Guanyem la República

L'entrada a presó del Govern legítim de Catalunya ha marcat un punt i a part en el procés, tal com també ho va fer la brutalitat policial de l'1 d'octubre. El dic de contenció "constitucionalista", per no malgastar desqualificacions que ens faran falta més endavant, és cada cop més inestable -la seva vehemència i voracitat només demostra la manca de fonament racional-, Espanya té un problema gros i l'opinió pública europea s'està despertant.

L'engarjolament dels nostres representants polítics ha suposat per a molts la fi de les espelmes, els clavells, les cassoles i tota l'alegríssima gesticulació que tant ens agrada i que tant hem practicat l'últim lustre. Entre tots ens hem cregut que com més acolorides i logísticament enrevessades fossin les nostres performances urbanes millor cauríem a fora, i qui sap si es posarien del nostre costat. Doncs bé, no ha estat així. Com diu Pere Cardús en el seu recent article a Vilaweb, "I si comencem a parlar clar?", ja no fa falta treballar per tenir la raó sinó per tenir una república. 

Però QUÈ podem fer exactament? L'estat ha esgotat la via política; la politització de la justícia i la judicialització de la política són dues cares d'una moneda on encara s'intueix el perfil del Caudillo. I per molta ràbia continguda que tinguem, la violència tampoc no ens durà enlloc, el monopoli de la força també el té Madrid i sempre que ens hi hem posat bé per agafar la pedra, la falç o el fusell n'hem sortit ben escaldats. 

Així doncs, com diu Cardús, hem de concentrar els nostres esforços, hem de ser eficients i hem de ser pràctics. Hem d'aconseguir el màxim impacte i repercussió amb la mínima despesa d'energia, temps i diners. 

Per exemple, posats a tallar carretes l'usuari @OGomis al Twitter ens proposa aquest mapa per entendre a on podem fer mal:

 

Talls continuats i indiscriminats a les entrades de Barcelona i altres ciutats de Catalunya només generaran animadversió i malestar a molta gent del país que entre cassolada i manifestació necessita anar a treballar, estudiar, recollir els nens a l'escola o fer les compres de la setmana. Si concentrem els talls a les principals artèries d'entrada i sortida del Principat el missatge és el mateix, té més repercussió internacional -es generaran cues i malestar a l'estranger- i no s'afecta la circulació interna.

D'altra banda, la vaga general com a eina per provocar una sacsejada econòmica pot arribar a ser una mesura de pressió important, així i tot l'estat disposa de molts mecanismes per estabilitzar l'economia. Entre ells, la Unió Europea que, atès el cas, no dubtaria en esmorteir l'impacte financer d'una aturada de país en un estat membre. Si la intenció és fer disparar la prima de risc, val a dir que fan falta molts dies de vaga per arribar als nivells d'incertesa de fa uns anys.

Gràfica extreta de datosmacro.com

Avui 3 d'octubre la prima de risc és de 110 punts, molt lluny dels 650 punts del 2012 en plena crisi econòmica. Podem fer vaga i mostrar el nostre rebuig i desencís amb l'estat espanyol, però és difícil imaginar-se que un moviment de 3 o 4 milions de persones pugui fer trontollar seriosament la setzena potència econòmica mundial. 

Sempre he pensat que si la independència de facto seria la DI; la independència mental, social o com preferiu anomenar-la s'efectuaria en els petits gestos dels ciutadans anònims en els seus quefers diaris. Un bon amic em va fer reflexionar un dia sobre què ens diferenciava dels espanyols a efectes pràctics, i més enllà d'una explicació cultural més metafísica que tangible, més volguda que real, la principal i única diferència és l'idioma en què ens expressem. Cert, darrere la llengua hi ha un substrat mil·lenari que ho condiciona tot, però no deixem de ser espanyols més o menys assimilats que en acabat parlem català. Un català, per cert, cada cop més erosionat per aquesta llengua desprotegida i indefensa a Catalunya que té més de 400 milions de parlants arreu del món. 

Com podem desconnectar mentalment de l'estat espanyol? Se m'acuden dues mesures de desconnexió immediates que amb un petit esforç de tothom i sense que ningú acabi a la presó poden començar a crear un marc social català propi.

