Si decidiu seguir llegint, intentaré explicar la meva experiència i les conclusions que extrec del Congrés Constituent de la Crida, en tant que hi vaig participar com a voluntari.
Com que les hores de son cotitzen molt cares quan ets jove vaig preferir no intentar arrossegar la parella o algun col·lega amb mi cap a Barcelona dissabte al matí ben d'hora, i per anar-hi sol i seure durant hores en una cadira escoltant l'explicació de tràmits organitzatius i participant en votacions protocol·làries, vaig decidir inscriure'm com a voluntari i sentir-me útil per la causa. En tot cas, val a dir que si vaig decidir anar a l'acte és perquè des del principi m'he sentit interpel·lat pels missatges que han anat llançant els impulsors de La Crida.
Quan vaig arribar a les vuit del matí el CCIB ja bullia a un ritme frenètic tot i que l'acte havia de començar a dos quarts d'onze. Espòiler: els problemes de molts assistents amb la inscripció al Congrés va fer que la cua d'incidències fos llarguíssima i que es comencés gairebé amb una hora de retard; hi havia gent que no tenia clara la diferència entre la Crida i el Consell per la República. Vaig tenir la sort que m'assignessin, aleatòriament, a acreditacions de premsa i no a altres tasques com acreditacions d'assistents, recompte de vots, control d'accés, venda de marxandatge o qualsevol altra tasca que haguessin encomanat als voluntaris i que desconec. Durant el matí els tres encarregats d'acreditar la premsa férem torns per poder entrar a la sala d'actes, on es reunien els més de 3.000 fundadors. Seguint la pauta de l'ordre del dia, el matí va ser un resum de la feina feta, es van explicar les ponències que s'aprovarien per majories absolutíssimes i es van presentar els candidats de les dues candidatures.
Aquí cal fer una breu aturada per explicar que davant les crítiques sorgides en relació a la presentació d'una única llista i "que quina mena de democràcia interna és aquesta", els últims dies abans del Congrés es va conformar una segona llista, la immediatesa de la qual es podia corroborar en el PDF on s'explicava el perfil de cada un dels candidats. Si bé en el document dels candidats de la llista A, els i les Artadi, Borràs, Mascarell, Calvet, Calvo, Geli, Geis, entre altres mediàtics, hi apareixien tots els èxits i càrrecs aconseguits, a la descripció dels candidats de la llista B, de la qual només recordo en Gerard Sesé i la Maria do Carmo, perquè els vaig votar, sols hi havia una tímida línia descriptiva que amb prou feines te'n presentava els integrants.
El matí es menjava les hores amb gana, algunes cares conegudes com l'Iu Forn, Marta Lasalas, Jordi Galves o l'incombustible Quico Sallés, "vinc des de l'Hospitalet amb el Bícing", s'acreditaven mentre a dins es començaven a teixir i omplir de contingut els leitmotivs de la jornada: "Unitat, llibertat i República", "no som sigles, som persones" i "som els fills de l'octubre!"
El cert és que La Crida no neix lliure de màcula, ni de bon tros. Qualsevol instrument polític que presenti persones que van tenir responsabilitats importants durant l'octubre del 2017, arrossegarà el llast que molts catalans els atorguem "d'haver-nos fallat", "de no haver-se quedat a defensar la República el 27 de setembre", "de fer la declaració d'independència i marxar de cap de setmana" o "de ser uns paternalistes patètics i no deixar que el poble sortís a defensar la seva llibertat el dia 27, igual que vam fer l'u d'octubre". Tot això són frases que jo també he dit i segueixo pensant, i aquí em trobo, votant a favor de la ponència ideològica de La Crida i marcant les caselles dels meus candidats preferits per entrar a l'òrgan de direcció de l'associació-encara-no-partit.
Fetes les presentacions, l'Agustí Colomines pren la paraula en nom de la Comissió Gestora per fer balanç de la feina feta. El to és l'habitual pausat i acadèmic que li he sentit a altres actes. Hi ha una fina línia que separa l'exposició universitària de la turra soporífera i Colomines s'hi passeja fent el funàmbul. Per fi arriba la pausa. Tothom s'esbargeix un parell d'hores per dinar i posar la seva papereta dins les urnes, idèntiques a les del gloriós u d'octubre, of course. Ho narro amb aquest to perquè estic molt il·lusionat amb una plataforma que fa una anàlisi de l'estat del procés parell al meu, però em guardo una catalaníssima dosi d'escepticisme per fiscalitzar si les proclames fetes durant el Congrés transmutaran en fets o en fum. Aprofito el break per anar caminant fins a Diagonal Mar i comprar-me un smoothie, als voluntaris ens han donat un suc i un entrepà del Bonpreu.
