, ha empès a que es cerquin nous referents liderar plantejaments alternatius. L'exemple evident el trobem amb els indignats i l'ample suport social que gaudeixen. Tanmateix, a efectes de representetivitat política, i encasellats en aquest marc mental dicotòmic, arcaic, de les dretes i les esquerres, no s'han articulat unes sigles i una marca que englobi aquest rebuig social.

Les enquestes més recents d'intenció de vot mostren una tendència inequívoca que l'Espanya majoritàriament bipartidista s'enfonsa. Podríem pensar que el pluralisme a les Cortes afavoriria l'eradicació definitiva de les dues espanyes, oi? Almenys la crisi hauria servit d'alguna cosa, però quan l'alternativa a l'esquerra del PSOE és l'extrema esquerra d'IU, i la de la dreta del PP és la senyora Rosa Díez (o Ciudadanos, a casa) només es reforça la idea d'una bipolaritat visceral encaminada a repetir episodis que ja es creien superats i a cometre errors que ja es donaven per apresos.

Fem via, no fos cas que aviat veiem lava sortir pel cràter; fem via.

Read More

Cruïlla Maresme

La versió digital del diari Ara ha penjat aquest cap de setmana un debat sobre l'actualitat de la comarca del Maresme amb la participació de Joan Mora, l'alcalde de Mataró; Agàpit Borràs, arquitecte; Roser Moré, presidenta de la FAGEM; i Oriol Calvo, Director del Museu del Càntir d'Argentona. La xerrada, conduïda per Mònica Terribas, ens ha brindat l'anàlisi acurada del senyor Borràs, que s'expressa amb la clarividència d'aquells que ja estan de tornada de moltes coses. L'arquitecte descriu el Maresme com un balcó que dóna al mar: La serralada litoral, l'horta; els pobles, les residències; i la platja, el turisme. 

En el transcurs del debat es sospesen algunes de les qüestions més punyents que els maresmencs tenim al tauler: la manca de sòl urbanitzable al Baix Maresme, l'impacte de la via del tren al llarg de lcosta, els peatges de la C-32, la potenciació del clúster tèxtil o la manca d'un sentiment indentitari comarcal. No obstant, més enllà d'oferir propostes concretes el que es posa de relleu en el col.loqui és la complexitat econòmica d'aquest lingot del litoral català.

En el context comarcal actual serà complicat potenciar aquesta suposada identitat maresmenca fins que no decidim d'una vegada què volem ser de grans. D'una banda, el Baix Maresme viu a l'ombra cada cop més allargada de Barcelona, de fet, Tiana i Montgat ja formen part de l'àrea metropolitana, i en la tendència geopolítica actual en què les ciutats guanyen pes i influència envers els estats, la capital catalana fa dubtar fins i tot a Mataró de l'estratègia que cal seguir: invertir en un perfil propi com a capital de comarca i ciutat de referència o pujar a collibè de la marca Barcelona. 

D'altra banda, tenim l'Alt Maresme i la seva projecció com a destinació turística. Estancats en l'híbrid "Costa de Barcelona-Maresme", promocionat per la Diputació, seguim sense saber ben bé quin és el nostre referent. L'opció de sumar-se a l'efecte bandwagon  de la marca Barcelona pot ser beneficiosa però també pot acabar saturada per sobreexplotació. Apostar pel lideratge de Mataró com la punta de llança de l'atractiu turístic maresmenc encara no és prou convincent tot i els esforços de la capital, com el conveni amb la ciutat portuària nord-americana de Fort Lauderdale. En darrer lloc, la promoció conjunta amb els pobles de la Selva sempre ha estat una alternativa present tot i que mai s'ha acabat de materialitzar.

Malgrat tot, aquesta darrera opció és possiblement la més atractiva pels municipis de l'Alt Maresme. El concepte no és ni molt menys novell, la Selva Marítima és una realitat geogràfica natural que només ens hem de creure. Des d'una perspectiva diferent i mitjançant el treball conjunt de diversos ens administratius, el Tordera, aquesta aparent frontera política i administrativa infranquejable, pot esdevenir la columna vertebral d'un projecte econòmic que permetria bastir un sector turístic capdavanter al mercat mediterrani.