La primera és el canvi d'hora i adaptar-lo unilateralment al que ens pertoca per longitud geogràfica. El 1942 Franco va decidir que Espanya havia de tenir la mateixa hora que l'Alemanya nazi de Hitler i es va endarrerir 60 minuts el rellotge. Si Catalunya torna a la seva franja horària històrica, no només trencarem amb les dinàmiques socials d'Espanya (horaris comercials, familiars...) sinó que liquidarem una directriu ordenada pel mateix dictador. Més enllà del simbolisme antifeixista, si cada vegada que els transportistes creuen la Jonquera, els turistes aterren al Prat o els creueristes posen peu al Port de Barcelona, s'ha d'ajustar el rellotge perquè a Catalunya van una hora avançats, la sensació d'haver arribat a un país diferent és indiscutible.

La segona mesura, relacionada amb la primera, i àrduament treballada a casa nostra pels seus promotors, és la reforma horària. Juntament amb el canvi de fus horari, l'aplicació immediata de la reforma horària seria la segona iniciativa per acabar de marxar mentalment i consolidar a la consciència col·lectiva majoritària de Catalunya una República socialment diferent. L'adaptació a l'horari proposat per Fabian Mohedano i els seus acòlits ens permetria allunyar-nos d'Espanya i apropar-nos a Europa, excloure'ns de l'"Spain is Different" i vendre el "Catalonia is just like you". Quina gràcia que els espanyols sopin a les 22 h i siguin tan poc productius, no?

Aquestes són algunes de les coses que podem començar a organitzar per solidificar una República que no necessita més somriures ni voluntaris de l'ANC impedint enganxar cartells a la Subdelegació del Govern a Girona, com ens hem trobat sovint. Amb els Jordis i mig govern empresonat, els catalans ens hem de guanyar el nostre estat allà on no podran colonitzar-nos mai, en les nostres consciències i les nostres maneres de fer i de ser. Que sigui aquest el mandat del futur Govern independentista sorgit el 21-D; els nostres parlamentaris ja van votar que Catalunya fos un país lliure, actuem doncs com a llurs ciutadans. 

Read More

Neix el PAM

Ha passat desapercebut pels mitjans locals del Maresme septentrional un acte prou important per a fer-ne esment i comentari. Els fets van tenir lloc el passat 14 de maig al Local Social Sant Andreu al barri homònim de Tordera; la Plataforma Alt Maresme, o PAM, es va presentar en societat en un acte amb poc més de 30 persones que conformen els signants del manifest fundacional. 

El PAM s'ha constituït com a partit polític amb un àmbit d'actuació geogràfic que comprèn "els sis pobles que conformen la subcomarca de l'Alt Maresme o Maresme Nord" -això és: Calella, Pineda de Mar, Santa Susanna, Malgrat de Mar, Palafolls i Tordera. Així ha quedat definit als estatuts del partit, com també l'estructura interna, essent-ne el Consell Intermunicipal el màxim òrgan executiu, compost per set persones: un representant de cada poble i un Coordinador Intermunicipal, elegit en primàries entre els propis membres del partit.  

Aquest novell i humil projecte, per bé que encara es troba a les beceroles de la seva expansió i implementació territorial, ja compta amb representants dels sis pobles i ha començat a dissenyar una campanya d'actes per donar-se a conèixer i teixir complicitats entre la població local per cercar persones interessades en el projecte i formar-ne part a les llistes electorals pel 2019. Més enllà d'explicar l'organització interna i el funcionament del partit, a l'acte del proppassat 14 de maig es van presentar els sis primers representants locals i l'ideari polític, fonamentat en tres eixos principals que de seguida desgranaré. 

Els representants locals són Àngel Gómez de Calella, Jesús "Txetxu" Corbella de Pineda, Juli Pineda de Santa Susanna, Jaume Fontrodona de Malgrat, David Torres de Palafolls i Marc Palacios de Tordera, finalment, el primer Coordinador Intermunicipal és Manel Recio, de Pineda, elegit durant el mateix acte fundacional. 