Estiro les cames pel Fòrum i el Sol em toca la cara després de set hores dins del recinte. Divagant pels vestigis de formigó de l'antiga expo recordo els guerrers de Terracota que vaig veure el 2004 quan feia 4t d'ESO. Aquestes figures formen part del mausoleu del primer emperador de la Xina unificada i l'havien de protegir en el més enllà. Ric per dins mentre m'envaeix un pervers paral·lelisme, penso en en Puigdemont i si nosaltres no som també els seus guerrers mentre ell es troba més enllà...
Torno al meu tamboret del taulell d'acreditacions de premsa i allà segueixen el coordinador del nostre grup de tres, l'Enric, i l'altre voluntari, en Miquel. L'Enric és un tipus encantador amb qui ens expliquem la vida. Desenes de persones s'aturen a saludar-lo durant el dia. Un patriota de pedra picada, porta milers d'hores invertides en l'independentisme dins de l'ANC, sempre lluny de dogmatismes, i ara creu com jo que La Crida pot ser un nou instrument que segueixi empenyent cap a la independència. Perquè es tracta d'això comentem, d'empènyer, de fer pinya, de riure'ns de nosaltres, de queixar-nos quan no hi estem d'acord, però de mai perdre la il·lusió de seguir empenyent i de seguir fent pinya.
Encara queda una hora per tancar les votacions i reprendre l'ordre del dia. Moment ideal per gaudir de l'smoothie i observar la gentada que s'ha congregat avui al CCIB. La majoria gent gran, no hi ha canalla, molt poc jovent de vints i trentes, i uns quants de quarantes i cinquantes. Mentre intento aprofundir en l'observació demogràfica apareix el MHP Quim Torra (que ja hi era al matí) amb l'Elsa Artadi i inverteixen una bona estona saludant els assistents, xerrant amb ells i fent-se fotos i selfies. També tenen una estona pels voluntaris a qui els agraeixen la feina i l'esforç. Les taules de les acreditacions del matí són ara els punts de votació. Entre les dues files de taulells potser hi ha 100 voluntaris. A acreditacions de premsa només som tres; Quim Torra ens saluda amb la mà des de la distància.
L'altre voluntari, en Miquel, ve mig dopat pels Frenadols que s'està prenent i tot i que aguanta molt bé fins l'hora del cafè, un cop fetes totes les acreditacions, es deixa convèncer perquè se'n vagi cap a casa. En Miquel ha creat una aplicació de busos, una espècie d'híbrid entre Uber i BlaBlaCar, Bus Sharing, ens explica. Aprofito el text per fer-li la falqueta, l'app es diu IGoToo i si us interessa la trobareu a les botigues d'apps dels vostres mòbils, i també per desitjar-li tota la sort i que algun dia la vengui per una enorme milionada.
La bonhomia i la tranquil·litat que desprèn el president, el pas pausat, com si a cada trepitjada algú del govern li hagués plantat una mina, l'esquena mig encorbada i l'americana caiguda, casen molt bé amb el perfil mitjà del fundador de La Crida. Les àvies xerren i gesticulen amb el President amb la tímida picaresca que s'acabarà perdent amb aquesta generació. Moltes somriuen quan parlen i posen el dit índex sobre el nas mentre miren per sobre els vidres de les ulleres. El contrast el posen les conselleres Artadi i Borràs, que riuen i es mostren molt més efusives quan interactuen amb els assistents i voluntaris; no ens saluden.
Queden pocs minuts per encetar la sessió de tarda i la gent fa cua per entrar, alguns padrins estan nerviosos, ningú els garanteix que tindran el mateix lloc que al matí. Ja s'han perdut les primeres jaquetes, "no senyora, això és Premsa, pregunteu a incidències". Repasso el Twitter i veig que s'ha generat polèmica arrel d'un tuit d'en Quico Sallés perquè diu "una senyora del Perú" per referir-se a una de les candidates, potser ens estem passant amb el pellfinisme... També ens passa a saludar un dels treballadors de la Generalitat cessat pel 155, que coneix l'Enric i amb qui jo vaig coincidir en un sopar de Catalans Lliures un parell d'anys enrere i no el veia de llavors ençà. Repassem els nostres u d'octubres i calamitats posteriors. El seu testimoni d'aquells dies dins de Palau i com la repressió el va afectar a ell i a la seva família m'omple d'odi i de putaespanyisme com feia dies que no sentia. També per això som avui aquí.
Comencen els actes de la tarda i s'acrediten a correcuita els periodistes que falten, sobretot les teles i algun altre que deu haver preferit estalviar-se els rotllos del matí. Marcats tots els mitjans de la nostra llista, ens donen permís per tancar la barraca i entrar a la sala. En ser llistes obertes s'han de comptar els vots de tots els candidats, no només de les candidatures. Els resultats no arriben i l'Eduard Pujol, mestre de cerimònies, ha d'omplir el temps amb paraules buides.