Sigui com sigui el Maresme es troba en una cruïlla important i no ens podem permetre ni la inacció ni la manca de projecte. Si Mataró s'ha de convertir en el motor que tiri d'aquest carro tan heterogeni, com reclama l'arquitecte Borràs, el plantejament ha de ser ambiciós i rigorós perquè la resta de municipis s'hi sumin. Ara bé, el marge de maniobra és limitat i si no s'actua amb diligència la identitat de la comarca acabarà despareixent; mig diluïda per les aspiracions turístiques, mig engolida per l'efervescència barcelonina. 

Vilassar de Mar, d'Ernest Descals

Read More

Ni txitxa ni llimonada

Sigui dit d'entrada, desconec si és aquesta una anècdota poc o molt estesa entre l'imaginari col•lectiu dels espanyols arribats a Catalunya la segona meitat del segle passat; tot i això, han estat diverses les ocasions que l'he escoltat i varis els interlocutors que l'han explicat. El breu relat narra, amb la gràcia inherent d'aquests personatges, l'experiència de persones nascudes i crescudes en algun poblet del sud de la península que havent, més tard, emigrat i viscut un bon grapat d'anys al nostre país, ara també seu, han patit una curiós desdibuixament de la seva identitat, fins al punt que a Catalunya els seguim considerant un "andalús" però quan tornen a el pueblo a visitar la família s'hi refereixen com el "catalán".  

Dies enrere, en un exercici de síntesi obligat pel senyor Twitter, arribava a una conclusió sorprenentment similar amb l'anècdota dels andalusos-catalans (o viceversa) i l'emboirament identitari, en aquest cas, del cap dels socialistes catalans. El drama de Pere Navarro demostra la impossibilitat del federalisme: massa catalanista pels espanyols, massa espanyolista pels catalans; resava la piulada. 

Curiosament, a l'entrevista al Món a Rac1 que Jordi Basté li feu dilluns passat a Duran i Lleida, el propi dirigent democristià em facilitava la confecció d'aquesta reflexió confessant que l'afecta moltíssim que el titllin de "botifler" a Catalunya i d'"independentista o cabró" a Madrid. Més enllà de les interpretacions interessades que es puguin fer d'aquestes paraules, és inequívoca que la percepció popular del líder d'Unió, tan a Madrid com a Barcelona, s'assimila bastant amb la de Pere Navarro; massa pels d'aquí i massa poc pels d'allà.

Celebrada la cimera pel dret a decidir i amb la consulta que s'albira en un horitzó no molt llunyà, plantejaments polítics que han servit dirant les dècades de la transició ja no quallen i els seus paladins vagaregen en terra de ningú. Els tripijocs per excel•lència de la política catalana; vegi's, el peix al cove, fer la viu-viu, la puta i la Ramoneta, i crec que ja hi podem afegir sense reticències el (con)federalisme, tenen data de caducitat. I és que el tsunami sobiranista endegat per la societat catalana i en procés de canalització pels seus representants institucionals només ofereix dos escenaris postrems: la independència o l'assimilació. En aquest sentit, qualsevol viarany alternatiu com els que  professen Duran o Navarro és mantenir-nos en aquestes velles praxis cada vegada més residuals . Les mitges tintes s'acaben i ja no volem ni la chicha ni la limoná, ho volem tot.

Read More

Timoner Mas

El Molt Honorable President de la Generalitat Artur Mas va participar aquest dijous en una entrevista amb Jordi Basté i els seus col·laboradors del Món a Rac1. La xerrada d'hora llarga entre el President i els tertulians ha donat certa empenta a alguns dels recels que ja s'intuïen en relació a l'executiu català tot i que la lectura entre línies, exageradament necessària en el discurs de Mas, es pot interpretar de maneres molt dispars depenent del filtre polític que s'hi apliqui.

De fet, aquest exercici de fer copsable el missatge implícit del President Mas no és res més que la clàssica, per bé que renovada, ambigüitat convergent. Així com molts dels dubtes respecte a la plenitud nacional ja han quedat resolts, el procediment polític, social i humà per fer-ho possible continua essent una traça difusa: Camí d'Itaca, sí; però per on s'hi va? 