Fou el mateix Recio qui explicà el plantejament polític de l'entitat, "el projecte neix de la constatació que l'Alt Maresme és una realitat econòmica i geogràfica molt ben definida, que nosaltres ara volem explicar en termes polítics. Hem creat un partit que aspiri a marcar el compàs de la política municipal dels nostres sis pobles i que més enllà d'introduir grans plantejaments o objectius faraònics vol reordenar les prioritats de moltes coses que en el seu moment se'n va parlar però que han quedat guardades en algun calaix administratiu."

El primer dels tres pilars d'actuació del PAM es basa en la pacificació de "les tres cicatrius que tenallen els nostres pobles", en referència a la via del tren, l'N-II i la C-32. Volen que els nord-maresmencs no hagin de pagar més per usar l'autopista mentre no hi hagi una via principal alternativa a l'N-II, tot i que aquesta proposta es podria fer efectiva amb l'esperada fi de la concessió el 2021. En relació a la carretera, el PAM proposa crear un comitè d'experts, amb el suport d'altres administracions, que presenti alternatives viables a l'actual i insostenible sobresaturació de la via, sobretot al seu pas entre Pineda i Calella. En darrer lloc, Recio ha explicat que la viabilitat del sector turístic a la zona, tan dinàmic i competitiu durant dècades, a més de ser una reconeguda destinació turística en l'àmbit internacional, està condicionada per l'inevitable soterrament de la via del tren per garantir-ne un futur pròsper, "el metro de Barcelona té 146 quilòmetres de via subterrània, amb algunes zones com Drassanes o la Barceloneta molt a prop del mar, nosaltres demanem que es tregui la pols del pla per soterrar la via des del túnel del far de Calella fins a la bifurcació abans d'arribar al Pla de Grau a Malgrat; estem parlant d'uns 10 quilòmetres de via. El nostre territori no es pot quedar enrere!"

El territori que comprèn l'Alt Maresme dins de la comarca del Maresme

El segon eix programàtic del PAM s'edifica al voltant de la mancomunització de serveis, emfasitzant en una disposició pragmàtica i utilitarista dels recursos sanitaris, esportius i d'emergències. Recio ha explicat que "la consolidació d'uns serveis mancomunats va molt lligada a la reinterpretació de les estructures abans comentades, és essencial disposar d'una bona connexió entre els sis pobles per dibuixar un projecte d'equipaments compartits, més eficient i més assequible pel contribuent".

El tercer i darrer eix desgranat pel coordinador alt-maresmenc no es tracta tant d'una proposta concreta sinó d'un canvi de mentalitat que ofereixi un relat per promoure i desenvolupar tot un seguit d'iniciatives i idees. "Aquest punt de vista que els pobles de la nostra zona competeixen entre si per ser la "capital" de l'Alt Maresme s'ha d'acabar. Seguint el fil de la mancomunització de serveis, impulsarem iniciatives que englobin els sis pobles i en requereixin la seva entesa i participació. Plantejarem l'arranjament d'un passeig marítim lineal i cohesionat, des de la punta de la Tordera fins al far de Calella, o la creació d'una anella verda que contornegi el nostre territori, prenent de model el "Tourdera". Busquem teixir complicitats dins del territori i trencar amb dinàmiques de manca de col·laboració i diàleg que només s'expliquen perquè els governs locals de cada poble són de partits diferents amb interessos divergents. Nosaltres no volem estar pendents dels tripijocs polítics i d'intercanvis de butaques a consells comarcals o diputacions, ni de doctrines imposades des de Barcelona o Madrid. Som lliures per actuar exclusivament en benefici de l'Alt Maresme, i així ho farem". Per acabar d'exposar el canvi de paradigma que proposa el PAM, Recio va explicar que existeix un cas recent d'èxit en l'àmbit associatiu en el qual vol emmirallar-se el partit com són els Castellers de l'Alt Maresme, la colla castellera que engloba els mateixos sis pobles, i que en volen replicar la voluntat de convertir-se en dignes representants del territori, l'esforç col·lectiu i el treball pel bé comú. 