En algun moment entenc que decideixen canviar l'ordre del dia mentre no acaba el recompte i passem a les connexions amb el President Puigdemont i la Tamara de Viladecans, una actuació dels Big Mouthers un pèl massa roquera per la mitjana d'edat de la sala, familiars dels presos a l'escenari i personatges mediàtics que donen suport a La Crida. Tot presentat per en Toni Albà, a qui una hora abans un nano l'ha aturat al mig del vestíbul amb el crit de "¡Majestad!" per demanar-li una selfie; i la Txell Sota, que ens ha regalat una cançó a cappella que no estava prevista, suposo que per omplir uns minuts més.
En línies generals, em convencen la majoria de les coses que s'han dit avui des de l'escenari. El mandat de l'u d'octubre ha de seguir vigent i és la gran victòria del catalanisme des de que va començar el procés. Estic convençut que l'esperit d'aquest meravellós dia, i l'explosió d'indignació, voluntat i fermesa que es va desencadenar durant els dies següents, és el que ens farà retrobar el camí cap a la República. M'esvero quan sento polítics dels partits de l'statu quo català dient altra vegada que cal un referèndum legal i acordat; sí, els mateixos polítics que ens van treure al carrer per defensar les urnes del referèndum!
Si ningú no tingués una motxilla, La Crida seria l'instrument ideal. La transversalitat queda palesa en la composició del seu govern amb postconvers, gent d'esquerra, exsocialistes, indepes independents, sindicalistes i gent de l'òrbita d'Iniciativa com el nou President i el Secretari General. Però la realitat és més complexa i la rebuda pels aparells del PDeCAT serà freda si no de rebuig, com la d'Esquerra. De fet, hi ha coses que grinyolen, i molt. Durant els parlaments es va posar molt d'èmfasi en la necessitat de construir una candidatura unitària per Barcelona, quan és sabut per tothom que la proposta unitària per Barcelona la va encapçalar en Graupera amb l'organització de les Primàries, que han comptat amb el suport de l'ANC. Un pèl cínic, si menys no.
Entenc que La Crida és una eina imperfecta i que neix amb asprors que la seva direcció haurà d'anar llimant. Tinc presents les teories que corren que en David Madí hi està al darrere i que és l'enèsim intent del centredreta per enredar Esquerra i mantenir el poder. I sóc conscient que hi ha dirigents de La Crida que han practicat el processisme i s'hauran de tornar a guanyar la meva confiança i segurament la de molts catalans.
D'altra banda tinc molts motius per mantenir-me esperançat. El desig d'unitat política en què es tinguin en compte les persones i no els partits que representen. En què es trenquin les dinàmiques caïnites indepes i ens abracem els uns als altres com vam fer durant l'octubre del 17. En què es defensi l'obligació que tenen els nostres polítics d'acatar el mandat popular del referèndum d'independència i aixecar la suspensió de la proclamació de la República Catalana. En què es respecti la dignitat del President de la Generalitat de Catalunya i se'n restitueixi el legítim representant que és Carles Puigdemont, a ell i a tot el seu govern expulsat per l'infame 155. En què no es renunciï a la unilateralitat quan es demostri un cop més que l'estat espanyol mai no negociarà la nostra llibertat voluntàriament, i que els que encapçalin el pròxim moment crucial de la nostra història estiguin preparats per assumir-ne totes les conseqüències, perquè al darrere la següent fornada estarà a punt per prendre el relleu. El desig d'unitat política perquè ens deixin que ens hi juguem la pell, en la mesura que cadascú vulgui, quan Espanya torni a enviar els seus goril·les uniformats.
Estic esperançat i em contradic a mi mateix perquè vull que la unitat sigui real, encara que no l'encapçali La Crida; perquè em presento a llistes com a independent amb Junts x Catalunya però, com vaig dir en una entrevista a la ràdio local, no m'importa tant guanyar les eleccions o entrar al consistori com que els sobiranistes mantinguem la majoria i puguem formar govern al poble; perquè em cauen bé el PDeCAT, Esquerra i la CUP, però em cauen fatal els sectaris que només rajen d'altres sigles i els vividors que parasiten aparells de partit i institucions de fa dècades i ens alliçonen des de les seves virtuoses atalaies.
Per tot això estic disposat a donar una oportunitat a La Crida Nacional. Perquè intenti aconseguir la unitat de l'independentisme en un any tan complicat com el ,que acabem d'encetar, plagat d'eleccions i interessos personals i partidistes, i uns temps tan convulsos que com a poble haurem de seguir resistint.
Unitat, llibertat i República, i tant que sí. #FreeTothom