De l'estratègia del president català se'n desprèn aquesta sensació de voler encapçalar sense liderar, de voler-se deixar endur carregat a collibè tan per l'independentisme parlamentari com el social. Aquest fet  va quedar palès a l'entrevista de dijous: a cada envestida de Basté una fugida d'estudi del President. Una data per a la consulta? El President no en vol dir una per no influenciar el procés. Duran i Lleida es dedica sistemàticament a torpedinar el procés sobiranista? Mas s'aixopluga amb una equidistància funambulesca entre el líder d'Unió i Oriol Junqueras. 

Un altre país que en els darrers anys ha experimentat un procés polític transcendental que modificarà el seu curs en la història són els Estats Units per mitjà de la Llei de Protecció al Pacient i Cura de Salut Assequible, i per la qual Barack Obama serà sempre recordat com el president americà que va fer més per la igualtat social des de que Lincoln va abolir l'esclavitud. Tant impetuós ha estat l'esforç d'Obama per dur-lo a terme i tanta la determinació per fer-la realitat, que llur legislació es recordarà per sempre més com l'Obamacare.


Tampoc es tracta de convertir l'anhel d'una nació en una comesa individual i menys en un moviment personalista, però la transcendència de la conjuntura actual requereix lideratges poderosos i uns polítics que entenguin que ens trobem en un moment crucial del nostre destí com a poble i que a ells els correspon deixar-hi la seva empremta. "Cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra" resa el timó que el President té al seu despatx; doncs bé, president, és hora de capitanejar el vaixell que ens dugui cap a la plena sobirania.

Article publicat al Nació Digital

Read More

Uscovilca

Hugo Chávez perd la batalla contra el càncer i Veneçuela inicia un període incert d'eleccions i qui sap si de transició. Les opinions de tertulians, observadors, analistes, i tot tipus d'experts en actualitat política veneçolana que han aparegut aquests darrers dies no ens deixen gaire clar si el règim, o govern democràtic, del senyor Chávez passarà a la història d'aquest estat sud-americà com una època fosca o com un període fastuós.

Una de les notícies relacionades que més ha impactat aquestes darreres hores, més enllà de l'evident fractura social entre chavistes i antichavistes, és l'anunci que el cos del Comandante Presidente serà embalsamat i posat a mostra al Cuartel de Montaña, on va iniciar el cop d'estat de 1992, per més tard ocupar algun lloc d'honor possiblement al centre de la capital. Així, como ho són Mao o Lenin amb els seus mausoleus, Chávez seguirà sent paladí inert de la seva causa.

A mitjan segle XV, el gran conqueridor inca, contemporani d'il·lustres personatges històrics com Colom, da Vinci, Ferran d'Aragó, Enric VII d'Anglaterra o Maquiavel; fou Pachacútec Kuity Inqa Yupanki, el "transformador del món". Elegit pel seu pare d'entre els seus germans per encapçalar el Curacazgo de Cusco, durant el seu regant (1438-1471) es va establir l'Imperi Inca, i tan les gestes bèl·liques que en propiciaren l'expansió com la seva acció governamental que el solidificà constituïren un dels períodes més exitosos de l'Amèrica precolombina.

Estàtua de Pachacútec a Aguas Calientes, Perú

D'entre els esdeveniments clau a la vida de Pachacútec destaca l'èpica victòria davant del poble Chanca que marcà la creació del Tawatin suyo, les "quatre regions unides", i que algunes dècades més tard els espanyols van denominar com a "imperi inca" pel nom que rebia la classe dirigent d'aquell exòtic estat abraçat pels Andes.

La reputació dels chanques era temible i les tortures que inflingien als presoners de guerra capturats barbàriques. Representaven l'enemic més perillòs del Curacazgo i quan combatien ho feien convençuts d'estar protegits pel fundador de la tribu i primer rei, Uscovilca, a qui curiosament duien momificat a totes les batalles com a símbol de patronatge. Pachacútec, gran estratega militar, i els seus homes capturaren la mòmia d'Uscovilca i no només s'extingiren els chanques sinó que començà l'expansió gloriosa del poble inca.