Al final de l'acte, Txetxu Corbella, representant de Pineda al Consell Intermunicipal, ha explicat que des que es va començar a parlar del PAM els paral·lelismes amb Independents de la Selva són inevitables, fins i tot es va esmentar, més amb to de gresca que altra cosa, que qui sap si en un futur aquests dos projectes municipalistes podrien buscar punts d'entesa per bastir i promoure una nova comarca a banda i banda de la conca del Tordera, "fent que la Tordera passi de ser una frontera del segle XX a la columna vertebral d'una comarca del segle XXI." 

Per acabar, Recio va afegir que tot i que les eleccions municipals del 2019 encara queden molt lluny són optimistes en relació a les possibilitats d'obtenir representació als consistoris dels sis pobles. Encara no han començat a treballar en clau electoral però no descarten presentar-se amb l'eslògan "Alt Maresme, Lliure i Tropical!", segons va explicar el coordinador del partit amb un somriure els llavis. Aquesta, precisament, fou la consigna que van cridar entre aplaudiments els assistents a la cloenda de l'acte de presentació del PAM; un partit fictici, que no existeix, però que donaria molt de joc als nostres pobles. 

Read More

Moció de Censura

No es recorden a Malgrat de Mar episodis tan políticament tumultuosos com els d'aquests últims dies. La batllia que durant 37 anys ha estat propietat del PSC va canviar de mans després de la moció de censura presentada per Junts x Malgrat, Esquerra, el PDeCAT i la CUP. L'avantmatx, el ple extraordinari i el post partit han estat plens d'acusacions i crítiques, deixant pel record moments que ja formen part de la història política del municipi, com la innòcua recollida de firmes de Mercader per salvar el càrrec o la composició d'un govern a quatre que haurà de salvar importants esculls ideològics. 

Amb tot, la moció de censura ha enviat per primer cop el PSC a l'oposició, amb Joan Mercader al capdavant, a qui no conec personalment, però pel que diuen els que l'han tractat és un home que escolta molt, es mulla poc i fa menys. Gratant la xarxa esbrinem que en Joan és llicenciat en psicologia amb màster posterior; als 24 comença com a dinamitzador juvenil, als 25 es converteix en regidor sota l'aixopluc de Conxita Campoy i als 29 guanya les eleccions i accedeix a l'alcaldia. És complicat discernir quina part de l'èxit electoral del 2015 és gràcies als mèrits i la campanya d'en Joan, quina part es deu a la inèrcia de vot del poble durant les darreres tres dècades, i fins i tot, quina part es pot atribuir a la manca d'una alternativa convincent des de la resta de partits.

(Foto de La Vanguardia)

Val a dir que durant els anys de batllia de l'anterior alcaldessa van sonar diversos noms per a succeir-la. Campoy va tenir gent molt competent en els seus equips com en Valentín Rodríguez o la Maria Luisa Mérida. Si no recordo malament, fins i tot va arribar a sonar que l'infermer mataroní Jordi Romero es presentaria a les primàries successòries, però finalment l'escollit, per unanimitat, fou Joan Mercader. Rumors d'aquells dies deien que "no hi havia ningú més" i que així s'explicava l'ascens d'un jove més aviat inexpert i amb molta menys experiència professional que molts dels seus companys. Al cap i a la fi, estem parlant de la gestió d'un pressupost que supera els 20 MEUR i d'un poble amb un PIB de més de 320 MEUR, no de dinamitzar el jovent malgratenc...

El problema d'estar tants anys al govern és que hom acaba creient que el consistori, i la cadira, és de la seva titularitat, o de la del partit. I aquesta és si més no la sensació que traspuen algunes de les recents declaracions socialistes. No s'entén sinó el discurs incendiari de Sánchez-Camacho durant el ple extraordinari, invocant a Judes i a Satanàs per maleir l'adveniment del nou govern. Tragicòmic. Que et fotin fora els teus socis de govern amb una moció de censura segur que no és agradable, però més traïció haurien comès els regidors de JxM envers els seus electors si, percebent la inoperància del PSC, no haguessin fet res per canviar la situació. 

