Ja ha passat un mes de la celebració de les eleccions municipals, temps suficient perquè tothom hagi digerit els resultats i cada grup municipal entomi el mandat que acabem d'encetar amb els reptes i les il·lusions renovades. Pocs canvis en relació amb el govern que hem gaudit i patit els últims quatre anys, mateixos colors i mateixes primeres espases, però amb un matís important: el govern no té majoria.
Així, la nova coalició al capdavant de l'Ajuntament de Malgrat de Mar compta amb 8 regidors, dos integrants menys que en el darrer mandat. Per una banda, la desfeta electoral del PSC, que va recollir els pitjors resultats de la seva història a escala municipal, perdent una tercera part dels seus votants i 3 regidors, ha obtingut 5 representants. I de l'altra, MeM que, comparant els resultats per seccions censals, ha passat de ser un partit en què dos de cada tres votants eren del centre del poble el 2019, a una llista que ha assolit gairebé el 50% dels seus vots en barris perifèrics, de fort arrelament socialista, i aporta 3 regidors al govern.
Cadascú que n'extregui les seves conclusions. La meva és que MeM ha aprofitat molt i molt bé la seva posició de visibilitat en el si del govern per llimar a poc a poc i pam a pam el votant socialista per fer-se'l seu i devorar al soci de govern des de dins.
Un cop publicat l'acord de renovació de govern no van ser pocs els veïns que se'ns han apropat per preguntar-nos "què ha passat?" o "com és que no us heu posat d'acord?". Durant uns dies he d'admetre que he estat fluix de reflexos, perquè tot i comentar que ens avisaríem mútuament i d'antuvi abans d'anunciar cap acord als mitjans, ens en vam assabentar per les xarxes socials. Un cop superada la incredulitat de la notícia, la resposta s'ha mostrat sencera, diàfana, amagada a simple vista, com dirien els anglosaxons. Que què ha passat? Doncs que s'ha escollit un govern fàcil.
La setmana posterior als comicis vam estar explorant la possibilitat de conformar un govern tripartit amb ERC i MeM. Ratificada l'avinença i complicitat amb els primers, vam fer fins a dues trobades amb els segons, amb la presència dels caps de llista a la segona reunió, com a avantsala per acabar seient-nos les tres formacions a la taula i aprofundir en la composició d'un govern alternatiu que es compondria de 10 regidors -amb el suport electoral del 51% dels votants.
La reunió a tres bandes, però, tot i tenir lloc, dia i hora pactats no es va dur a terme. El mateix matí que ens havíem de trobar representants de les tres formacions la reunió es va cancel·lar per part de MeM, adduint a unes reticències d'alguns membres del seu equip que "no ho veuen clar". I fins aquí.
Malgrat no haver rebut cap explicació pel trencament del diàleg, no és massa difícil imaginar-se'n els motius: fa quatre anys MeM ja va preferir pactar amb el PSC que ser la tercera força dins d'un govern quadripartit i investir a Carme Ponsa. La història s'ha repetit i MeM ha preferit tornar a pactar amb el PSC que ser la tercera força dins d'un govern tripartit i investir a Carme Ponsa.
No deixa de ser un pèl tragicòmic que l'única formació que explícitament albirava a l'alcaldia en el seu cartell de campanya -ara sí!-, fos l'única que renunciés a presentar candidat a l'alcaldia al ple d'investidura. I encara ho és més que tant l'equip de Junts com alguns companys d'Esquerra, quan ho vam comentar amb ells, haguéssim acceptat que l'alcaldia fos compartida durant el mandat si aquesta era una de les demandes perquè l'acord a tres bandes arribés a bon port.
Perquè l'opció difícil era asseure's a la taula amb persones amb qui no t'entens però que saps que tenen un equip i un projecte guanyador, encara que signifiqués un rol menys visible dins del govern.
L'opció valenta era no cancel·lar la reunió a tres bandes el mateix matí de la trobada i allargar la mà per dialogar i explorar les possibilitats de convertir antics recels en noves aliances.
L'opció atrevida era emprendre el repte de formar part d'un govern coral i ideològicament divers, però que compta amb un suport majoritari tant en vots com en regidors.
L'opció arriscada era perseguir fins al final un pacte entre forces d'obediència catalana i no acabar depenent del PSC i, més endavant, si arriba, de l'entrada del PP a govern per desplegar el pla d'actuació de mandat.
L'opció audaç era trencar amb l'hegemonia socialista dels últims quaranta anys i apostar per una regeneració al capdavant del consistori que donés l'empenta que tant necessita el nostre poble.
La millor opció, al capdavall, era un pacte entre Junts per Malgrat, Esquerra Republicana de Catalunya i Malgrat Ens Mou. Però s'ha escollit l'opció fàcil.
I tindrem el Govern Fàcil, que ves a saber si al final no tindrà un mandat molt difícil.
---------------------------------------------------------
Altres articles sobre Malgrat de Mar:
Crònica d'una mort política - Febrer 2023
El Nou Passeig Marítim - Abril 2018
Moció de Censura - Febrer 2017