Mentre que Veneçuela debat si l'interí Maduro disposa o no del carisma i l'oratria necessària per convèncer els votants, queda clar que la línia continuista, que sembla partir amb avantatge en la inminent cursa electoral, basarà una enorme part del seu programa en la veneració de la mòmia. Entretant, em pregunto si els chavistes s'empescaran alguna idea tronada per mantenir viu l'Aló Presidente o si els dissidents aconseguiran que la mòmia passi a millor vida... Bé, ja m'enteneu.

Article publicat al Nació Digital.

Read More

El Gegant Condemnat

L'economia de mercat, ens agradi més o menys, ha demostrat ser el menys dolent dels sistemes econòmics que s'han dut a la pràctica. Reiterat clixé que em basta de premissa per la reflexió que segueix. La competència és el motor de l'economia i el risc, el greix que crea llocs de treball, paga nòmines i posa un plat a taula en una societat moderna. El problema mai no ha estat el mercat, sinó les persones. La teoria de les idees, el mite de la caverna. 

Una visió superficial de l'establishment mundial ens descriu una gran majoria de societats que es regeixen per un seguit de normes comunes i convingudes que, amb totes les seves imperfeccions, ofereixen possibilitats per al desenvolupament i la prosperitat. És, doncs, el comerç, el comú denominador, la garantia de pau; el carburant que permet que la parafernàlia liberal rutlli. Conseqüentment, quan tots actuem entre paràmetres similars o ens aixopluguem dessota el mateix paraigües és molt fàcil distingir els que van per lliure. Els tramposos. D'entre tots, l'exemple més evident és la Xina. 

El gegant asiàtic és el més clar exponent del despotisme parasitari que aplica el capitalisme d'estat per mantenir viva la difusa flama d'un comunisme repressiu i obsolet. El partit per sobre de les persones; la falç per a la devaluació del renminbi i el martell per a la censura de l'opinió. No obstant, els enganyosos beneficis del país durant dels últims temps repercutiran en deficiències a les que, a llarg termini, la Xina haurà de fer front. Precisament, una de les prioritats del nou executiu encapçalat per Xi Jinping, llicenciat en teoria marxista i educació ideològica, serà mantenir l'explosiu creixement econòmic de les darreres dues dècades que es situa gairebé al 10%. 

La comunitat internacional roman expectant envers un nou gabinet compost per reformistes i conservadors, encara que les reformes principals tindran més a veure amb la corrupció, la degradació ambiental i el malestar social més que no pas l'adaptació de la Xina a unes doctrines més liberals. Així mateix, algunes de les obscures pràctiques del país han començat a tenir les seves repercussions socials i econòmiques, i s'espera que cada vegada n'apareguin més.

A Hong Kong, per exemple, s'establiràn restrictives quotes per a les mares de la Xina continental que vulguin parir als hospitals de l'illa, la política de fill únic implementada pel govern des del 1970 està provocant que moltes dones embarassades es desplacin a l'antiga colònia britànica per donar a llum. Els habitants de Hong Kong han mostrat el seu malestar ja que són els seus imposotos els que paguen llur servei. De fet, al 2011 gairebé un 47% dels nounats tenen mares nascudes fora d'aquesta regió administrativa especial.

Als Estats Units, per la seva banda, la crisi ha purgat moltes de les males pràctiques industrials i manufactureres i els procés d'externalització productiva ha virat: es preveu que els nord-americans recuperin en els propers anys entre 2 i 3 milions de llocs de treballs actualment a la Xina. L'outsorcing, precisament fou un dels temes candents de la campanya presidencial americana. 

A més a més, diversos analistes consideren que el país també es troba sota els efectes d'una gran bombolla immobiliària que pot arribar a tenir conseqüències devastadores per a l'economia el dia que el govern no aconsegueixi controlar-la. 

Resulta dificil imaginar-se el dia en que la comunitat internacional li passarà factura al principal creditor dels Estats Units d'Amèrica, a la segona potencia econòmica mundial, que a més té bomba atòmica, i un membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides; però la història ens ensenya que tantes trampes  acaben atrapant els seus perpetradors, i qui sap si el miracle xinès, el gran paradigma socialista del s.XXI, no es veurà desembocat a un desgavell econòmic absolut més d'hora que tard.

Read More