Els dos clams que més s'han sentit aquests dies des de can socialista és la condició d'"antinatural" del pacte que han segellat les formacions encapçalades per Ponsa, Roger, Serra i Casajuana; i que el que "no van guanyar a les urnes ho han guanyat als despatxos". Doncs bé; alguna cosa has de no haver fet tan bé perquè quatre partits amb ideologies tan diverses es posin d'acord en el programa i superin importants desavinences personals per enviar-te a l'oposició, assumint els riscos d'un govern tan heterogeni. Les decisions d'aquests últims dies es justifiquen per si soles des del moment en què el risc de tirar endavant aquest nou govern és menor al de seguir com fins ara -la política és un joc de valents. L'autocrítica, mentrestant, no figura en l'imaginari socialista de Malgrat. En segon lloc, si el problema és de legitimitat democràtica, com han bramat Mercader i acòlits, cal recalcar que el nou govern té 10 regidors mentre que l'anterior en tenia 9, i dels 3.539 electors representats s'ha passat als 4.168. 

El paradigma d'aquesta patrimonialització de l'alcaldia per part del PSC és la denúncia de les "ànsies de poder" de Carme Ponsa i la resta de partits revoltats. Avera; si et dediques a la política i no tens ganes d'influir, de governar i de desenvolupar la teva proposta millor que ho deixis córrer. Que a hores d'ara la retòrica sigui "nosaltres governem per amor al poble i els altres tenen ànsies de poder" és un infantilisme mastodòntic que només pot fer creure que ens prenen per babaus. I no, no ho som.

Durant els anys de govern socialista s'han tirat endavant molts projectes i infraestructures, alguns de molt bons i importants, i en molts casos s'ha d'agrair la tasca que han dut a terme els alcaldes Mora, Campoy i Mercader, i la seva indiscutible dedicació a Malgrat. Una cosa no treu l'altra; i qui no ho reconegui és que la ideologia li fa tel als ulls. La contracció del deute de l'ajuntament en els últims anys, per exemple, demostra una actitud responsable en aquesta faceta de la gestió municipal. 

Tanmateix, aquesta gestió ha estat deficient en molts altres aspectes. L'obsolescència del Passeig Marítim, que ha perdut competitivitat en relació a pobles veïns, o l'evident mortificació del centre són qüestions primordials a les quals el PSC no ha sabut fer front. Més enllà del pla estratègic del 2014 elaborat pel Consell Comarcal del Maresme i els programes electorals de torn, ningú no té clar què vol que Malgrat de Mar sigui de gran. Curiosament, el més rellevant que tinc constància és el Pla Estratègic que CiU va presentar el 2015, que caldria veure si volen recuperar parcialment ara que són al govern, i l'informe estratègic del 2006 realitzat per la plataforma Maresme 2015, en què Conxita Campoy definia els següents objectius en qüestió d'infraestructures: 

(Pla estratègic Maresme 2015)

Pla del 2006 pel 2015. Som l'any 2017.

Estretament lligada a la decadència del centre, sobta corroborar la prioritat que des del consistori s'ha atorgat a determinats barris del poble. Mentre el nucli antic i històric presenta un estat decadent i gris amb pintades, brutícia i manca de vitalitat, el barri del castell i la Verneda han estat reformats amb moderns arranjaments, la construcció del Centre Cívic i el faraònic parc Francesc Macià, gràcies, en part, a la Llei de Barris. No són ni molt menys criticables les iniciatives que s'hi han dut a terme, al contrari, aquestes mesures han millorat la qualitat de vida de molts malgratencs, però sí ho és el contrast entre els esforços per corregir les mancances d'una zona determinada comparada amb la deixadesa del centre. Servidor només pot concloure que darrere s'hi amaga certa perversió electoralista. M'explico: 

Així com no és cap secret que el cinturó metropolità de Barcelona és el graner tradicional de vots socialistes (i més recentment de C's o Podem), tampoc ho és que els barris perimetrals de Malgrat, i de molts pobles de Catalunya, són els graners electorals locals del PSC. Molts d'aquests barris es van anar poblant durant la dècada dels 50 amb les onades migratòries de gent vinguda d'Espanya, i el més normal és que molt d'ells hagin mantingut les seves arrels, la seva llengua i la seva ideologia. És així i no passa res per dir-ho. Per això, no ens hauria de sorprendre que les manifestacions de suport a l'exalcalde hagin estat majoritàriament en castellà: el PSC els ha arreglat els carrers, els fanals i els bancs i els ha pintat el terra de colors -¿Dónde pongo la cruz?

(Mapa de Vilaweb)

La paradoxa crònica del PSC a Catalunya és que els seus resultats electorals són inversament proporcionals a tres factors socioeconòmics: la renda per càpita, el nivell d'estudis i el coneixement del català. És a dir, com més diners guanyen, més estudis tenen i més coneixen el català els ciutadans del Principat menys tendeixen a votar el PSC. Cal preguntar-se, doncs, quins incentius tenen per perseguir el progrés econòmic de les famílies, l'assoliment d'estudis superiors o el coneixement del català per part de la ciutadania. Electoralment, cap.   

Pel to de l'alcalde sortint durant el ple de la moció i a la primera entrevista com a cap de l'oposició a Ona Malgrat, no és difícil entreveure que Joan Mercader és una bona persona. Potser també per això li ha passat el que li ha passat. Una bona persona sense esma ni passió, sense ànima de liderar res més que no sigui la gestió administrativa del dia a dia, però una bona persona encabat. No m'estranyaria que aquest fos el millor reflex del seu mandat truncat: una agenda plena de bones intencions i bones paraules però sense concreció, ambició ni empenta, fet que ha acabat provocant la desesperació dels socis de govern i l'eventual cop de puny de sobre la taula.

Per anar acabant, cal fer esment d'un concepte tan recurrent en política com és l'herència rebuda. Quin llegat deixa el PSC després de 37 anys al govern local? 

Malgrat de Mar és avui dia una població de 18.300 habitants. Prenent dades de datosmacro.com, ja he comentat que la gestió del deute ha estat més que correcte en els últims anys de la crisi i en aquest aspecte caldria una visió continuista. La taxa d'atur segueix les tendències conjunturals de l'economia catalana amb la particularitat dels repunts estacionals deguts al sector serveis i turístic. A desembre del 2016 l'atur era del 14,81%, per sota els nivells del 2008 però cal seguir millorant. Ara bé, hi ha un altre índex menys volàtil i més representatiu de la trajectòria històrica del municipi i l'estratègia política que s'hi ha dissenyat: la renda bruta disponible. És a dir, els calés de què disposen les famílies al llarg de l'any. Malgrat de Mar ocupa el cinquè lloc per la cua a la demarcació de Barcelona entre els pobles de 10.000 a 40.000 habitants, això és, el cinquè poble més pobre de tota la província en municipis de mides similars. I això és simplement inacceptable.

  

(datosmacro.com)

Mirant al futur, el repte de Carme Ponsa és doble. Per una banda posar fi a la inactivitat i inoperància que tant han criticat ella i els seus regidors de JxM i plantejar mesures efectives i realistes per atacar les deficiències que l'oposició ha plantejat. D'altra banda, liderar un govern compost per quatre partits amb ideologies contraposades en què l'únic punt en comú, més enllà del sobiranisme, és el rebuig a l'hegemonia socialista que ha ocupat l'alcaldia des del 1979.

La clau de volta d'aquest nou govern municipal serà que els quatre partits puguin desplegar part del seu programa polític en dos anys d'interregne sense entrar en conflictes interns que en llimin la fermesa. Si la desorganització i la disbauxa són protagonistes en aquest breu mandat, no tingueu cap dubte que el vot de càstig serà demencial i el PSC arrasarà al maig del 2019. 

Encara que pugui semblar una estratègia agosarada, per bé que costa imaginar-se que de les futures eleccions en surti un executiu compost per les mateixes formacions, els que aspiren a succeir el PSC com a partit catch-all haurien de plantejar aquests dos anys de mandat restants com l'avantsala de la futura legislatura, on definitivament podran fer el tomb polític i consolidar el canvi al municipi. Així, Malgrat de Mar 2023 ha de ser el nou horitzó al qual albirem amb il·lusió i compromís, deixant enrere la mediocritat de la crisi i la gestió irregular per donar pas a l'ambició i orgull de tornar a situar Malgrat de Mar en el mapa.  

(Foto de Malgrat Comunicació)

Read More